Esgarrifós, cal tenir-ho present, ningú pot pensar que mai no viurà una situació així.
Chakchay
Va ser una autèntica sotragada, de vegades la vida ens du a una mena de
bifurcació de la qual dubto que en siguem prou conscients, de fet només en
tenim consciència una vegada em deixat el temps enrere, i ho veiem com una
perspectiva, com un relat d’una vida aliena, tot va començar quan era ben jove,
es com si encara sentís els batecs de l’ansietat.
Ara encara puc escoltar els murmuris i veus a mesura que avanço pel
passadís, i en tinc la sensació d’immobilitat total, de la mateixa manera que em
sento avergonyit pel meu fracàs personal, tal com anem avançant veig passar
els llums enganyats al sostre, com si d’una estació es tractés, em sento
estabornit, confús, desorientat, trist, i desgraciat.
Una vegada hem arribat al quiròfan, parem, ens hem d’esperar, una vegada
més, tinc por, molta por, com he pogut arribar fins aquí ?
En un moment en vénen els records, els pensaments, les angoixes, de fet
durant molt temps vaig voler defugir dels fantasmes del passat, del tremolor
que em provocava el pànic al fracàs, tot cercant fugides endavant sense rumb,
sense horitzó, travat per unes angoixes i inseguretats les quals ens provoca el
pas per la nostra jovenívola adolescència.
Ara noto com un regalim d’aigua em baixa per la galta, una llàgrima, tantes me
n’he volgut estalviar, tantes me n’he engolit que fins i tot em fa sentir cert plaer,
en aquest moment que el sentiment i les sensacions són del tot naturals, i no
com aquella artificialitat i superficialitat que cercava dia rere dia, com si fos un
ànima que em volgués alliberar de no se sap ben bé el que, marededéu quanta
confusió i a la vegada quanta claredat.
Tanco els ulls i intento tenir bons records, la infantesa, la tendresa, aquella
innocència que ens feia feliços, eixerits i desvetllats aquells anys a l’escola amb
els xiquets i xiquetes del poble, les sortides al camp acompanyats del soroll que
feien els moixons per aquelles cabanes dels afores.
Em pregunto que em va mancar, si vaig ser prou estimat, si vaig ser prou
acceptat pels xiquets i xiquetes, potser ho estic idealitzant massa, i més ara
que em trobo com una joguina trencada, i em sento tant i tant feble.
El trencament d’aquella innocència, d’aquella vida idealitzada al poble de petit
encara la tinc massa present, no tota però, al poc temps va començar aquella
fredor amb la qual els meus pares van començar a relacionar-se entre ells,
cosa que hom ja no sap si feia nosa o em mancaven il·lusions per superar
aquelles primeres angoixes, i aquells primers dubtes.
Després un altre món, uns altres amics els quals ja no érem tant xiquets ni
xiquetes, els primers petons i carícies, les primeres relacions sexuals, sempre
en llocs poc adients, sempre de presa, sempre mancats de tendresa, de fet era
un autèntic pòtol.
Ho volia tot massa de presa, tot massa fàcil, massa artificial, calia estar més viu
que altri, volia fugir de tensions i dubtes com més aviat millor, sentia pànic a
l’esforç, a la constància, a la lluita, i en definitiva a la veritat, i vaig ser prou
covard de no voler mirar-me a l’espill, o al meu interior, i la meva vida va passar
a ser un món de sensacions externes…….Continua …
Aquelles primeres experiències feien molta patxoca, estava actiu, despert,
desvetllat, alegre, i fins i tot eufòric, em sentia una persona en disposició de
cercar noves sensacions, excitants, explosives, quin sentit té la vida sense
viure al límit, sense aquell risc que ens provoca sensacions que barregen el
plaer amb la incertesa.
M’ho deia el meu company, sense incertesa no hi ha frenesí, sense frenesí ho
hi ha vida, i la vida es viu de jove, i més aquell temps que em sentia fort, i que
tenia la capacitat de vèncer la fatiga.
