Meli

Aquest règim instrument una doble política de memòria: d’un costat va perseguir amb acarnissament tots els compromesos amb el ban vençut, expropiant,. empresonant i en molts casos executant responsables i al personal anònim, així com als seus familiars, a fi d’excloure’ls per sempre de la memòria publica.

En canvi als vencedors els va exalçar i va sacralitzar, elevant als altars com caiguts en la croada per Déu i per la Pàtria.

Nosaltres no pretenem en absolut iniciar una venjativa persecució contra els botxins franquistes, sinó que tan sols intentem rehabilitar la memòria de les seuse victimes, tornant-los la dignitat de la seua Pàtria de ple dret que el franquisme els va arrabassar. A més de tornar-los la seua dignitat pèrdua, també cal fer-los justícia, perquè sense ella la memòria publica resulta desequilibrada, frustrada i fallida. La qual cosa pot fer-se per via jurídica, anul·lant els juís sumaririsimo que els van condemnar injustament.

Hauria d’haver-hi una verdadera reconciliació entre els hereus de vicitmes i botxins, de tal forma que una i un altre puguen reconéixer-se com a tals elevant la seua veu en l’esfera publica de debat. Però açò mai succeirà mentres el nacionalcatilicisme (PP) espanyol no reconega la seua complicitat amb els criminals de la dictadura franquista mai reconeixerà que el règim de Franco va ser tan criminal i injust que el de Hitler a Alemanya o Petain a França.

Ací la memòria publica també en la famosa transició “el manto de silenci” com és qualificada per algun periòdic europeu a seguit dominada i controlada pels botxins vencedors que excloïen als seus mates vençudes, donades les circumstàncies en què es va produir la Transició i en les que es va elaborar la Constitució, que no deixa de ser producte de moltes pors, sense una norma jurídica que anul·la tota una suposada seguretat jurídica producte d’un alçament militar contra un govern legítimament constituït.

Para després en el 45, la política de la memòria donà un gir cap a l’ocultament, per a cobrir els seus crims anteriors amb la clandestinitat (este és el camí que desitja el PP) així és com es mantenia en peu una societat incivil sobre el crim encobert, el suborn còmplice i el cinisme polític en esta època era la pau de l’espolie, dels presidis i dels afusellaments en els cementeris, però hui és una altra societat que simplement ha de traure a la llum tot, per a així aconseguir la reconciliació civil per a així recordar als botxins i els seus còmplices, com els nacionalcatolicistes, una classe mitjana subornada, i institucions que es van lucrar col·laborant amb un règim criminal, tot és el que la dreta espanyola no desitja moure’s perquè es creuen absolts amb indulgència i la seua consciència acomodatícia.

Negar l’autorització a la revisió dels juís-farsa és incrementar el dany que van produir els cruels i inhumans actes de poder despòtic del franquisme.