Trastorn dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH)
Un calaix de sastre?
Els últims anys hem sentit parlar i es parla molt d’un síndrome anomenat Trastorn
dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH).Aquest trastorn del comportament escalcula que afecta un 3-5% de la infànciaen edat escolar. Els seus símptomes sónhiperactivitat, dificultat d’atenció-concentració i impulsivitat, baixa autoestima,, dificultats en habilitatssocials, irritabilitat, escassa tolerància a lafrustració, baix rendiment escolar, etc.
De canalla “moguda” sempre n’hi hahagut però, ara n’hi ha més? Per quina raó? O és que ara a aquestes persones els hi posen una etiqueta?
En les darreres dècades ha hagut una sèrie de canvis socials, en el model de família, la incorporació de la dona en el món laboral, l’augment de migracions…
Si això ho acompanyem a que ara passen moltes hores a casa soles mirant la televisió o jugant a les maquinetes, o les més grans al mòbil, evidentment el rendiment escolar és més baix. Aquest pot ser un símptoma, però ha d’anar acompanyat d’altres. Està havent molts diagnòstics de TDAH també en infants immigrants. Les migracions generen estrés, canvis de vida, de costums,d’amics, d’estructura familiar, tot factors estressants que afecten les persones, icom no, també la infància.
Quan es diagnostica de TDHA el tractament que es recomana és multidisciplinari, i ha de comptar amb la participació de totes les persones que formen part de la seua educació. Cal un tractament psicològic i reeducació escolar adaptat a les mancances i necessitats individuals i, en el cas en que eltractament psicològic i l’ajuda psicopedagògica no sigui suficient, medicació.
És necessari, però, que tanta mainada es tracti amb fàrmacs? No serà que darrere hi ha una indústria farmacèutica molt potent que empeny amb força?
Normalment, amb teràpia psicològica s’augmenta l’autoestima, es treballa la impulsivitat, la frustració i la relació amb els companys. Ens ajuda d’alguna manera a organitzar i manegar la nostra vida, que no és poc. Trobem una milloria quan es treballen factors protectors de la persona, aspectes tan importants com són aprendre a conèixer-nos, a estimar-nos, a gestionar la frustració, o a economitzar el temps. Però a la societat on nosaltres vivim es molt més fàcil donar una “pastilleta” que un tractament psicològic.
A continuació, unes pautes per a famílies amb infants amb TDAH, “infants moguts” i “no moguts”:
–Prestar atenció a l’infant, escoltar i parlar-li amb paciència, intentar comprendre el seu patró de conducta i explicar-li els plans que tenim per ajudar.
-Que no vegi discordances entre la família, respecte a les pautes d’actuació.
-No actuar amb de forma excessivament permissiva. És convenient que es proporcionen poques pautes de conducta, però que siguin clares i coherents. Un ambient sense una normativa clara augmenta l’ansietat iconfusió.
– Utilitzar el “no” quan es demana o exigeix coses poc raonables,
i explicar el perquè de manera precisa i raonada.
-Cal utilitzar els seus interessos utilitzant-los com a motivació per ajudar a aprendre de manera més eficaç.
-Augmentar la seva autoestima i confiança, ressaltant els seus èxits i no el fracàs, motivant constantment, i utilitzant un llenguatge positiu.
-Mantenir a casa unes normes de vida, consensuades prèviament per la família. Per exemple: mantenir si es possible l’horari d’activitats diàries (bany, menjades, activitats, deures…).
-Evitar estímuls d’alta intensitat (sorolls, llums, crits..)
-Que es facin els deures a un lloc que proper a la resta de família, per mantenir un contacte visual i més supervisió. Evitar estímuls que distreuen (finestra, taula desordenada, joguines…)
-Control.lar la “intendència escolar” abans d’anar al col·legi, com si fora una assignatura més (motxilla, quaderns, llibres, llapis…) que s’emporta tot el que necessita.
-Procurar fraccionar les tasques i els deures que ha de fer a casa. Cal limitar el temps de fer deures, dividint les diferents tasques en temps curts.
-Hem de recordar que alguns infants “odien llegir”. Cal buscar la manera de motivar-los.
-Evitar cridar l’atenció constantment i evitar utilitzar el NO.
-Arantxa Luque-Educadora Social de l’espai Aprenent a Crèixer