Afedemón!

Les prediccions s’han acomplert. La nominada a rebre el major nombre d’estatuetes, El discurs del Rei, se n’ha endut quatre de les grans: a la millor pel·lícula, al millor director en  Tom Hooper, al millor actor protagonista en Colin Firth i al millor guió original.

Quin privilegi. Ahir tarda la vaig anar a veure al cinema. I avui em trobo amb la bona i esperada notícia de ser una de les grans guanyadores als premis de l’Acadèmia.

Ningú pot negar que el paper d’en Colin Firth ha estat decisiu alhora de les nominacions i posteriors estatuetes. Una interpretació genial, certament. No obstant això, m’imagino que escoltar-la en la seva versió original, en veu del propi Firth, li hagués donat més credibilitat. Encara hi sóc a temps.

La pel·lícula, on el tema central és l’oratòria d’un Rei, en Jordi VI d’Anglaterra, aborda les dificultats d’assumir la corona a conseqüència de la seva quequesa, després de l’abdicació del seu germà.

Aquesta incapacitat de parlar en públic d’un Rei en un moment històric, la declaració de guerra contra Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, li atorga un cert grau d’humanitat.

Arran d’una sèrie de complexos arrossegats des de ben petit, en Colin Firth aconsegueix amb un excel·lent transmetre el sofriment d’un Rei, donant una lliçó de coratge al món sencer.

No es pot amagar el paper que hi juga la seva esposa la reina Isabel, l’actriu Helena Bonham Carter, una dona que sempre ha confiat en ell i qui l’empeny a superar-se dia rere dia. Fins al punt de trucar a la porta d’un excèntric expert en la parla, l’actor i genial també Geoffrey Rush, qui ajudarà al futur Rei en la seva dicció i s’acabarà convertint en el seu millor amic.

Bona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!