La mort d’un savi, Josep Benet

Aquest espai meu dels Blocs ja comença a assemblar-se massa a un obituari. Hi escric poc i massa sovint és per doldre’m o per reflectir la pena, el condol o, senzillament, la mançança, d’un personatge públic, més o menys clau a la passada vida política d’aquest país.
I avui, certament, amb la capella ardent a Palau encara (no hi he pogut anar) escric un cop més per doldre’m de la mort de Josep Benet, un personatge clau de la recent història d’aquest país. He vist, com sol passar, que moltes declaracions de polítics actuals, tendeixen sense escrúpols a apropiar-se de la seva figura quan, en vida, el van marginar, el van oblidar o el van retirar prematurament.
De totes les imatges que d’ell se’m succeeixen, no em quedo pas amb la darrera seva, recomanant el vot per a Duran i Lleida. De cap manera. Em quedo amb el Josep Benet de les Edicions Catalanes de París, amb l’autor de l’exhaustiva i molt ben documentada “Catalunya sota el règim franquista”, amb el ‘Roger Arnau’ de “Marxisme català i qüestió Nacional catalana”, amb l’advocat que fou de Joan Comorera -un altre oblidat-, amb el Benet de “Benet, Candel, Cirici” de la primera Entesa dels catalans.
Com es reflectia a l’entrevista pòstuma d’ahir a la televisió, un home que va saber, des de la seva posició social certament benestant, renunciar a moltes coses i que es va saber arriscar com pocs en la lluita antifranquista. Quants polítics d’ara serien capaços de fer el que ell va fer, de renunciar a tantes coses. Havia d’haver estat, amb tots els mèrits, President de la Generalitat, però no ho va ser per les ambicions i el tacticisme de molts, de massa gent.
M’agradaria que la seva figura no fos oblidada, que el seu exemple polític tingués influència en la vida d’aquest país, que no fos oblidat o col·locat a les vitrines del Museu polític d’aquest país, com massa ràpidament ja ho va ser en vida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *