Afedemón!

Divendres 27. Hora 13’36. Pluja de flaixos per captar la instantània. Entren Zubizarreta, Rosell i Guardiola a la sala de premsa. El tècnic, amb posat seriós. Tothom ja intuïa la seva decisió presa l’octubre passat. Tanmateix, no volia descentrar a l’equip. Un equip que ha volgut ser al costat del seu mister en aquest moment tan emotiu.

Malgrat la seva marxa, no ens deixa desemparats. El seu amic i company de travessa, en Tito Vilanova, agafarà les regnes. El substitut d’en Guardiola és qui millor coneix el seu joc. Qui sap tot allò que cal saber per tal de continuar la saga. Donar continuïtat al projecte deixant-lo en mans del seu amic i segon entrenador, ha estat la darrera victòria d’en Pep. Una jugada mestra. 

 

L’hora dels adéus. Hagués estat una bona banda sonora per amenitzar el comiat. Per bé que massa trista per acompanyar una roda de premsa agredolça. Amb absència de llàgrimes, però. Eren totes contingudes. Paraules plenes d’emotivitat. Un adéu amb estil. Com totes les seves rodes de premsa. L’últim esforç. 

Els agraïments se succeïen al mateix temps que les mirades vidrioses. Un silenci sepulcral acompanyava el seguici de demostracions d’afecte. S’acomiadava a la persona. Algú que, fa quatre anys, va voler comandar un vaixell a la deriva. Amb esforç, disciplina i amb un nou projecte sota el braç. Amb el resultat de 13 títols, que de seguida es diu.

He de dir que, quan va agafar les regnes, no hi confiava massa, en ell. Com, imagino, deuria passar a bona part de l’aficionat barcelonista. Malgrat aquesta desconfiança primerenca, només van caldre pocs dies per ficar-se als culés a la butxaca. Directiva, jugadors, aficionats, …, tots coincidíem en què érem davant d’un Barça diferent. I això només havia estat possible de la mà de, l’aleshores, recent entrenador.

Recordo encara algunes de les seves paraules a la presentació que va tenir lloc al Nou Camp: “Us dono la meva paraula que hi posarem esforç. No sé si guanyarem, però persistirem. Premeu-vos el cinturó que ens ho passarem bé.”

I així ha estat. Hem gaudit moltíssim d’aquest Barça. D’ell i dels seus jugadors. 

I, com a catalanista de pro, ens ha deixat en herència moltes altres perles per al record, com aquesta: “Nosaltres hem caigut moltes vegades com a equip i com a país, i ens hem aixecat i ho seguirem fent tantes i tantes vegades. Mireu si és petit el país que, des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí. Imagina’t si és petit!
 
En Pep ha fet el miracle. Ha fet del futbol un art. I de les seves rodes de premsa, una filosofia de vida. Tots, en un moment o altre, ens hem sentit identificats amb les seves paraules. Com el millor coaching, llençava sentències que esborronaven la pell. 

I, com no podia ser d’altra manera, ha avançat la seva marxa per coherència i dignitat. Amb un Barça encara als altars de l’esport mundial, ha sabut dir prou. Hagués pogut continuar vivint de renda. Tanmateix, com ell ha dit “m’he buidat i necessito omplir-me”. El tècnic de Santpedor ha argumentat que no se sent amb forces i que no té l’energia necessària per portar el primer equip del FC Barcelona allà on es mereix. 

Integritat, coratge, autoconfiança, humilitat, entusiasme, entrega, capacitat de transmetre els seus valors a la plantilla i fer que confiïn en les seves possibilitats, ganes d’aprendre, persuasiu, educat, proactiu, perseverant, optimista moderat, empàtic, pacient, assertiu, agraït, metòdic, treballador, excel·lent comunicador, …, aquestes, entre d’altres qualitats, són les que han fet d’en Pep Guardiola un líder al camp i fora del camp. 

Estic orgullosa d’haver format part de la generació d’espectadors que hem pogut assistir a aquesta gran demostració de futbol. I contenta, també, que el meu fill com tants d’altres nens del futbol base, hagin vist amb els seus propis ulls en què consisteix el fair play. Una manera de fer futbol que transcendeix el mateix esport.

Gràcies, Pep.