Israel al desert del Sinaí, cap a la Terra Promesa
Les primeres dificultats foren el menjar i el beure. Un fust llançat per Moisès tornà dolçes les aigües amargues de Moriah, i Jahvè els envià el mannà (que en hebreu significa “Què és aixó?”), un aliment tan menjívol com misteriós:plovia del cel com una rosada, com en uns grumolls de glaç arrodonit com la llavor del coriandre. El mannà fou un pa de justícia, precursor del comunisme de béns practicat a l’Església Apostòlica de Jerusalem:la seva collita quedava mesurada per la necessitat de cadascú, talment que ni el més capaç en tenia més ni menys que el feble.Cada u en recollia per una sola diada, després el mannà ja es cucava; però tothom s’havia de llevar d’hora per poder collir-lo, així els indolents i malfeiners havien d’espavilar-se; ja a la Terra Promesa, en guardaren una mica dins l’Arca de l’Aliança.
Déu podria haver dut el seu poble directament a la Terra Promesa. Però no estaven preparats, sobretot la gent gran s’enyorava de les olles i la carn d’Egipte, i JO SÓC se’n fartà, i esperà tota una generació fins que moriren molts dels vellards i enyoradissos, i el jovent s’educàs millor en la disciplina del Desert per poder crear un Estat d’Israel amb terra bona.
Talment el catalans patiren 40 anys de franquisme (1936-76) i sembla que ara ens pertocarà patir 40 anys més de post-franquisme, tal com els israelites vagaren pel desert sense rumb clar, car el nacionalisme català no té llei clara, creu que l’home (en la versió de cultureta panxacontenta) és el melic del món, i de Déu no en vol saber gaire, atabalats , diuen, per tantes sectes i religions estranyes.
Pere Marc, parent d’Ausiàs, escrivia en el segle XIV, en plena glòria de la nació catalana:
Siam senyors, que Déu ho ha permès,
i no posem ço que és arrera avant,
que el món és fet per al nostre comamd
i nós de Déu, qui factor de tots és.
Doncs, cal deixar tot rebel·lia
de cobejar i de mal fer i dir;
pensam totstemps que havem de morir
i no vullam res que de pecat sia
Molt distint d’allò que ara diuen els nostres intel·lectuals i partits, que encara estant pensant volterianament, ancorats sovint en els anys 60-70, incapaços d’aportar res substancialment de nou. Som un nació trencadissa, sense Llei, ni muralles de defensa. ‘Tocau el corn a Sió, dau l’alarma damunt ma Muntanya Santa! Tots els del país tremolen, car és vingut un poble nombrós i fort.‘ (Joel 2:1). Són els forasters.
Si la nostra Terra Promesa fou un poble català autodesvetllat, capaç de crear un Estat Català, des de la Llei, la solidaritat , l’autoorganització.Si una nació viu en la sensualitat i el consumisme descontrolat, no podran copsar bé la humilitat, l’autodisciplina i la veritat. Com Pilat, diran: I què és la veritat? (Joan 18: 38). Els clavau cops, i no se’n senten, els esclafau i no volen escarmentar, s’han fet una cara més dura que un roc, no es volen convertir! Jo em deia:Deu ser només la plebs que fa bajanades, car no coneixen el camí de Jahvè,el dret de llur Déu. Aniré doncs a trobar els grans i els parlarè; ells sí que coneixen el camí de Jahvè, la Justícia de llur Déu. Però ells, tots havien trencat el jou, havien romput els eixanguers! Els atacarà el lleó de la selva, el llop de les estepes! La pantera els assaltarà, a l’aguait davant totes llurs ciutats…(Jeremies 5: 3-6) Els he ventats…els he deixats sense fills (som el poble amb menys fills de la història), he destruït el meu poble perquè no canviaven de capteniment. (Jer. 15:7). Així parla Jahvè: Si tornes a mi, et deix tornar…si extreus allò que és preciós d’allò vil, seràs com ma boca (ells hauran de girar cap a tu, però tu no t’hauràs pas de girar cap a ells). Aleshores faré de tu, per a aquest poble, una muralla inexpugnable, i quan et faran la guerra, no et podrran vèncer. Perquè jo estic amb tu, per socórrer-te i alliberar-te…i et rescataré de la mà dels dolents, de la grapa dels dèspotes (Jer. 15:19-21).
I quanta falta ens fa que Déu humiliï la prepotència hispànica i ens deslliuri de la grapa de l’espanyolisme! Que ells canviïn de llengua i nosaltres no.
“E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del rei En Jaume quan entraren a València, presa als musulmans. Jaume s’hi endreçà vers Jerusalem (Orient), on nostre Senyor morí i ressuscità i per on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari de la Terra (heus ací el secret: saber Qui és el Propietari, nosaltres sols som allotjats dels Països Catalans). Déu ens ha dat els seus models, el seu llibre d’instruccions (del fabricant, diríem). Si volem que la cosa rutlli, cal seguir-les i no pas fer experiments absurds (antropocèntrics), per més lògics que d’entrada semblin. Mentrestant, vagarem pel Desert dels malsons espanyols i llurs Freddy-Krügers.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!