Al film “The Wall” de Pink Floyd el lema és “Tu ets una altra rajola del Mur” (el sistema d’injustícia, el capitalisme). Cada dia fruïm de petits luxes “capitalistes” (vídeo, CDs, cotxe, hiperalimentació, alcohol, tabac…) mentre 40.000 persones (33.000 nins) moren diàriament, pel capbaix, de desnodriment i malalties derivades o fàcilment guaribles a baix cost en Occident. Un genocidi de debò, ara mateix! I tothom n’és corresponsable, els progressistes inclosos, perquè amb proclames i bones intencions simplement no salvem el famolenc de la mort. Per tant, si estem bevent gintònics i anant de festa mentre nins moren de fam deu ser perquè no som tan solidaris com ens agrada creure per autojustificar-nos. Un amic meu agnòstic ho descrivia així: “Sempre és pecat”. Jo al principi no l’entenia (jo també era agnòstic), perquè ell conscientment es negava a fer més explicacions, però després vaig caure en el sentit en què ho deia. Vivim en un ambient intrínsec d’injustícia o, en termes religiosos, de “pecaminositat” en tota la raça humana, “des del ventre de ma mare”, deia el rei David, des de la caiguda d’Adam i Eva de la innocència del Paradís perdut a la consciència del bé i del mal. “Qui sap fer el bé i no el fa, li és comptat com a pecat” (Epístola de l’apòstol Jaume). Per ço les ideologies humanistes (no confondre amb humanitàries, que és un terme molt més actiu i real), belles paraules, són sempre històricament tan inconsistents i volàtils, van i vénen, no alimenten i són pura carcassa.
“Les coses supèrflues dels rics són de menester per als pobres. Hom té coses del proïsme quan posseeix coses supèrflues” (Agustí de Bona, darreries de l’Imperi Romà). Aquest vell pare tenia les coses més clares que els nostres actuals progressistes, que nosaltres, que tenim, efectivament, un munt de coses supèrflues.
Hi ha “anarquistes”, “comunistes”, etc. que fan ben poca cosa pels marginats i pobres d’arreu. Malgrat tot, segurament en deuen fer més que les persones corrents -i menys que els centres d’ajuda confessional. Tanmateix diran que allò és paternalisme (cosa que pot ser certa, però al capdavall dóna de menjar i és real). Es “perdonen” ells mateixos tot recitant belles lletanies humanistes: no al paternalisme religiós, amb el nostre programa deslliurarem els miserables de la misèria, no a la caritat sí als drets del benestar…Però …on són les proves històriques de tot el que diuen? Enlloc. El camí a l’infern està pavimentat de bones intencions.
En Lenin ja deia a principis del s.XX que el proletariat occidental era “l’aristocràcia del proletariat”, és a dir, un proletariat corromput pel benestar dels seus Estats, rics gràcies a la rapinya imperialista sobre països pobres colonitzats, desorganitzats i espoliats. Si llavors ja era tot així, què no deu ser a hores d’ara!
I aquests Estats han pogut efectuar aquesta rapinya per estar ben organitzats i tenir una certa pau social gràcies a una major justícia relativa (si la comparen a la d’uns altres països que encara era i és menor)… gràcies a un rerefons social i cultural cristià, evidentment menys esquerp a la justícia social que uns altres rerefons culturals.
Per al Tercer Món, el capitalisme és misèria, per al Primer és malbaratament i contaminació. El capitalisme sols sobreviu perquè és la conjunció natural de la mateixa natura humana, de moltes petites i grans avarícies i ambicions d’arreu. Però amb què i com canviar-ho? I substituir-lo per quin altre sistema?
És una idea tan encisadora com megalòmana: com voler controlar l’ambició i l’avarícia de la humanitat! Una tasca tan colossal que sols Déu la podia fer. Pretendre-ho és jugar a demiürgs. Per ço les ideologies socials futuristes solen tenir aversió a Déu, són una de les múltiples formes de l’Anticrist, la forma demagògica i antireligiosa (també n’hi ha les formes religioses i integristes, les feixistes…).