Afedemón!

D’ençà la vertiginosa irrupció d’en Quim Monzó a Twitter, acompanyada del certificat d’autenticitat validat per ell a La Vanguardia, ha sortit a la llum un nou cas de suplantació de personalitat a la xarxa. L’usuari de twitter @lluisllach ha resultat ser fals. I amb ell, tots els seus tuits, una pantomima d’un dels molts desaprensius que circulen impunement per aquests nous canals de comunicació.

Facebook, Messenger, twitter… estem davant dels nous canals de comunicació del segle XXI. Escriure, sense tenir a la persona al davant, atorga deshinibició. L’anonimat que proporciona aquest món virtual, ajuda (contràriament al que es pensa) a socialitzar-se. Tanmateix, no és or tot allò que lluu. De la mateixa manera que les aparences poden enganyar, un perfil virtual també.

I pensareu: això ha passat sempre. No tothom és qui diu que és. Certament. Hi ha molt bons actors pel món. Gent desaprensiva i sense escrúpols que van enganyant al personal, explicant una mentida rera l’altra amb no sé encara quin objectiu a les mans. Segurament, aquell qui s’amaga darrere un personatge famós, és una persona amb baixa autoestima, que pretén posar-se en la pell de persones amb un suposat èxit social, per tal de tastar la popularitat tan desitjada en aquests temps de Grans Hermanos que es fan d’or només cridant de platós en platós. 

Tanmateix, amb les noves tecnologies ens trobem davant d’un problema bastant greu, penso jo. Ja no es tracta d’enganyar mirant-te a la cara, no. Ara, et suplanten la personalitat en un tres i no res. És fàcil i barat. Només cal obrir-se un perfil, un compte, un usuari amb les dades d’una altra persona, coneguda o no. I vinga, a parlar en boca d’ella. I per més inri, si tens més o menys manya en aquesta tasca, pots arribar a congregar mils de persones que es pensen que ets qui no ets. Francament, fa por.

I penseu que puc parlar amb coneixement de causa. Jo mateixa, ho reconec, em vaig deixar enganyar. Una sola persona va ser capaç de suplantar personalitats vàries i/o crear-se perfils inventats. I jo, entre molta altra gent, hi vam caure de quatre potes. Què hi farem! He estat una babau. Tanmateix, ara vaig amb peus de plom. I, malgrat no em blindo, sí que m’he tornat més desconfiada. És el que li passa al gat escaldat.

El que hi veig és un buit legal, aquí. Allò que va començar com un joc, ara és més seriós del que ens pensem. Les denuncies no van enlloc. I els estafadors d’identitats continuen divertint-se a costa dels altres. Si se’ls hi talla una aixeta, n’obren una altra.

Se m’acut crear un certificat d’autenticitat de cadascú. Així com en Monzó ho ha fet a la seva manera via La Vanguàrdia, hauria d’haver un sistema de validació que donés fe de que qui tens al darrere la pantalla és qui diu que és.

Doncs ja ho sabeu: les suplantacions de personalitat estan a l’ordre del dia. Els mentiders compulsius, ara, tenen uns nous mitjans per poder desplegar totes les seves arts i nodrir-se dels altres. Perquè no oblidem que no hi ha engany sense enganyat. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!