Dimecres.Set del vespre .Sona el telèfon.
Dimecres.Set del vespre.Sona el telèfon.Em comuniquen que el meu fill petit ha topat amb un cotxe quan baixava en moto per la carretera de Sta Coloma de Queralt.En arribar al lloc de l’accident dues ambulàncies,dues dotacions de bombers,els mossos d’esquadra i el meu fill estirat a terra amb el collaret al coll i blanc com la cera.El metge l’estâ atenent.No sembla haver-hi lesions greus,però se l’enduen a urgències per descartar-ho.Cotxe i avall.Mentre sóc a la sala d’espera m’envaeix una calma intensa.No pateixo pel meu fill.Sé que tot està bé.Em converteixo en una oservadora desapassionada.Les cadires plenes de gent resignada que esperen que algú , que no els coneix de res,no tan sols els digui què els passa,sinó que els doni la solució dels seus"mals".Són l’expressió més crua de l’individu que ha abdicat plenament del seu poder,que l’ha cedit i permet que algú que la societat ha entronitzat el mantingui alienat,separat i desconeixedor dels seus propis recursos, sota l’aparença que fa i vol el millor per a ell.I el més dramàtic és que tant el que seu desvalgut a la cadira esperant que li arreglin la vida,com el mateix metge creuen que aquesta és la millor opció.La sanitat continuarà fracassant per més diners que s’hi aboquin,perquè parteix d’un plantejament erroni: mai res exterior a nosaltres pot solucionar els mals que patim.Els recursos i les solucions són dintre nostre, les hem de cercar i les hem de fer efectives en les nostres vides nosaltres mateixos.
Mentre se’m mostra amb aquesta cruesa el"quid" de la vida humana, em criden. Estan curant les ferides que té el Borja per tot el cos. Iode, pegats, gasses, benes …….Ja l’hi han fet les radiografies i, cap lesió greu. Un fort xoc i lesions menors. Receptes de calmants, antiinflamatoris… Quan arribem a casa, s’estira al llit. Estripo les receptes i li poso sota la llengua dues boletes d’àrnica. Sé que quan la vida t’encara amb situacions tenses, no has d’emmascarar ni evitar el dolor. L’has de mirar, escoltar-.lo i crèixer. L’homeopatia potenciarà els recursos interns del Borja i l’ajudarà a assimilar allò que hagi d’assimilar.
Però, és només al Borja a qui aquest fet parla?
Aquest mati en despertar-me, he recordat que ahir a les quatre de la tard vaig formular-me una qüestió en relació a la meva situació personal i a la del país- incloent-hi el futur referèndum-, esperant que com altres vegades la resposta emergís quan haguès d’emergir. I no hi havia pensat més.
La formulació exacta que vaig emprar fóu "Quina és la naturalesa real de la situació, i quin ha de ser el meu paper? "
I m’he adonat astorada que la resposta m’ha estat donada a través de l’accident del Borja.
La percepció descarnada que he tingut a la sala d’espera de l’Hospital de la condició humana, és la resposta sense subterfugis, sense maquillatges a allò que bull al meu món interior i és evident en el meu món exterior.La força que " empeny i que transforma " , que et porta a conquerir nous espais de llibertat interior i exterior només pot fer-se efectiva si ens adonem que som on som perquè hem abdicat del nostre poder. Ens hem autodeclarat febles, depenents.Esperant que quelcom extern canvïi les nostres realitats.La situació política d’aquest país nostre n’és una metàforatant tan evident que fa mal als ulls a qui ho vol veure.
Cal que ens retornem al poder que hem cedit en totes i cada una de les parcel.les de la nostra existència. I ho hem de fer cada un de nosaltres. En cada acte de la nostra vida.
L’autèntica naturalesa de la situació que vivim , i ara només puc parlar de la vida pública, i deixo els móns interiors i personals per el treball secret i sagrat de cada un , és la de retornar-nos la consciència de la llibertat i el poder que són patrimoni de cada un de nosaltres.La llibertat i el poder s’han d’exercir per fer-los presents en les nostres vides. Aixequem-nos d’una vegada de la sala d’espera de la vida. No deleguem més el poder. La
llibertat ens burxa amagada al més pregon de cada un. I a mida que l’acceptem i l’exercim va desplegant davant nostre uns recursos i unes situacions que ni somniem.
I en aquest camí per fer-nos altra vegada amos del nostre món interior i exterior, el referèndum del 19 de juny no és atzarós. Representa un punt d’inflexió. Va molt més enllà de tot el que es pretên. Ens dóna l’oportunitat d’aixecar-nos de la sala d’espera de la vida i de la història.Quan votem No farem una acció clara i inequívoca que ens retornarà poder i ens encaminarà cap a la llibertat. És dir un no contundent a la indefensió, a la renúncia, a la infelicitat que comporta l’automutilació de la pròpia plenitud.
El camí cap a la llibertat ens espera a tots i a cada un, però en té prou amb els que estem disposats a emprendre’l. Com deia un mestre de saviesa " deu homes justos poden salvar una ciutat " i l’home just és el qui coneix la seva veritable naturalesa i no hi renuncia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!