Afedemón!

Donar el sí costa. I més quan es tracta d’una decisió important a la vida que no només afecta a un mateix. Sinó que també afecta a una munió de gent ansiosos de Guardiola. 

El puto amo es pren el seu temps. I fa bé. Una persona com ell, reflexiva, no es deixa endur per les presses. En Pep ens ensenya fins al darrer moment com s’ha d’anar per la vida. 

Quan les preguntes són decisives, les respostes han de ser meditades. Respondre a la babalà no va amb ell. Mentre la resta del món està pendent del tècnic, ell prefereix aïllar-se i reflexionar. Sense presses ni pressió de cap mena. 

Dubta. Té tot el dret. Què faig, què no faig. Què dic, què no dic. Pensaments que es deuen agombolar al seu cervell perfectament moblat. Continuo i m’arrisco a tornar a ser criticat, cas que torni als inferns? O abandono i em dedico, jo i la meva família, a viure de renda?

Malgrat ser el millor entrenador del món, també té dret a deixar de ser-ho. D’entrenador, vull dir. Perquè ell sempre serà el millor de tots els temps. Això no li traurà ningú. Arribar al cim dels millors, i no només parlo de la vessant esportiva, i no prendre mal, ha de ser esgotador a la vegada que satisfactori. I malgrat, egoistament, vulguem la seva continuïtat, hauríem d’entendre que té tot el dret a descansar. S’ho mereix, mal ens pesi.