Avui obro una nova categoria d’articles en el meu bloc, " Memòries del meu Avi". Tal i com diu el títol intentaré anar escrivint les "històries" del meu avi Isidre, que cada dimarts a la tarda tinc el gran plaer i la gran oportunitat d’escoltar.
Primerament volia fer aquest apartat amb ell, però aquesta tarda n’hem
parlat i el que continuarem són les memòries que ell ja va començar a
escriure l’any 2002. Em fa molta il·lusió i s’hi a més hi afegeixo el
fet que aquesta tarda me les ha donat ( n’ha fet una còpia per cada
net) i n’he pogut llegir alguns fragments. Ara per ara l’avi té escrit
des del 1916 ( any que va néixer) fins al 1927. Narra els records que
té de la seva mare, pocs perquè malauradament va morir quan ell només
tenia tres anys, durant l’epidèmia de la grip a Barcelona; també
descriu el seu primer viatge en tren amb un oncle, la seva infantesa al
camp, la relació amb la seva germana i un munt de coses més. D’altra
banda cada cop que parla d’un lloc nou, en descriu la història i com
era en aquella època i si no t’ho pots acabar d’imaginar, com a annex
n’ha buscat retrats i ell n’ha fet alguns dibuixos.
Però ara l’avi
ja no hi veu, li costa poder posar-se a l’ordinador i escriure tot el
que té a la memòria, a veure si fent-li d’escrivent podem guardar tota
la meravellosa vida del més gran de la meva família.
Us escric el fragment que ara per ara m’ha xocat més al llegir-ho ( només he tingut el plaer de llegir-ne un parell de capítols):
" Som l’any 1918. Els temps devien ser molt agitats, circumstància que els petits no ho experimenten. La història ens diu que en el país hi havia molt mal estar, al quart d’any de guerra, els conflictes laborals pels augments dels preus, mentre les classes productives tenien bons beneficis. Llavors, quan hi havia manifestacions d’obrers, amb assalts a les botigues de queviures ( es deien Colmados i Ultramarins), sortia la cavalleria de les forces d’ordre públic desembeinant els sabres per dissoldre els avalots. També hi havia notícies de la revolució a Rússia, la situació era caòtica. La guerra s’estava acabant. A Espanya, de les eleccions del mes de Març va sorgir el govern d’Antonio Maura. Amb Cambó de Ministre de Foment. A la tardor d’aquell any s’escampà una forta epidèmia de grip, produint-se una gran mortaldat de ciutadans. Malauradament, va morir la meva mare i la meva tieta. D’ençà que tinc ús de raó, sempre he lamentat no haver tingut temps de conèixer-les. Per altra banda, jo vaig contraure una pneumònia que segons he sabut per l’àvia Maria, el metge que em portava creia que no me’n sortiria. Aquí em tornen unes imatges ben vivents d’aquells dies d’estada al llit, estic assegut, veig una habitació molt gran, el llit on estic també és gran, al fons unes vidrieres amb persianes al defora, deixant passar tot de ratlles de llum. Quedo fixant la vista al punt de la meitat de la persiana entravessada de dalt a baix per una cadena que oscil·la d’un costat a l’altre, alterant la forma de les ratlles de llum, efecte que em produeix un misteri però m’agrada. (….)
Després, seria ja un altre dia, encara al llit, assegut amb la post de fusta al davant, fent-me companyia un home que anava vestit de soldat. M’hi trobava molt bé amb la seva companyia, col·laborant en el meu joc sobre la post. Em sentia molt content cada vegada que venia. Aquell soldat era un cosí del pare, fill de l’Anton, germà de l’àvia Maria i de la Dolors. El recordo de quan arribava a casa, es treia el gorro, es descordava el cinturó del que hi penjava una baioneta enfundada, deixant-ho penjat al "paraigüero" de l’entrada. D’aquest cosí en recordo un record molt espectacular. " Estem en una estació molt fosca. Els fanals encesos quasi no fan claror. Hi ha moviment de gent amb farcells i paquets. Veig un tram de via que m’imposa respecte, no recordo d’haver-ne vist mai cap de via, com tampoc d’haver anat amb tren. Una bufada de xiulet acompanyada d’una fressa sorollosa que s’anava acostant, sortint d’aquella foscor, el monstre que s’anava acostant per aquell tros de via. Quan ens va passar pel davant fumejava pels quatre costats, ens va omplir de bafarades de fum calent, seguit de molts vagons que grinyolaven. estava agafat fort de la mà de l’oncle-cosí."
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!