Músics a Palestina

[per Irene Esteban]

Portem vuit dies i el cansament es fa evident als nostres cossos i als nostres caps. L’estada a Palestina s’aproxima a la bipolaritat. A vegades tenim ganes de plorar, i plorem. A vegades ganes de riure, i riem. A vegades tenim por, i tremolem. A vegades tenim ganes de mirar-nos als ulls, i ens mirem i ens entenem. A vegades sentim tristesa i alegria, i moltes vegades, sentim tendresa. Avui comença l’última gran etapa del viatge després del dia lliure d’ahir. I no deixem de gravar instants a la nostra memòria. I tot plegat, ens seguirà costant assimilar-ho. I mai no ens tornarem a sentir de la mateixa manera que abans.

A  primera hora del matí, amb un gran sol sobre nosaltres, ens dirigim cap al camp de refugiats de Shu’fat que es troba als afores de Jerusalem, molt prop del Mont de les Oliveres. Allà viuen uns 33.000 palestins (quantitat comptabilitzada durant la primera Intifada, per la qual cosa ara mateix aquesta xifra es més elevada) en 1 quilòmetre quadrat. Va ser construït el 1966, però la major part dels refugiats van arribar després de la Guerra dels Sis Dies. És un dels camps més massificats dels territoris ocupats, i allà s’hi viuen els majors drames de la vida quotidiana dels i les palestines. Els israelians van fer “un mur especial” per encerclar aquest camp per complet amb només dues sortides, amb els seus respectius checkpoints molt restrictius. Hi ha habitants de Shu’fat que tenen la ID (document d’identitat de ciutadania) de Jerusalem i altres de Cisjordània, fet per el qual la mobilitat es veu reduïda i segrestada en tots dos casos.

Ens reben a una de les escoles del camp de refugiats, on estudien unes 200 nenes i nens amb normalitat, tot i que hi ha uns 1000 alumnes inscrits allà. En arribar, una colla de estudiants ens fan un dansa típica palestina com a benvinguda en una sala plena de colors i amb un dibuix que posa: “No for Jerusalem judization”. Els nens i les nenes riuen i ens miren fixament. Desprès ens mostren la resta de l’escola i, a l’aula de música, una altra colla d’estudiants ens balla i canta un rap que a la tornada diu: “la pau es una obligació”. És gratificant percebre tanta vida en un lloc del món on volen prohibir viure. És gratificant assaborir la resistència dels sense terra, la resistència de l’esperança. El professor de música, que ho fa de manera voluntària, pertany al grup de rap palestí G-Town (la G es refereix a “gueto”), diu que la música és una teràpia d’alliberament per als nens del camp i que els dóna eines per viure.

Fem una volta pel camp amb companys que viuen allà, mentre enganxem cartells del concert que faran els músics catalans en aquest camp demà diumenge. Ens mostren l’espai d’ús social on es farà, que és utilitzat de manera comunitària per celebrar des de festes d’aniversari a funerals o bodes i que està en perfectes condicions. El camp és un embolic de blocs, cotxes i nens pels carres. Un dels carrers, que fa pujada entre els edificis de color trist, ens descobreix, darrere del mur, un assentament gran de colons jueus, de nova creació, amb un munt de cases blanques, d’habitatges perfectament ordenats i unifamiliars i arbres que ens recorden a qualsevol barri residencial dels EUA, amb totes les comoditats. I ens tornem a espantar, perquè estem posant els peus sobre la terra de la gent que no abaixa el cap i que vol tornar a casa seva, i que ni tan sols són considerats ciutadans. Enfront, la gent que està ocupant el seu territori amb la complicitat de les lleis internacionals. La baixada la fem a prop de la tanca, des d’on veurem els dos accessos als camps, amb els seus soldats israelians, que fan les tasques de selecció de qui surt o entra al camp, amb actitud de perdonavides i hostil. Tot plegat sembla una gàbia, amb carcellers i presoners. Amb molta gent que pateix, que ploren al seus morts, amb moltes mares que tenen al seus fills lluny, amb moltes nens que mai han sortit del camp, i que porten pedres a les mans. I sobretot amb gent que no es rendirà mai.

Ens porten a un centre que atén persones amb necessitats especials físiques i psicològiques, que va ser construït i segueix endavant gràcies a diferents projectes de cooperació internacional (de països com Alemanya, França o Itàlia). Allà tenen molt en compte a les dones, i molts dels projectes van dirigits a elles, doncs les dones tenen un paper molt important en la societat palestina. Com una d’elles ens diu: “aquí no és com en la resta del món àrab”. A més, ofereixen serveis de psicoteràpia, programes d’educació, classes especials per discapacitats mentals  o el servei de ludoteca… Un nou exemple de resistència comunitària.

Gironès torna a fer-nos un dinar molt bo. Descansem una mica i anem a la Universitat de Jerusalem, al centre on farem el segon concert dins del programa de Jerusalem 2009, que es troba prop de l’entrada de l’explanada de les mesquites. S’ha de passar un control de la policia israeliana, i ens posen algun entrebanc per entrar perquè ens consideren perillosos, o això interpreten ells. El pati de la Universitat es molt acollidor. Els companys de l’African Comunity preparen l’escenari i ens donen te i cafè àrab. Desprès de fer les proves de so, comencen a arribar companys catalans de la brigada de bastoners [http://bastonspladelaigua.blogspot.com/] que aviat omplen el lloc, i ens sentim com a casa nostra, però tímidament, entonem les cançons, primer de Nabil que toca Palestina de Lluis Llach, desprès puja Pau Alabajos, que és molt aplaudit i li segueixen en Cesk Freixas i Víctor  Nin. Finalment Obrint Pas pugen i toquen La Flama i Lluna de Plata. Per finalitzar el concert, pugen tots els vuit grans músics, i millors persones, i canten junts una cançó de cadascú, que han estat preparant amb molta il·lusió aquests dies, fins que sona la Moixeranga i el públic alça els punys sota la suau nit de Jerusalem.

Avui ha tornat a ser un dia bipolar.

Ho tenim clar. Sense justícia, mai no hi haurà pau.

A lluitar!

Visquen els pobles!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!