Combatent entre la boira

Ahir vaig estar a la cloenda del 19è Solc, feia anys que no anava a la plaça d’Oristà i també feia anys que no assistia una tarda de diumenge a un dels cicles més arrelats a un territori. Recordo els primers anys del solc i crec realment que el Solc ha recuperat moltíssimes coses perdudes a molt llocs del país i ha ajudat a recuperar la partinença a una comarca que és “un diamant en brut” deixada a la seva sort per els senyorets de poder i que amb la mé ferma humilitat i convicció ha despertat i un dia serà reconeguda com a tal.
El Miquel gil ens va recordar el País Valencià que no surt a la tele ni als diaris, ens va recordar aquella horta de Massalfassar i el seu infern, ens va portar pel cabanyal i no vaig poder evitar aturar la ment en aquells carrers del carme i Benimaclet, a Burjassot, a xàvia, i com no a l’illa que jo també he estimat com en Vicent Andrés Estellés, a Menorca i Mallorca ens va ajudar a reafirmar el que ja sabem que hi ha un país que pot viure en naturalitat tant natural com aquella plaça d’Oristà aplaudint els músics del sud que ens regalaven sons i sobretot una veu que passarà a la història. Va ser una tarda d’aquelles úniques d’aquelles de Lluçanès, veniu un dia val la pena el Solc també és dels Països Catalans…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!