A sol ixent de l'Edèn

CRISTIANISME I INDEPENDÈNCIA

Als fets del món veig bé tothom encès, 

però als de Déu, grossers, ben ignorants.

(Ausiàs Marc)

Aquestes armes, com a metodologia, vénen molt ben expressades al text bíblic. Que a les esglésies hi hagin hipòcrites, carques o el que vulgueu, fins i tot psicòpates religiosos de perill, d’acord. I també ateus que hi fan carrera, no ho dubteu. Però sempre cal dir a tots els independentistes: deixeu-vos de rabietes d’acnè jovenil i comproveu la Història i la macrosociologia: llavors comprendreu què és el cristianisme i què ha donat al món i copsareu que sense ser justs i respectuosos amb el text (no pas amb els bandarres “religiosos” que realment sien uns bandarres) no teniu res a fer. Estarem, com sempre, encallats amb discusions bizantines, qüestions de noms babèlics, enemistats personalistes, utopies de boira i fum, disgregacions entre grupuscles gasosos, etc. Ja ho heu vist. Encara en voleu més? Doncs no ho dubteu, qui en vulgui, en tindrà. Continuarem essent els “catalinos” progres dels quals tothom se’n riu i que produïm autoodi entre els catalanets més normalets. Els jueus és el cas més extraordinari no sols de longevitat (3500 anys) sinó de supervivència no sols sens Estat propi (2000 anys), sinó a més dispersats i perseguits. I fins i tot han ressuscitat una llengua pràcticament morta, l’hebreu. I això perquè no sols són una nació, una raça i una llengua sinó també una religió, i no pas qualsevol. Evidència de la força de la religió per a tots aquells que no es plantegen el tema. Mentre els independentistes catalans no sien creients no farem res: vuits i nous i cartes que no lliguen. Ho hem vist durant cent anys i podem seguir així indefinidament. L’Estat català no ha de ser ni confessional ni res, separació Estat-Església, però està arxidemostrat històricament, en líders, en civilitzacions, decadències, imperis, etc. que sense argamassa religiosa no hi ha res: tots els dimonis hi passen. I si no teniu fe, informeu-vos- en, estudieu i moveu l’ànima interior, que és l’energia humana més potent i que teniu miserablement desaprofitada.

El nacionalisme català, caigut en la superficialitat racionalista i mancat de real sentit d’Estat (català: l’únic que podria assegurar la supervivència de la llengua nacional, per suposat), fatalment, no sol copsar aquests paranys , fins al punt de ni plantejar-se’ls. Tanmateix, de ser conseqüent sí que se’ls acabaria plantejant a fons, car es tracta d’una qüestió de dignitat i esforç, i de supervivència nacional.

Hi ha dades ben evidents per a emplaçar històricament i socialment el cristianisme: els estats de tradició cristiana (i sobretot els de tradició reformada o protestant) són els més forts, desenvolupats i relativament democràtics d’arreu el món. La “religió” (tradició institucional) d’Occident no ens deixa entreveure el fons o la substància del cristianisme amb objectivitat, i no hi ha res pitjor après que allò après a mitges. Tanmateix, el marxisme o els drets humans són productes, conceptes, típicament judeo-cristians (els profetes que clamaven per la justícia social, la llibertat de consciència dels apologetes o de Luter), prou impensables en religions orientals i, fins i tot, en l’Islam.
Però sabut és que l’imperialisme castellà ha fet un ús sistemàtic de la colonització religiosa per a estovar les seves víctimes:

‘S’ha fet moltes vegades obra de l’antipentecostès […] el cristianisme no es dirigeix als Estats, sinó a les nacions… Extirpar la veu catalana és un crim contra la glòria del cel’
(Dr. Carles Cardó, 1919).

Cal un temperament cristià per a poder suportar millor situacions difícils, embullades i relliscoses com l’actual,amb un màxim d’alegria i esperança i un mínim de violències.

Si volem un poder català que garantesca la supervivència de la llengua i cultura catalanes ens caldrà no ser tan frívols ni còmodes en aquests temes. No hi ha res de més generador que la fondària de la fe transcendental, la qual és una gramàtica bàsica que, com planteja Toynbee, mou milions i milions de persones durant mil·lenis, molt per damunt de partits, filosofies, ideologies humanistes… Malgrat èpoques de decadència religiosa, la fe sempre acaba refent-se i soterrant els demagogs que auguraven sa fi. Els mateixos costums occidentals i llurs modernes democràcies són Cristianisme dissolt, complexament, durant molts segles, en les nostres societats, les quals són ara les més potents econòmicament, les que tenen les societats civils més formades de tot el món. I això a través de la lliure interpretació de la Bíblia (Luter, s. xvi), que és el principi de la Modernitat: llibertat de consciència, llibertat religiosa i, per derivació, llibertats civils i democràtiques.

La independència dels Estats Units és la primera ocasió de la història en què Estat i religió romanen separats i on s’estableix una llibertat religiosa legal i estable, amb llibertats democràtiques formals, i això en una societat que pot ser considerada fortament calvinista. I ara és el model exportable arreu. Una altra dada objectiva: l’eclosió religiosa va unida amb el poder estatal-militar-econòmic. És el cas de la Catalunya dels ss. xiii-xiv, de l’imperi hispànic del s. xvi, i de l’Anglaterra victoriana o dels Estats Units actuals.

Catalunya -tradicionalment enfrontada al Vaticà i a la seva valedora medieval (França) durant els segles gloriosos- fou concedida com a dot a Castella, a canvi del seu paper de braç militar de la Contrareforma. Aquesta triple aliança o Eix anticatalà (França-Vaticà-Castella) ha conduït Catalunya, al llarg dels segles, vers un racionalisme mecànic i a un agnosticisme creixents.

Si a ca nostra fóssim protestants en comptes de cristians de compra-venda, en mans de la Cúria Vaticana i dels seus tripijocs d’alta diplomàcia (fet que, evidentment, genera gran malfiança entre catalans patriotes i despavilats), els lligams que ens enreden a l’Estaca no existirien.