Afedemón!

Poder dir el que pensa. És això amb què ens ha sortit, ara. La tonta del bote diu que “ratifica totes i cadascuna de les seves paraules”. Vinga atiar el foc. Ni el millor piròman seria capaç d’encendre tant els ànims de les aficions. Que no se n’adona que no és així com es fan les coses?

Si tothom anéssim dient tot el que pensem, el món ja no existiria. Les guerres s’ho haguessin endut tot. No es pot anar així per la vida. És irresponsable i frívol. No ens ve de nou, però. La presidenta de la comunitat de Madrid es creu amb la veritat absoluta. I això és perillós. 

En qualsevol cas, insistint en les seves declaracions només fa que amagar els vertaders problemes que pateix la seva comunitat. I dic “seva” en el sentit literal, també. Com si en fos la mestressa i senyora. I els ciutadans, els seus vassalls.

Distraccions. De manual. Maneres d’ocultar un dèficit d’escarni; la pèssima gestió de Bankia; una majoria absoluta que és incapaç de treure les castanyes del foc; un Rajoy autista que no sap què fer ni què dir; una asfíxia financera que ens acabarà ofegant de debò.

Maneres dictatorials. Una dona que es creix amb les crítiques proferides pels seus enemics. Una Esperança que no espera que li duguin la contrària ni que li diguin què ha de fer o bé què ha de dir. Una presidenta de comunitat que no voldríem ni per a la nostra escala.

Imprudent. Les seves declaracions són de jutjat de guàrdia. En mans de fanàtics, poden arribar a fer molt mal. A tots plegats. Són d’una inconsciència brutal. No se n’adona de com de provocadora ha estat. O potser sí que és el que buscava. Provocar. Però sense mesurar les conseqüències. Perquè de conseqüències en tindrà. I les lamentarà.

Demà ho sabrem. Mentrestant, ella, la diva, es mantindrà impertèrrita asseguda a la seva cadira de la llotja presidencial esperant que comencin les xiulades. Amb aquella rialla coberta de cinisme que tant li agrada exhibir. Perquè les espera, les xiulades. I tremparà, quan es produeixin. Aleshores, podrà dir amb motiu que som els enemics de l’estat. I, mentrestant, els problemes reals (i reials), passaran a segon pla. Perquè és això el que pretén. És recargolada, vostè. Maquiavèlica. 

Vostè sí que en sap, senyora Aguirre. Ha estat escolanet abans que frare. Només li desitjo que, tot aquest foc que vostè ha encès, no li cremi la seva tibada cara. Perquè tots sabem que amb foc no s’hi juga.