Sabia perfectament que m’hi faria més savi que ric, com havia sigut sempre, però potser era el que em costava menys de fer. Aquelles altres coses que solen fer generalment els jubilats solitaris, no són per a mi.
Una senyora coneguda va comprar un llibre de poemes meu i un dia em troba i em diu, Escolti Sr. Queralt, quan anys fa que vostè escriu? A mi em va semblar que li havia de respondre amb una mica d’ironia atès que la pregunta contenia un pic d’impertinència, i li dic, Miri des que tenia 4 anys que la meva germaneta més gran me’n va ensenyar.No home! No li volia pas dir això. Ja ho sé que no em volia dir això.Però ho ha dit. I si li haig de respondre el que en realitat em volia preguntar li diré que,malgrat que des de jove he escrit sempre poc o molt per uns o altres o per a mi mateix, és als 60 anys que vaig canviar d’ofici. Només va respondre, Ah.
La resposta és sincera. Des d’aquella edat, alliberat de les obligacions del treball, he escrit bastant. Molt. Més del que es veu, podriem dir. Des del novembre del 2007 que vaig obrir aquest bloc, quasibé d’una forma forçada, hi he penjat prop de 250 apunts. Ara sóc més irregular. Però què hi podem fer? Les coses són així i no s’hi pot fer res, va dir una vegada la Infanta de Vintsgal, o d’un país més o menys d’aquest nom, quan estava a l’exili amb la seva família. Va morir molt jove i la van enterrar amb un ramell d’espígol a les mans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Haver triat de poder fer el que volies amb llibertat i continuar fent-ho. Una abraçada d’estiu, que encara és fort.