Músics a Palestina

[Per Josep Pitarch “Piti”]

Sempre em passa, quan porte ja dies lluny de casa, que arriba un moment en què, sense adonar-me’n, creue una línia invisible i, de sobte, canvia radicalment la percepció del meu voltant. Supose que és això que en diuen aclimatar-se, quan comences a assimilar rutines, a reconèixer les cares pels carrers, i a sentir-te una mica menys estranger a una ciutat que no és la teua.

I és què Jerusalem, bressol de civilitzacions i testimoni privilegiat de la Història, té una màgia especial que t’impregna de sensacions tan intenses que de ben segur restaran per sempre dins nostre.

Crec que nosaltres ja hem creuat eixa línia.

Merescut o no, hui és el dia lliure. Després de dures negociacions i debats intensos, la brigada es divideix en dos blocs amb intencions ben diferents: uns es quedaran a casa per recuperar energies, i altres viatjarem a Jericó i el Mar Mort. El que semblava un empat tècnic (sis individus a cada grup), acava decantant-se al nostre favor després d’una maniobra d’última hora del trànsfuga Ramos, que se suma al grup de Xavi, Víctor, Robert, Pau, Maria i jo mateix: set a cinc.

Per a mi això del dia lliure és relatiu; després d’uns segons de dubte, decidisc agafar la càmera de vídeo. Estic ací per enregistrar tot el que passa, i no hi ha descans possible. Arribats a este punt de l’aventura, ja he superat totes les expectatives pròpies i alienes; més de quinze hores gravades de crua realitat que espere que puguen convertir-se en un altaveu per denunciar la injustícia i la barbàrie. Així que, també professionalment, estic satisfet.

Ens hem citat a les 9’30 amb el xofer que ens portarà d’excursió. Com tots estos dies, la trobada és a la porta de Damasc. Desdejunem un suc mixed fruit i una espècie de pà rodó amb panses. El preu varia segons el dia; hui està barat, 3 shekels, coses dels mercats de valors…

El xòfer arriba, com acostumen per estes terres, tard. Com l’hem conegut, és una història llarga i una mica estranya que pertany a la nit anterior, així que només vos diré que és amic del pizzer del cantó. Pizzes palestines, clar, gens convencionals. Sobre la forma i el contingut d’estes pizzes no us donaré més detalls ja que alguns per ací estan pensant en importar-les a València.

Ens acomodem al bus i marxem. El pizzer, per cert, s’ha apuntat a l’aventura i ocupa el seient del copilot. És prim, cabell engominat i fuma impulsivament. El xòfer, home de grans dimensions i cara rodona, es fa dir Abu Mazen, broma que repetirà fins la sacietat durant tot el dia.

Només calen uns quilòmetres perquè els amics palestins enceten el tema de conversa més recurrent: l’ocupació israeliana. El mur, els check points, els assentaments… Les diverses formes de la injustícia omplen ací la quotidianeitat dels palestins, embrutant els paisatges d’humil·liació. Es fa impossible mirar cap a un altre costat, i ells, de moment, es mosseguen la llengua, mesuren les paraules. Potser pensen que som simples turistes als qui no els interessen les seues misèries.

Entrem a Cisjordània. L’actitud dels soldats palestins del pas fronterer és ben diferent a la dels soldats israelians. Altres detalls, com la indumentària i l’armament, denoten el desequilibri evident. Baixem del bus, xarrem amb ells i ens fem algunes fotos. Quan la situació és tan dura qualsevol mostra de suport i ànim és ben rebuda. Per ara no podem fer molt més.

Arribem a Jericó, la ciutat més antiga del món, amb més de deu mil anys d’història. Es troba a dos-cents quaranta metres sota el nivell del mar Mediterrani, així que alguns ja notem la pressió en forma de mal de cap.

Comprem alguns souvenirs polítics al centre de la ciutat, visitem un oasi als afores, i continuem la ruta cap al mar. La calor, per ara, és suportable.

Creuem el desert i enfilem una carretera vora mar que ens portarà fins una zona preparada per al bany. Estem de nou en territori israelià. Els palestins de Cisjordània, que han crescut com a poble amb la mar de testimoni, ara ni tan sols hi poden accedir. Diversos punts de control militar enmig del no res simbolitzen el surrealisme d’esta situació. Més civils armats, més torres de vigilància, més tanques i murs cercant la carretera.

Finalment arribem a la platja. El paisatge és senzillament espectacular. Xafem la superfície pedres i escassa sorra. Davant nostre les muntanyes de la veïna Jordània. Enmig, les aigües del Mar Mort. Com ja sabeu, el nom no és casual; cap tipus de vida animal ni vegetal és possible dins d’aquestes aigües on el nivell de salinitat és deu vegades major que als oceans. Ens trobem al punt més baix del planeta, 400 metres per sota del nivell de la mar. Correm com xiquets per endinsar-nos en l’aigua. La sensació és màgica, surem sense cap esforç. Passem una bona estona relaxadament dins l’aigua. Necessitàvem un moment així després de tantes emocions viscudes els darrers dies. Quan l’alta temperatura de l’aigua ja comença a ser insuportable, i la sal fa impossible obrir els ulls, correm cap a la dutxa d’aigua dolça.

Ens omplim el cos de fang i recreem algunes escenes de “En busca del fuego” i “2001 odisea en el espacio”, liderats per Ramos, molt amic d’aquestes coses. Tot és justificable, és el dia de descans.

