<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
El
17 d’octubre de 2008, el malaurat Miquel Pairolí va escriure aquest
article al diari Avui, una nit com aquesta m’esgarrifa recordar-lo.
Disposició al
genocidi
MIQUEL PAIROLÍ.
Llegint el que s’ha
publicat aquests dies en alguns diaris de Madrid i sentint el que
s’ha dit en algunes tertúlies radiofòniques es comprèn que
Espanya endins hi ha prou gent que no està pas disposada a anul·lar
el judici al president Companys i a rehabilitar-ne la figura sinó
que, si poguessin, el tornarien a afusellar. Sort que, atès el
funcionament de la matèria i de la història, això és impossible.
El que han dit i han escrit sobre Companys denota la quantitat d’odi
que acumulen i la naturalesa irracional i obscura que té. És un odi
que costa d’entendre d’on surt i què en motiva tanta intensitat.
Un odi granític, que el temps no escrostona i que es transmet de
generació en generació. Tornarien a envair Catalunya i tornarien a
afusellar Companys i aquí, naturalment, trobarien qui els aplanaria
el camí i els indicaria a quina porta han d’anar a trucar de
matinada. Tot això no es du a terme perquè, per sort, les
circumstàncies ara no ho afavoreixen i també perquè Espanya endins
encara hi ha una majoria pacífica i civilitzada que ho atura. Però
fa un cert efecte veure aquesta disposició al genocidi, sentir
bramar aquestes veus convençudes per mentides, encegades per la
demagògia, enrogallades per l’odi, llegir aquestes plomes que
suquen directament en el verí. Això en capçaleres històriques,
que venen centenars de milers d’exemplars. Aquesta és una
d’aquelles coses que demostren que Espanya només té un futur
possible. Si l’odi és capaç de perdurar tant temps i de
regenerar-se i perpetuar-se, no hi ha res a fer. Òbviament, només
hi ha una sortida, més tard o més d’hora, i com més tardem a
arribar-hi pitjor per a nosaltres i també per a ells. Mentrestant, a
l’entorn de la rehabilitació de Companys aquí ens hem entretingut
amb una d’aquelles polèmiques domèstiques a què estem tan
acostumats. Una trista manera d’enrabiar-se i de perdre el temps.
Discussions que no porten res de bo i que no duen enlloc. Tírries i
hostilitats entre veïns. Una pugnacitat insidiosa, petita. Una
ridiculesa comparat amb aquell odi d’acer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!