Passejo per la bora del camí de la Sèquia, la calor fa que els colors
de l’entorn, es mostrin com darrera d’un vidre que tot ho difumina. Els verds es barregen, i la palla seca dels camps escampa una
tonalitat groguenca. Ni l’aigua de la Sèquia
refresca l’ambient.
Veig els petits aneguets que van contra corrent i
les seves mares van a cercar-los per fer una rotllana de petits i
grans.
Un cercle de la natura que s’obre i es tanca?com molts altres de
personals…
Avui fa vint-i-tres anys que vaig obrir una
porta nova, aquesta setmana la tancaré
definitivament.
Era un dia calorós, com aquest, sense aire condicionat.
Un dia feliç que segueix a un altre de trist. El cercle s’ha tancat.
Un passadís llarg ple d’obstacles que he anat saltant, amb encert però sense èxit. No crec que l’èxit sigui l’important sino haver estat fidel amb mi mateixa fins les últimes engrunes del pastís que ens va tocar repartir-nos.
Potser toques un tema massa íntim, potser és un moment massa difícil, o tot el contrari. El vidre que distorsiona els colors a vegades el posem nosaltres mateixos.
I sí, els cercles s´obren i es tanquen, però això ho fan sempre. Aquest que acabes de tancar és el senyal de que ja se n´està obrint un altre, potser més gran o més petit, però en el que cal sentir-s´hi bé. I tots els que fins ara han anat obrint-se i tancant-se han fet que avui sigui tot com és.
Ànims i molta força.