Vaig començar a sentir-me important, vaig passar de vèncer la meva timidesa a
ser un noi amb xerrameca loquaç i estava ben cofoi de mi mateix, renoi quina
pujada de la meva autoestima, que meravellosa era la vida, quin goig.
Però ben aviat vaig adonar-me que en necessitava més quantitat, que estava
més inquiet, tenia més angoixa, sentia perdre cada vegada més la memòria,
però ja se sap tinc moltes coses al cap i molt importants, no podia estar per
cosetes de pa sucat amb oli.
Però cada dia estava més abatut i amb el cap espès i embotat, em començava
a trobar mancat de lucidesa, d’espontaneïtat, jo que era tant eixerit, però vaig
pensar que seria un mal moment, ja se sap, una crisi, aquestes coses que ara
estan tant de moda i n’anomenen estres, i quin riure la meva àvia en deia estar
amoïnada.
Sant tornem-hi que no havia estat res, som-hi noi que ets imprescindible a les
festes em deia jo mateix, però l’escletxa s’obria cada vegada més i el precipici
estava ben a prop.
Començava a sentir-me perseguit, en diuen paranoia, au va quines ruqueries
pensava, però també em trobava apàtic, tenia insomni però ho trobava normal
les xicotes em treuen el son, estava cada vegada més cansat, més trist, amb
períodes d’irritabilitat constant, començava també a sentir convulsions, sentia
veus, tenia cada vegada més malfiança amb els pares i amics, tenia
obsessions, sentia vòmits, tremolors, i fins que vaig començar a sentir
espasmes a les cames i als braços.
Amb quina cara de desconfiança em mirava aquell metge, em mirava amb cara
d’incrèdul, vaig pensar que tampoc calia dir-li tota la veritat, al cap i a la fi ell no
ho podria entendre, em va dir que tenia un trastorn distímic, en altres paraules
que tenia una mica de depressió i necessitava repòs i bons aliments, em feia
prendre unes pastilles que em feien dormir per la nit, i em donaven més vitalitat
pel dia, renoi un paio tant actiu com jo.
Em va dir però, que ni se m’ocorris fer barreges estranyes.
De barreges a la vida sempre en fem, però res d’estany lo normal, i és que el
meu impuls de tornar-hi era brutal, cada vegada em sentia més feble i insegur,
el meu cap era un mar de dubtes, de desorientació, vaig arribar a tenir la
sensació de viure una vida que no era la meva, fins i tot em podia veure a mi
mateix des d’una dimensió diferent, era com si en una pel·lícula em veies jo
mateix, el meu dia a dia però sense el comandament de control, com si aquella
vida ja pertanyés a altri.
Aquell dia va ser crucial, després de trobar-me amb la colla vam anar al Bar
d’en Manel, allí ja vam començar, ho recordo mentre ara torno a escoltar la veu
de la infermera que parla amb el metge, uf, no sé que li respon aquest home,
de fet sempre m’ha mirat amb una cara que era una mena de barreja de
llàstima i condescendència.
Recordo que al Bar hi vam continuar la nit, es presentava fantàstica, però vaig
començar a tenir calor, tenia una xafogor de por, em vaig tocar el front, vaig
tenir la sensació de tenir la temperatura alta, però res vaig demanar una altra
cervesa.
Ara me’n recordo que el metge li comentava als meus pares que tenia una filla
de la meva edat, i que tenia por, m’he adonat que entre ell i els meus pares hi
començava a haver-hi certa complicitat.
Del Bar vam anar al local que teníem al carrer Raval, i allí encara més, de cop i
sobte vaig començar a notar que em mancava aire, encara recordo quan era un
xiquet o un marrec com en diuen ara per la televisió catalana o una canallota
com em deia el meu avi, vaig córrer de valent davant aquell home que li
robàvem les cireres, perquè se’m barregen els pensaments ?
