Afedemón!

Malauradament, avui tornem a reivindicar el dia internacional de la dona. I dic malauradament perquè considero que és surrealista que, a aquestes altures, encara haguem de celebrar el “nostre” dia. És que els homes tenen els seu particular dia internacional de l’home, potser?

Esclar. Encara no som iguals que ells. I hem de recordar-los-ho almenys un cop a l’any. I fer que es redimeixin dels seus pecats. I que se sentin culpables per tot allò que fan i no fan. I, si cal, que facin penitència i resin deu parenostres i quatre avemaries.

Fora bromes. Certament, avui reivindiquem alguna cosa més que el fet d’haver nascut dones. I, si la igualtat entre gèneres existís, no caldria pas que un diari amb prou tirada i rigor com és l’ARA, dediqués la seva portada i cinc planes més a la desigualtat home-dona en ple segle XXI. I sí, la desigualtat existeix. I sí, malauradament, encara n’hem de parlar. 

Ara sabem que tot plegat era un parany. Ara som conscients que assolir més quotes passa factura. Que tot plegat també és una desigualtat. Com diria un australopitecus, la dona s’ha de quedar a casa a tenir cura de les feines de la llar i a fer de mainadera dels seus fills i, quan arribi el seu marit cansat de treballar, a ficar-li les sabatilles als peus i a raspallar-li la jaqueta per tal que demà la tingui nova de trinca.

No pas. Malgrat que encara hi ha molts homes que pensen així i no tenen pebrots de dir-ho, també n’hi ha molts que no pensen així i tenen pebrots de dir-ho. Malgrat que gairebé cada dia haguem d’assistir a un esclat de violència masclista, també gairebé cada dia assistim a un gest femení per part dels nostres homes.

Alguna cosa està canviant. I no és broma. I sí, bona part gràcies als nostres homes que, finalment, s’han adonat que les feines són compartides. Per bé que també bona part dels avenços en el camp de la igualtat de gènere han estat gràcies a l’esforç colossal de la dona. No ho obviem. 

Hem hagut de fer una immersió de gènere per tal d’arribar a posicionar-nos ben bé al mateix nivell que els nostres estimats homes. I, aquest esforç, ens ha passat factura, sí. Ens ha desgastat per dins i per fora. Hem hagut de patir en forma de malalties o descrèdits, pel fet d’haver forçat la màquina. Com amb el català a les escoles, hem hagut de fer un sobreesforç per tal de situar-nos, almenys, a la seva altura.

I ara què? Ara és l’home qui patirà el surmenage. Perquè hi ha molts homes que no poden suportar fer el mateix que nosaltres, les dones. Treballar, tenir cura de la canalla, fer els menjars, posar rentadores, planxar, etcètera. 

En qualsevol cas, reivindico que gràcies a Déu o a nosaltres o a ells mateixos, cada cop hi ha més homes que ho fan sense que els caigui cap anell. Que el model de corresponsabilitat home-dona defensat pel dret comunitari europeu, passa pel repartiment equilibrat de les tasques domèstiques, la cura dels fills i la no discriminació de la dona en el espai públic. 

Conciliar la vida laboral, familiar i personal hauria de ser tasca dels dos. I no hauríem de continuar parlant més del tema. Perquè mentre encara en parlem, significa que encara falta molt per fer en temes d’igualtat. I, certament, malgrat a casa meva aquest “problema” no ha estat mai un problema, a bona part de les cases és la dona qui el pateix en silenci. I això no transcendeix fins que no surt al telenotícies una mort per violència de gènere. Aleshores sí que tots ens adonem que la reivindicació de la dona produeix en l’home australopitecus efectes devastadors.