Afedemón!

“Quien mueve las piernas, mueve el corazón”, et recorda un eslògan dels anys noranta. El moviment evita l’anquilosament. I t’estalvia les malalties cardiovasculars, et dius. Les escultures són art, només. I tu no ets feta de pedra. Si vols ser una Venus de Milo qualsevol, amputa’t els braços i deixa el tors al descobert. I presenta’t al càsting. I no et belluguis, important. Com quan t’estan punt de fer un retrat. Amb aquell somriure profident que, de tan fals, no te’n donaran ni un xavo.

O també pots jugar a l’un dos tres, pica paret. Atura’t quan, qui para, es doni el tomb. Tanmateix, compte amb perdre l’equilibri. Tant és que tinguis una cama enlaire. Com que et piqui el nas. Com que, quan qui para compti fins a tres, hagis ensopegat amb una formiga que feia l’espagat. Tu ben quieta.

Tot allò que puja, baixa. És llei de vida, et deia la mare. No podem pretendre estar sempre voleiant un cel net i clar. No hem de ser tan estúpids com per pensar que, a la vida, tot són flors i violes. I que no hi haurà infortunis. Ni morts. Ni males persones. Ni desenganys. Ni ensopegades. Ni decepcions. Malgrat l’ensopiment dels dies grisos, sempre acaba sortint el sol, et dius. Un sol carabassa. Rodó i lluent com una bola de vidre que endevina el futur. Un futur negre com la fosca, però.

Tot allò que puja, baixa. Res ens feia pensar en maltempsades. Quan lligàvem els gossos amb llonganisses. I multiplicàvem els pans i els peixos amb els crèdits subprimes. Quan, cada quatre anys, renovàvem el parc automobilístic de casa als vint-i-cinc mil quilòmetres, encara no. Quan rodàvem més que Phileas Fogg a La volta al món en vuitanta dies. I, quan la segona residència, la compràvem amb diners del Monopoly. Sense pensar que la banca sempre guanya. I que els diners eren una il·lusió massa cara.

D’un temps ençà, les cartes del castell s’han ensorrat. I sembla ser que hem de fer penitència. Perquè ens recorden dia sí dia també que, els de sempre, som els absoluts responsables de tot aquest daltabaix. No haver estirat més el braç que la màniga, ens diuen. No haver contribuït a la bombolla immobiliària. Quan tu, de bombolles, només coneixes les de sabó. I, mentrestant, els especuladors fent-se l’agost durant tots aquests anys de bonança econòmica. I ara, amb les butxaques buides i les cases a mig fer, pidolen, els molt usurers.

No pidolaves, tu, quan la resta del món era ric i tu pobra. Quan encara no has paït els Malayes, Gurtels, Millets, Camps, Undargarins, Dívars, etcètera, etcètera, se t’amenaça amb noves retallades i pujades d’impostos. I ves parant el cul que la missa és llarga. Esclar, els diners no plouen del cel, et dius. Tanmateix, no s’hi han matat gaire, en remenar la brossa. Noves retallades de sou als empleats públics. Però quina bona idea! Aquests llumeneres que tenim al govern s’han espremut de valent el cervell! És clar, els funcionaris!!! Que, malgrat l’acarnissament, devem ser els únics que funcionem a hores d’ara. I els únics que no permetem que l’economia posi el fre de mà. Perquè s’ha constatat que, gràcies a nosaltres, el comerç va fent.

Ho has d’assumir: som els bocs expiatoris d’aquesta nova era. No t’hauria d’estranyar. Però t’estranya, encara. Ets ingènua, coi. Ja n’hauries d’haver après! Com sempre, paguen justos per pecadors. I tu, si no vols rebre una clatellada, menja i calla.  

 (Article publicat a La Quera el 29 de juny de 2012 – www.laquera.cat) 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!