Caminam acaronats per la suau brisa marina sota la celístia amarada d’estrelles i la llum de la lluna evocadora del nostre somni d’enamorats. Abans de tocar la riba ens aturam moltes vegades: a besar-nos amb aquella tendresa insistent que creix en la quietud de la pau estiuenca.
-T’estim….
És una queixa, un balbuceig vacil·lant que, endut per l’emoció, difícilment encert a musitar. Però els seu esguard queda fixat en els llavis que han pronunciat aquestes paraules com si en aquell moment no existís res més. I, deliciosament sensible, s’abandona un cop més en els meus braços que l’acullen càlids.
La platja solitària és testimoni del nostre amor que se’ns emporta a d’altres paratges, inefables, d’ombra i de llum orgàsmiques.
Després, molt lentament, abraçats, enfilam el caminoi que serpenteja les dunes.
L’esguard rigorós del conserge de nit, possiblement una màscara condescendent i còmplice, és el darrer obstacle que superam entre somriures per tal que la festa continuï a l’habitació del seu hotel.
És fantàstic.
Després de fer l’amor per segona vegada aquell vespre, em diu:
– Ets el millor amant que mai hagi tingut-
Pens que la meva gana fa miracles però no li ho dic per a no trencar el seu entusiasme.
-En deus conèixer moltes, d’al-lotes- diu.
-Només les més boniques- contest.
Aquestes paraules vanitoses són també un homenatge a ella i el preludi d’una pregunta que acabará trencant el miratge quan em demana:
-Et vols casar amb mi?
El cel s’esbuca al meu damunt.
L’he coneguda fa unes guantes hores. És hongaresa i fa de traductora. Al seu país té un sou, segons m’ha dit, d’unes trenta mil pessetes mensuals. Vint
vegades menys del que guanyen les ballarines russes de la discoteca on treball i que ocasionalment m’han prestat els seus favors venals. Em sent estafat.
Pens que deu tractar-se d’una espavilada a la caça i captura d’home, d’una aventurera sense escrúpols, oportunista i resaviada.
Em cal desenganyar-la aviat. De manera volgudament brutal li dic:
-Escolta, tu, perqué al teu país us moriu de gana i segurament hagis demanat
un préstec al banc per a venir a Mallorca a trobar un incaut que vulgui casar-se i et tregui de la miseria, això no et dóna dret a pensar que cauré en el teu parany. Qué t’has pensat?-
Hi ha un silenci sepulcral. Lentament es gira d’esquena, s’arrufa al caire del llit i comença a sanglotar.
Passen minuts abans que intenti ponderar la situació:
-Gyöngyi? -Gyöngyi, no et facis la víctima-
Es redreça. Té les galtes cobertes de llágrimes i les sines molt caigudes, de tristesa potser, o tal vegada les hi ha tingut sempre i fins aquell moment, en
que tot s’ha esqueixat, existís en mi un valor de naturalesa espiritual que transcendia les característiques del seu cos tot ignorant- les. Amb una serenitat impròpia d’aquell moment, amb gest mescla de dignitat i dolorosa presencia d’ànim replica:
-Ja res del que pugui dir té ara sentit, però vull que sàpigues una cosa. Aquesta nit ha crescut en mi un sentiment que fins llavors no havia experimentat. Pensava que era recíproc, pregon , profund, i que aquest miracle havia nascut entre nosaltres. Malgrat el que pensis pels teus prejudicis, no cercava un paio amb diners, no, no sóc una prostituta. De fet, tenia -sospira, rectifica- : Tinc, un promès amb molt de diners, diners sí, i prestigi social: és el fill del primer ministre del meu país-
S’ha expressat amb naturalitat, i m’ha semblat que creixia físicament, que s’elevava. Probablement ha dit la veritat.
-Ara, si us plau, surt d’aquesta habitació. No et vull tornar a veure mai més.
Me’n vaig ràpidament, avergonyit. A de fora ja no hi ha estels, la nit és fosca, però no tant com els meus sentiments.