Pel tema del dinar ens deixem aconsellar pel xòfer, que ens porta fins un popular restaurant del centre de Jericó, on després de les tradicionals negociacions, aconseguim un preu més que raonable. Falafel i pollastre, sense novetats.

Conversant amb els amics palestins, descobreixen de sobte la nostra militància i el perquè de la nostra presència a Palestina. Definitivament, ens guanyem la seua confiança i amistat. Ens parlen de les dificultats de conviure dia rere dia amb l’ocupació. El xòfer explica com ahir mateix, quan portava el seu fill de dos anys de l’escola a casa, hagué de passar més de dos hores al Check Point de Calandia. La calor era asfixiant, i no tenien aigua ni menjar. Quan preguntava perquè no el deixaven passar, rebia el silenci com a resposta. La humiliació quotidiana.

Decidim que no vindria malament un banyet en una piscina per acabar d’arrodonir el dia més distés de tot el viatge. I ací comença el nostre particular periple per les piscines públiques de Cisjordània. La primera la rebutgem per cara; no som agarrats, però déu euros per un escabusó ens sembla excessiu. La segona, evidentment més popular, ens planteja un altre tipus de problema; a la nostra companya Maria no li permeten banyar-se a la mateixa piscina que nosaltres per la seua condició de dona. I com una cosa és respectar i altra compartir, marxem cap a la tercera piscina. Allí deixen que Maria es banye amb nosaltres, però ha de tapar-se una miqueta per a no despertar els instints bàsics de les desenes d’adolescents palestins que omplen la piscina. Com que no és qüestió d’obrir ara un debat cultural, Maria accepta la situació. Tot i posar-se la samarreta del Pau i un pareo fins els genolls, no es lliura de les mirades, les rialles i els comentaris.

Uns xicotets bafles, que ja devien distorsionar de fàbrica, fan sonar música àrab a un volum excessiu. Els joves palestins passen la vesprada entre bromes, salts acrobàtics, i torres humanes dins l’aigua. Com a qualsevol dels nostres pobles. Tenim una divertida conversa amb el responsable de les instal·lacions. Ens explica que allí mateix solen ajuntar-se centenars de persones per veure els partits del Barça a una pantalla gegant. En l’últim Barça-Madrid, amb el públic dividit, la cosa es veu que no acabà massa bé, amb amics de tota la vida llançant-se cadires i altres objectes al cap. Coses del futbol.

Després de refrescar-nos tornem cap a Jeruralem. L’affaire Maria obri un interessant debat que no reproduiré ací per questions de temps i espai, de dimensions intangibles.

Ja arribant, i sense cap motiu aparent, Pau, Robert i jo decidim que aprofitarem el temps abans de sopar per anar a tallar-nos el monyo a alguna d’eixes peculiars perruqueries que inunden el barri àrab de Jerusalem. Dit i fet. Arribem a casa, saludem els companys com si fera un mes que no ens vegem, i després d’explicar-nos breument com ha anat la jornada, marxem. Les perruqueries més properes ja estan tancades, així que ens hem d’endinsar per uns carrers fins ara desconeguts, escales amunt i avall. Lluny ja del bullici del centre trobem una xicoteta perruqueria oberta. Els tres seiem esperant el nostre torn. Comencen les mirades, els dubtes… Decidit; Pau farà de portaveu per explicar quin ‘look’ volem, i estarà atent durant l’acte per intentar minimitzar la desfeta. Finalment ens fem entendre i el resultat és força satisfactori. En un moment d’eufòria li demane al perruquer que em pose gomina i em pentine arriscadament, que un dia és un dia. Robert opta per l’estil Cesk Freixas i Pau, més conservador, aposta per un tall clàssic. Acabem fent-nos fotos amb el perruquer i amb el públic que anava entrant i eixint. Involuntàriament, hem tornat a ser el centre d’atenció.

L’estona a la perruqueria ha sigut un parèntesi de rialles i bon rotllo. Però en eixir al carrer ens topem cara a cara amb la dura realitat d’esta terra. Centenars d’ultraortodoxos desfilen pels carrers principals del barri àrab, com una manifestació silenciosa i provocadora, davant les mirades ressignades de veins i comerciants. És un espectacle grotesc que supura prepotència i menyspreu, reclamant la ciutat com a seua, un dret diví que els va atorgar Déu. Soldats armats fins les dents vigilen cada cantonada per la seguretat dels fanàtics. Un home palestí ens explica que això passa cada divendres. No sé si detecte a la seua mirada indiferència o indignació, però està allí plantat, mirant-los als ulls i sense baixar el cap.

Ja a casa, els companys palestins ens han preparat Maqluba per sopar, que és una mena de paella àrab. Com a valencià he de dir que, tot i les insalvables distàncies, estava prou bona.

Acabem el dia prenent unes cervesses en família. Xarrem d’allò material i d’allò intangible, de creences, de somnis i de realitats. Ens demostrem que som més poderosos del que ens pensem, i que junts podem fer coses increíbles.

Com deia aquell, tot gran poder implica una gran responsabilitat. Ara hem de triar la direcció adequada, i dirigir cap a ella totes les nostres energies.

El que era utòpic es fa possible, l’esclau esdevé lliure i la injustícia és derrotada per sempre més.

Una altra birra? Vinga, va…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!