Gràcies al Facebook -una altra droga- puc tenir accés a diàlegs entre persones molt diferents, en edat, interessos o professions. I és això el que m’ha fet reflexionar, a partir de detectar els codis de comunicació dels més joves, entre 20 i 30 anys, i em preocupa de veure que es van allunyant cada cop més de la meva realitat. Són, de vegades, inintel·ligibles. És llei de vida, segurament. I no passaria res si no fos que a nosaltres ens toca ensenyar, i a ells els toca d’aprendre. La fractura entre ells i nosaltres, al meu entendre, es fa gradualment més grossa, i si no fem alguna cosa per acostar el seu món i el nostre, correm el risc de trencar la corda. Els missatges, les metodologies, els continguts, no acaben d’arribar. I és trist.
Ara amb les mobilitzacions contra Bolonya, això és fa palès d’una manera ben clara. Mireu-vos les pancartes, els textos i manifestos, les declaracions… i no entendreu res. Són uns desconeguts, però el futur és seu i no pas nostre. Parem de criticar-los i prou, i intentem obrir ponts de diàleg que ells vegin sincer, no pas per quedar bé. Penso que encara no hem fet tard. Cal que els ensenyem a aprendre, però primer hem d’aprendre a ensenyar. I potser que ens fem el càrrec que nosaltres no érem millors, a la seva edat, però també ens volíem menjar el món, com el nostre enyorat Gil de Biedma.
En l’àmbit de les llengües, ja fa força temps que intento parlar amb estudiants per descobrir les seves inquietuds. Ara tenim uns col·lectius que defensen de manera ferma el català: ens hi podem girar d’esquena? Potser el que hem de fer és treballar plegats, cadascú dins el seu àmbit, i donar-los garanties que podran estudiar, almenys en un percentatge prou digne d’assignatures, en català. És la nostra responsabilitat, i que a la societat futura es pugui treballar en català depèn, ni que sigui una mica, de nosaltres. No podem fugir d’estudi.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Uns governs que estan al servei d’un sistema econòmic que té el poder polític, mediàtic i social, i que la seva finalitat és l’explotació sense escrúpols del treballador i la seva manipulació, és el model que s’ofereix a les noves generacions.
La incongruència del jovent és el mirall d’un sistema social que a nosaltres, a força de vere’l, ens pot arribar a semblar normal.
És normal la fam i la misèria? La guerra del petroli? L’estafa financera? La permanent mentida i manipulació mediàtica?
I els adults, en lloc de plantar cara, els hi diem que han d’estar ben preparats per poder-se hipotecar tan aviat com puguin. I que si estan disposats a vendre’s al millor postor i tenen sort i no tenen escrúpols, podràn ser explotadors en lloc d’explotats.