Em preocupa la davallada d’estudiants a les filologies. És cert que ara mateix potser no és una carrera que uns pares recomanarien als seus fills per assegurar-se el futur, però els filòlegs fan falta. I al pas que anem, arribarà un moment que no sé d’on es trauran els professors, amb la misèria de llicenciats que surten cada any. Hi ha tan poca gent, que els màsters tampoc no tenen prou sortida. És el peix que es mossega la cua.
La pregunta que em faig, i que faig a persones que tenen certa responsabilitat, és la següent: S’ha pensat realment en què necessita la societat, o s’han adaptat els nous graus a les àrees de coneixement dels professors que tenen les facultats?
Ja no es parla de l’informe Tuning, que va ser el punt de partida per als nous graus: hi vèiem la demanda explícita per part dels ocupadors que els graduats poguessin dominar la comunicació oral i escrita en la llengua pròpia i en altres llengües. Això, en paraules de Modest Prats, vol dir que a la universitat “se’ls ha d’ensenyar a llegir i escriure”, és a dir, a entendre el que llegeixen (fins al sentit últim, perquè estem comprovant que el jovent ja no capta la ironia dels textos-quin perill!- ) i a fer-se entendre quan escriuen, en el registre adequat (puc ensenyar alguns missatges de correu electrònic d’estudiants: llenguatge de mòbil per adreçar-se a l’Administració!).
Això ho han d’aprendre millor que ningú els aprenents de filòleg, i em fa por que no s’aconsegueix. Les raons? Potser es fa veure que ja vénen preparats del batxillerat, potser els estudiants no s’hi posen bé, potser de vegades la
recerca passa per davant de la docència, potser no es considera prou important…
Algú ho ha de dir: cal millorar la preparació dels estudiants de filologia per adaptar-la a les noves necessitats.
En l’àmbit de la docència de la llengua, ens calen professionals que sàpiguen que no és el mateix ensenyar una llengua com a L1, L2 o L3, que tinguin coneixements metodològics per posar-se davant d’immigrants vinguts d’arreu i fer-los aprendre de pressa, que puguin adaptar els nivells als dels Marc Europeu de Referència per a l’Ensenyament de les Llengües, ara que sortirà publicat el Manual d’adaptació (només hi havia l’esborrany fins ara), que tinguin nocions mínimes de la llengua dels nouvinguts per poder aplicar estratègies d’aprenentatge diferents, que puguin treballar en aprenentatge virtual i aplicar els nous suports com´el vídeo, per exemple, de manera efectiva, que comparteixin materials i estiguin al dia del que es va fent, que sàpiquen què és la pràctica reflexiva, que siguin capaços d’incloure els aspectes interculturals en l’aprenentatge de llengües, ara que Europa ens marca aquest nou repte…
En l’àmbit de l’assessorament, o el suport lingüístic, ens calen professionals que, en primer lloc, tinguin uns coneixements lingüístics profunds, i siguin conscients que els cal formar-se sempre més i estar al dia, que puguin treballar amb programes de traducció automàtica i traducció assistida per ordinador, amb memòries de traducció, que sàpiquen què és un gestor terminològic, que puguin destriar els recursos lingüístics que poden trobar a la xarxa segons la font, que puguin elaborar glossaris multilingües, que sàpiguen fer extracció terminològica, que sàpiguen altres llengües, que siguin conscients que cal comprovar-ho tot abans de donar-ho per bo (per exemple, els noms propis), que tinguin ganes de millorar, que sàpiguen corregir sense esmenar la plana, que estiguin al cas dels nous termes aprovats, que en puguin proposar d’altres, que tinguin sentit lingüístic…
En l’àmbit de la dinamització lingüística, ens calen persones que no siguin simples tècnics sinó que s’ho creguin, activistes de la llengua, que vagin més enllà de la feina de promoció lingüística, que siguin agosarats i puguin aplicar noves tècniques de màrqueting lingüístic, que tinguin capacitat per crear eslògans atractius, que coneguin de debò el target, que puguin elaborar i administrar qüestionaris sobre usos, competències i actituds en relació amb la llengua, que coneguin i sàpiguen fer ús de les tecnologies de la informació i la comunicació per arribar als destinataris, que sàpiguen adonar-se de què necessitem en cada moment per anar avançant i que estiguin al dia…
TOT AIXÒ, ON S’APRÈN? Que algú m’ho digui.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La falta d’estiudants, al meu entendre, és el reflex de la desconnexió
que ja fa molts anys hi ha entre la carrera de la filologia catalana i
les necessitats de la societat. El conjunt de les assignatures d’una
carrera construeix un perfil: el llicenciat surt de la universitat amb
unes habilitats i coneixements que li han de permetre entrar al mercat
laboral i aportar el seu valor.
Crec que el problema és aquí: la societat no necessita tants
coneixements de literatura medieval, de dialectologia o d’història de
la llengua. Són coneixements que estan molt bé, però no pot ser que el
recent llicenciat desconegui tot el que diu la Meius.
Cal, per tant, una reflexió produnda sobre el futur de la filologia. El
problema és qui l’hauria de fer, ja que personalment confio poc que els
actuals responsables de la filologia: justament són ells els qui viuen
del model antic.
Cal promoure, doncs, una reflexió conjunta entre la universitat,
l’administració i l’empresa privada per definir quin és el perfil que
es necessita. Continuar pretenent que el perfil del filòleg es limiti
al mateix que fa 25 és anar per mal camí.
En una llengua mil.lenària en principi la filologia l’ha conformada la mateixa societat que la parla.
A mesura que anat avançant l’universalització i l’alfabetització ha fet falta una evolució a través d’una organització acadèmica normativa oficial.
La filològia sempre és un punt de referència respecte la societat actual contemporànea i les arrels de supervivència històrica.
En l’actualitat el primer filoleg sembla un corrector informatic i l’educació infantil.
El segon filoleg actual i que marca tendències i donen l’eixemple a seguir en una societat són una vegada més els mitjans de comunicació tant orals com escrits d’un país. I malauradament Catalunya té una gran manca des de l’involució dictatorial i l’actual transició.
Efectivament, s’aprén. Són menester molts anys per anar adquirint i desenvolupant aquestes destreses del mercat. La cosa és que a la facultat no ensenyen gaire. Fet i fet és quan hom ha exit de l’ou universitari i s’ha de guanyar les garrofes que ho aprén i ho millora.
L’enhorabona pel blog.