Afedemón!

En tindria prou amb un calfred que em recorregués l’espinada, un parell de papallones a l’estómac i mitja dotzena de carícies a l’anima.

T’he mirat amb arrogància,
sense apartar els meus ulls dels teus.
M’he sorprès, tímidament,
amb una carícia maldestra.
T’he besat sabent que no hi ha bes sense llavi,
ni passió sense desig.

M’has vingut a buscar.
Què vols de mi?
No ho saps ni tu.
Vas resseguir les engrunes
fins arribar a la gruta fosca.
I ara què?

Jo només volia una mica d’amor
d’aquells que surten al cinema,
on els petons són el preludi
d’allò que, enmig d’humitats, recordo.

En tindria prou amb un calfred que em recorregués l’espinada,
un parell de papallones a l’estómac,
i mitja dotzena de carícies a l’anima.

Un cos adormit és el que em queda,
anestesiat pel formol de la rutina,
Atemorit per les bèsties de la culpa i l’ansietat,
resignat a una mateixa gàbia
i, tot i així, encara crema.

Si mai em troben al terra,
que vagin amb compte en tocar-me.
Malgrat l’esperit s’eleva,
el cos, cendrós, fuig claveguera avall,
a buscar-te.

No tinguis pietat de mi
ànima aduladora.
No recomponguis els meus bocins
esquinçats una nit de primavera,
vora els ametllers florits
que, indulgents, m’omplen de rosa.

Vull que em prenguis, silent,
sense compadir-me,
i que em duguis lluny d’aquí.
Vull contemplar nous horitzons
amb ulls de nena tremenda,
presenciar mirades verges,
descobrir, sense temor,
que no hi ha límits a la terra,
i, ni molt menys, al meu cor.

I, quan reprengui el camí,
sabent tot el que hi ha enfora,
podré mirar-me al mirall
sense un gra d’amargura,
i estimar-me,
i adorar-me,
i acariciar els solcs de la vellesa
que, savis, venen a trobar-me.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!