L’empobriment de la llengua, un procés irreversible?
Aquests dies hem pogut sentir dos crits d’alerta sobre l’estat de la llengua. L’escriptor Quim Monzó ens avisa que la llengua catalana ha esdevingut un dialecte de l’espanyol, i l’ambaixador d’Espanya a Londres que acaba de guanyar el Ramon Llull, Carles Casajuana, ens fa notar que el perill més immediat és la degradació i l’empobriment de la llengua. Va bé que de tant en tant veus solvents ens recordin el procés en què ens trobem, però també convé que no ens quedem amb la idea que no s’hi pot fer res.
No és un procés irreversible, al meu parer. La llengua s’aprèn per osmosi, i des de les aules o des dels mitjans de comunicació es pot fer molta feina. Encara hi som a temps, però potser hem de rebaixar expectatives, pel que fa a qualitat, no podem pretendre que tot sigui com quan nosaltres érem petits, i no teníem ni televisió.
És ben cert que ara la mainada aprèn les frases fetes en un llibre, i que abans les apreníem a casa, però què hi voleu fer, potser és llei de vida. Fan molt de bé programes de televisió com el Bocamoll, o el Caçadors de paraules, de TV3. Bé deuen tenir audiència, no són pas minoritaris. La llengua s’ha de trobar al mig del pas, sense que sigui explícita la voluntat didàctica. No pot ser només l’assignatura “maria” o bé “pal” que s’ha d’aprovar tant sí com no. Podria ser la part més divertida del currículum, amb una mica d’esforç per part de qui fa la classe. És clar que per això t’ha d’agradar i ho has de saber transmetre. Jo bé ho intentava, quan feia classes, i em deien els alumnes que ho aconseguia.
Ens hem de fixar en el nou mètode d’aprenentatge per l’anglès que ens ha vingut d’Europa, la integració de continguts i llengua. Si els experts han considerat que funciona, per què no l’utilitzem conscientment per al català? Com és possible que molts dels nostres joves, quan arriben a la Universitat després de cursar tot l’ensenyament en català (en teoria) i de fer centenars d’hores de l’assignatura de llengua catalana no siguin capaços d’elaborar un text amb garanties de qualitat? Penso que ens trobem davant d’ “una emergència nacional”, i des dels nostres llocs de treball podem fer-hi molt: és qüestió de posar-nos d’acord i d’encertar les mesures. Ja no podem deixar-ho passar. L’altre dia, quan el nostre exrector va admetre en públic que els estudiants de Filologia Catalana sortien tan mal preparats, vaig pensar que havíem arribat al punt d’inflexió. Fins ara tothom en parlava en privat, però ara ja s’ha dit, de manera que cal arremangar-se i fer el que calgui per revertir el procés. Aquí hi ha responsabilitats concretes, exigim-les. Els nostres estudiants tenen dret a rebre una bona formació lingüística, els empresaris tenen dret a llogar gent que sàpiga escriure i parlar adequadament, i els ensenyants tenen l’obligació de ser un model de llengua. Aquestes tres afirmacions ningú no me les pot rebatre.
M’he entretingut a pensar una gradació en aquest empobriment que denuncien els nostres escriptors, que va de menys a més.
a) Es van perdent les expressions genuïnes, de tota la vida, que s’han anat substituint per unes altres: “Estar avesat” per “estar acostumat”, “amoïnar” per “preocupar”, “em sap greu” per “ho sento”, “em fa l’efecte” per “tinc la sensació” “he de menester” per “necessito”, “dia de cada dia” per “dia laborable”, “no se m’acut” per “no hi caic”, “negar-se” per “ofegar-se”, “de casa estant” per “des de casa”, “m’he empescat” per “m’he inventat”, “la setmana entrant” per “la propera setmana”…
Això es perdrà, segur, devem ser la darrera generació que les coneix i les fa servir.
b) Cada cop costa més de distingir segons el context entre “mitjana / mig / medi / mitjà” i no s’acaba d’ eliminar el “*promig”; no es fa servir “esquinçar / esberlar / estripar” en funció de si es tracta de roba, fruita o paper, en lloc de només “trencar”, costa de reconèixer la diferència entre “mesura / mida”, entre “capsa / caixa”, entre “gran / gros”, o”composar / compondre”.
Aquí podem treballar-hi però hi ha uns usos consolidats. Pregunteu a la gent del vostre entorn la diferència entre gran i gros: ara ja tot és gran.
c) Es van introduint amb molta rapidesa calcs sintàctics o morfològics: “*donar-lis” per “donar-los” (en canvi, cap problema amb “dona’ls-hi, genuí no normatiu) “*se m’ha caigut al terra” per “m’ha caigut a terra”, “*donar classes / petons / vergonya / un volt” per “fer classes…” “ha causat revolt”, per “ha causat polèmica”.
Aquí sí que ens hem de posar seriosos. Els mitjans de comunicació hi poden ajudar, i a casa mateix es pot anar corregint. Ho hem de fer.
d) Finalment, anem sentint un nou lèxic no adaptat, ni fonèticament, del tipus “toma!”, “gilipollas”, o “joder!” com a interjecció, en lloc dels renecs de sempre en català (no cal posar exemples). Aquest fenomen s’ha estès molt de pressa, i ja conec pares que només renyen els fills quan reneguen en castellà. Amb què ens hem de veure…
Això ja no sé com es pot resoldre. És castellà, directament.
