Raquel Córcoles (Reus 1985) és la il.lustradora que ha donat vida a la mediàtica i popular Moderna de Poble, xerrem amb ella arran de la publicació del seu darrer llibre “Los capullos no regalan flores”.

-Quins són els trets essèncials que ha de tenir tota “Moderna de Poble”?
 

Haver marxat del poble! O almenys somniar en fer-ho… Jo ho resumiria amb un
dels textos que surten al primer còmic: “Massa de poble per ser de ciutat i 
massa de ciutat per quedar-se al poble!”

Gràcies a una beca Sèneca, vaig venir a acabar la carrera i ja em vaig quedar. Les col·laboracions a les revistes van sorgir gràcies als seguidors del blog i a la publicació del còmic “Sóc de Poble” pel qual em vaig donar a conèixer.

Sí, jo sempre havia volgut marxar del poble. No perquè no m’agradés sinò  per la influencia del cine, la tele, etc… havia idealitzat la vida a la ciutat. Jo crec que els de poble, mantenim una inocència que fa que al arribar a una gran ciutat, et fa tenir un punt de vista diferent de la gent que viu allà desde que va nèixer.

Jo m’esforço per ser real i explicar les coses tal com les penso sense voler semblar res del que no sóc. I com que en el fons tots som molt iguals, suposo que això fa que molta gent coincideixi amb la Moderna.

Sí, tots volem donar una imatge molt concreta perquè la relacionem amb uns valors o un nivel cultural o una personalitat. Però aconseguir aquesta imatge no vol dir que els tinguem… Per tant no ens hem de deixar impresionar per les pintes d’algu i tampoc hem de donar prioritat a semblar el que no som. De totes maneres, els prejudicis no són només coses de moderns…

Bastant, però també faig que a la Moderna li passin coses que li han passat a amics i amigues meves i que ens podrien haver passat a qualsevol de la nostra generació.
 

Jo mateixa portava molt de temps renegant del fet de regalar flors. M’havia tornat una cínica que rebutjava el romanticisme i les cursilades. Però quan un dia un noi em va regalar flors se’m va quedar una cara de tonta que vaig haver de reconèixer que encara que en un principi ho negués, en el fons m’encantava que em regalessin flors! D’aquest fet em va venir la idea pel nou còmic…

Crec que el secret per qualsevol dona és pensar més en ella que en qualsevol tio amb el que és pot creuar, i saber que si es troba un capullo l’ha de deixar plantat.

A l’Iphone de la Moderna no para de sonar Ellie Goulding. Al meu pot sonar el mateix, però no a un Iphone perquè no en tinc!

De vegades, els que volem anar d’indies ens pensem que som especials i millors que la gent meanstream, i moltes vegades estem més acomplexats i més reprimits que ells. Menys tonteria i més naturalitat.

Sense l’Spotify.

Segur que li convindria anar a la India, però l’Ares sap perfectament que li costaria sobreviure-hi! Està massa ben acostumada… Encara que tres dies de càmping en un  festival també és una prova dura… La convivència amb l’Ares em va canviar la vida. Pensa que jo vaig llegar el primer còmic gràcies a ella, que en tenia una bona col.lecció. I a partir de llegar-los vaig començar a pensar que en volia fer un! Sort que ens vam conèxier!

El Nasti de Madrid, el Vinilo de Barcelona i el Keyboard de Reus