Després vaig començar a notar com se m’accelerava el cor, com suava, de
sobte començo a tenir tremolors a les cames, i ara em ve al cap aquell dia que
em van enxampar a l’escola com havia pispat un CD del mestre Jaume, la por
que vaig passar encara em ve al cap, aquella tremolor de genolls, i la vergonya
que vaig passar quan el meu pare em va mirar als ulls.
Començava a tenir nàusees, em rodava el cap, tenia una sensació d’ofec, em
vaig passar la mà per la cara, em vaig tocar el nas, tot seguit em vaig mirar la
mà i estava plena de sang.
L’endemà em costava obrir els ulls, estava cansat, esgotat, no podi obrir l’ull
dret, tenia set, molta set, veia la cara de ma mare plena de llàgrimes, vaig tenir
la sensació que estava en un hospital, i estava espantat, em costava diferenciar
realitat de ficció, és veritat ? és un malson ?
La he viscut tant a la vora, tant a dintre meu la ficció que ja em costa discernir,
he viscut un món tant irreal i a la vegada miserable, o potser és l’autoengany,
on gairebé sempre estic instal·lat. I perquè en sóc conscient ara ?
Si, de fet estava en una sala d’urgències.
Em sentia molt esgotat, volia dormir, potser per a no escoltar tot el que em
vindria a sobre, entre els sanglots de la meva mare, i la respiració profunda del
meu pare escoltava la veu d’aquell metge d’urgències, escoltava com li deien
als meus pares que caldria fer-me una ressonància o un TAC.
La veu del metge em va semblar aterradora, com la veu d’un jutge al
pronunciar una sentència, la vida em faria un tomb, no sé si tot tornarà a ser
igual, i em preguntava si em mereixia això, aquella veu em va fer retronar tot el
cap, va ser com una fiblada al cervell, al qual jo tant havia maltractat, que
imprudent he arribat a ser, i a la vegada com una punxada en mig del cor.
La veu era contundent, fins i tot em semblava impersonal, va dir ictus cerebral,
en altres paraules un vessament cerebral, escoltava el que va dir, caldrà una
intervenció quirúrgica d’urgència, intentava engolir saliva, fins i tot la trobava
amarga.
I avui ja estic a punt d’entrar al quiròfan noto els llavis de la meva mare al meu
front, quans me n’havia arribat a donar de petons quan era un xiquet petit, tant
de bo mai m’hagués fet gran, noto també com el meu pare m’agafa la mà i el
recordo com em donava ànims aquells dissabtes a la tarda al camp de futbol.
Sento com obren les portes i entro al quiròfan i l’anestesista em diu, tranquil,
tot anirà bé, ho diu com una mena protocol, com aquell revisor que et demana
el bitllet del tren, és una sensació que jo tinc ? és la meva paranoia ?
Ara recordo el dia que va començar tot, aquella primera ratlla de pols blanc, va
home, en deien, no tinguis por t’ho passaràs bé, això és una passada, malparits
i malparida cocaïna.
Àngela H. (pseudònim)
Nota final:
“Chakchay“ és una paraula que prové del quechua que significa mastegar la fulla de coca. El fet de chacchar és un acte ritual o social en les comunitats andines del Perú, sota un context màgic i religiós.
D’altra banda el quechua o quichua és una família de llengües originàries dels Andes centrals que s’estén per la part occidental d’Amèrica del Sud. És parlada entre 9 milions i 14 milions de persones.
Tot i que res tenen a veure els efectes de la masticació de fulla de coca amb el consum de la cocaïna una vegada manipulada i tractada pel consum que se’n fa en contexts d’oci.
La cocaïna genera una addicció molt potent, i causa autèntics estralls al cervell a curt termini, les seqüeles del consum de cocaïna a llarg termini encara no estan valorats del tot, la qual cosa ens du a la conclusió que molts dels joves que en consumeixen seran molt propensos a patir malalties mentals severes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!