Digueu-hi la vostra.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No cal fixar-s’hi gaire per veure com el català es va castellanitzant en les seves expressions i paraules.
Els que ara tenim més de 30 anys ens és fàcil veure com s’ha passat d’expressions com “és clar!” a “està clar”, de “m’és igual” a “em dóna igual”, de “he caigut” a “m’he caigut”, de “afanya’t” a “dóna’t pressa”, i així en diríem un munt.
Aquest procés ha sigut i és lent però imparable (de moment), degut a que sentim tant el castellà que l’assimilem inconscientment com a referència, i ens sóna molt més una expressió calcada del castellà que no pas la seva catalana corresponent. Comencem per assimilar-la i acostumar-nos a sentir-la, a trobar-la normal, i a fer-la servir un dia, després un altre, i arriba un moment que ja la fem servir i l’hem substituït per l’expressió catalana corresponent. I arriba un dia que l’expressió catalana corresponent ens sóna antiga i ridícula. Això passa amb paraules com “quelcom”, “gaudir”, està passant amb “gros” (es substitueix per “gran” cada cop més”, amb el verb “donar” , etc , etc.
Els nens i joves que senten aquestes castellanitzacions constantment no tenen cap referència de com es diu correctament en català i quan tinguin 30 o 40 anys ja no hi haurà gaire gent que sàpiga com es diu correctament i això en mica en mica farà que el català es transformi en un dialecte del castellà, perque senzillament serà un clac d’aquest.
Això està passant perque no en som conscients, i hauriem de fixar-nos-hi si estimem la nostra llengua, i hauríem de fer-ho públic , dir-ho, i fer que la gent se’n faci conscient
En aquesta web hi ha moltes expressions que diem literals del castellà: http://www.elcatalanet.com
és un gra de sorra, tant de bó n’hi hagin molts de grans de sorra i ajudem a que la nostra llengua i cultura no desapragui o s’absorveixi per una altra (no cal dir el nom d’aquesta altra)
A més de les tres afirmacions que dius, amb raó, que ningú no pot rebatre, jo hi afegiria, tot sortint de l’àmbit acadèmic: els ciutadans tenen/tenim dret a elegir representants que sàpiguen parlar (i escriure, si és que escriuen) adequadament i els polítics tenen l’obligació de ser un model de llengua.
Cada dia cada dia apareixen als mitjans de comunicació representants polítics que, sota el pretext de difondre un missatge i de convèncer-nos de com ho fan de bé, es dediquen a destrossar el patrimoni lingüístic de tots. Em referesc, sobretot, a la ràdio i la televisió perquè en els mitjans escrits el missatge passa pel filtre dels correctors abans de publicar-se. Però la qualitat lingüística de les declaracions, espontànies o no, als mitjans audiovisuals fa feredat i s’ho haurien de fer mirar.
Tenc per costum escoltar diverses emissores de ràdio en català des d’abans d’aixecar-me fins que arrib a la feina i hi ha dies en què hi arrib amb el cuc de l’orella malalt de tant sentir tenim ques, puesos, mig ambents, anam a fers i dóna vergonyes.
malauradament la nostra llengua es va empobrint. Però a qui hem de donar la culpa? la gent del carrer no són filòlegs, ni herois de la llengua, ni la majoria han estudiat (encara ara) en català a l’escola. D’altra banda, la presència del castellà és més que omnipresent, i tots som permeables. Els mortals no sabem distingir entre el que és correcte i és incorrecte, i al capdavall com que tots ens entenem, oi?
Les autoritats no en són pas alienes, ja que per molt que a vegades costi de creure, també són humans. Tampoc tenen cap ganes de posar-hi mesures.
Malgrat tot, el procés és reversible i tot podria passar per una anècdota que es podria fins i tot arribar a esmenar. Ho he repetit moltes vegades: no hi ha lloc per dues llengües. No ens hi encaparrem. No confonguem les opcions lingüístiques i personals de cadascú, amb l’ús lingüístic d’una societat. Hem de triar alguna llengua per entendre’ns. No pot ser aquesta disbauxa!
No pots ser que tinguem el que hauria de ser l’espai natural del català, ocupat per una altra llengua. Hem de fer fora el castellà. Nosaltres o ells. De moment, no veig ningú amb una mica de cara i ulls i cert poder amb ganes de fer-ho. Quan arribarà el nostre messies?
Sembla que a recuperar paraules s’hi engresca tothom, fins i tot els anglesos.
Hi ha una web que intenta que s’utilitzin paraules que han quedat oblidades.
Si això passa amb l’anglès, que no passarà amb el català.
Welcome to Tiffany online
shop! Please browse Tiffany
shop for some affordable modern and designers jewellery. Here our Tiffany online store aim to
offer hundreds of quality Discount Tiffany Jewellery from Tiffany Necklaces hey
Christofle 1830, Charles, founder of the family in Paris, start and Tiffany co manufacturer, create
a French royal brand is history.