La gent necessita la part màgica i misteriosa del món i de la vida: és la natura psíquica, anímica del gènere humà. Si no tenen eixa part innata de la persona encès per les creences, la cercaran per les drogues o per algun altre cantó.
Vaig fer un curs de Prehistòria i Història i Antiga i el professor insistia en la importància que tenen les religions a l’hora d’entendre les civilitzacions. També advertia que la coneguda frase de Marx: “la religió és l’opi del poble” no serveix per a aprofundir en l’estudi d’aquest fenòmen. És una actitud de superioritat que desprecia el paper que sempre han tingut els xamans, bruixots i sacerdots en els afers socials humans. I s’atrevia a dir que milions de persones d’èpoques pretèrites han viscut vides més dignes que les nostres, en un ambient amarat de religió. Òbviament que el pensament mític d’aquelles societats no és extrapolable als nostres dies, perquè, a part de la fe, nosaltres tenim una raó i una tecnologia desenvolupades que ens subministren dades que podem separar de la religió en sentit estricte.
Però resulta que les societats imbuïdes de religiositat tenen mecanismes de coneixement, el misticisme per exemple, del que ja no disposen les modernes societats occidentals (parlant sempre en general, sempre hi pot haver casos particulars).
En el marc d’Europa, és un fet inqüestionable que el desvetllament espiritual ha servit en la lluita dels pobles per a la preservació de la seva identitat nacional: des de Bulgària a Irlanda i des de Lituània a Euskadi.
Fóra molt estúpid de part nostra no atendre la vessant espiritual o religiosa que es percep en tants d’alliberaments nacionals com hi ha hagut. És una dimensió desconeguda, una més, del nostre independentisme necessitat de referents.
El següents versos són una adaptació catalana d’una poema irlandès recitat en les esglésies catòliques d’aquell país els anys precedents a la creació de l’Estat Lliure i de la República d’Irlanda. Que us vagi de gust.
Deixau-me dur la Creu Vostra
per Catalunya, Déu meu!
Que l’hora de la veritat és arribada
i les angoixes i les penes del sacrifici
poden començar a esser enteses
per les estimades companyones i companys.
Tanmateix, Tu, Senyor, pren-nos
d’entre la gent que ja s’hi ofrena;
n’hi ha molts, de lluny,
encara menys preparats,
tot i que ansiosos, ells hi són,
qui sap si a mort; que és menester
que vetllem, per tot Catalunya.
Deixau-me dur la Creu Vostra
per tots els Països Catalans, mon Déu!
Els meus afers en aquest món
al capdavall són secundaris,
i poques o moltes les llàgrimes
que per mi rodolaran,
que reguin el nostre camí devers Tu.
A qui pertoqui, Senyor, guarda’l
per als seus éssers estimats:
el germà, l’amic, la mare,
cada valent, que Tu l’il·luminis,
que la causa de la justícia no hagi
de morir mai a la terra del desig
del cor nostre.
Deixau-me dur la Vostra Creu,
per tot Catalunya, Senyor!
per Catalunya prec, feble, amb llàgrimes.
Dels turons de Montserrat, al Canigó,
Lluc, Mariola, Penyagolosa,
pels vells del front ennuvolat
i pel nin de tendra edat,
per les esperances de llur futur:
també per això!
Deixau-me dur la Vostra Creu
per la nostra pàtria Senyor!
contra les cadenes de la mentida
i de l’opressió, per la causa d’en Ramon Llull.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!