Bloc Tibidabo

Agustí Colomines en un recent article  -“Immigració i catalanitat”, aparegut a “el Nacional”- ha fet esment que la por a la substitució ètnica és universal i preocupa tothom, lògicament, quan no tens Estat i la teva lengua és sovint relegada per a moltes funcions aquesta por encara s’acreix més, i amb fonamemts. I ja no diguem si veus davant els teus ulls com hi ha una immigració masiva que, llevat lloables excepcions -i pel que sigui-, no s’ integra, Res més lògic, Per tant , blasmar els ciutadans que tenen aquest sentiment a més d’injust és d’una gran miopia, ja que forma part de la sensibilitat humana.

En el  mateix article Colomines es refereix a  les tesis de la demògrafa  Anna Cabré, per a la qual el model propi demogràfic de Catalunay seria un model imevitablement i obligadament lligat a la immigració massiva. Es podria dir que fa allò de fer passar la necessitat per virtut, o el que és el mateix: “qui no es consola és perquè no vol”.  Evidentment, la societat catalana és una societat ja postindustrial i desenvolupada, que ha deixat enrera la transició demogràfica, i per tant ha deixat de prdouir fills massivament, els qual abans morien molts joves o infants i així es mantenia un cert equilibri; amb la millora de les condiciosj higièniques en un primer moment hi va haver un cert superàvit, però tot seguit, amb aquesta mateixa millora i la generalització del control de natalitat aquesta va tornar a baixar, i només es podia aconseguir superávit poblacional  amb la immigració. Això és el que va pasar amb les primeres onades migratòries, murcians, aragonesos, valencians i almeriencs, unes onades que ara  -els seus descendents- ja estan plenament integrades. En un procés paral.lel a d’altres països europeus, tot i el “handicap”  de no tenir Estat. El problema va aparèixer amb el franquisme, que va amuntegar els immigranst en “ghettos” i en va impedir la integració, tot i això molts d’aquells també es van integrar, però  ja, malauradament, es va generar, també, una massa no integrada que ha pervingut fins ara i que se sent nacionalment “espanyola”  -eximmigrants que en lloc d’esdevenir membres de la nació catalana han esdevingut, en terra catalana, ,membres de la nació española, com els seus homòlegs “pied-noirs” esdevingueren francesos a Algèria-. Una massa, tot s’ha de dir, que en els 90 semblava que ja donava alguns senyals d’una certa  integració.

El problema ha estat  l’arribada del S. XXI amb noves allaus del tercer món, amb esquemes culturals molt diferents i,en part, els “latinos”, amb cultura de base castellana.   Aquí la cosa ja ha començat a cedir i desmenteix l’optimisme  de la senyora Cabré en fer-nos veure com l’assimilació no és infinita, ni en la quantitat ni en el temps. Tot té un límit! I nosaltres ja l’hem sobrepassat fa temps. I no, no és cap elucubració, només cal comparar les xifres nostres i les d’altres països. La integració també té un límit quantitatiu, podem dir que quan hi ha més matèria a dissoldre que no pas dissolvent és aquesta primera la que absorbeix el segon, i més si els mitjans i el prestigi i la inèrcia van en contrra del pretés “dissolvent. Que és inevitable?  Que no hi podem fer res?  Que ens hen de deixar menar pel fatalisme i el determinisme més pregons?  Parlem-ne!  No deixa, tot plegat, de ser un dogma de fe, d’un pseudomarxisme de catecisme.  Seria inevitable tot plegat si continuèssim primant certs sectors de l’economia i si des de les institucions no s’ajudés les dones que volen tenir fills adequadament; en aquest sentit no hem vist voluntat de canvi ni en unes organitzacions polítiques instal.lades confortablement en la institucionalitat quaotidiana ni, molt menys, en un empresariat àvid de beneficis a tota costa sense importar-li cap efecte col.alteral, ni evidentment tampoc en moltes multinacionals que només cerquen sòl i mà d’ obra barata. Tot això  és susceptible de ser corregit, i com que es tracta de fets basats  en el  “laissez faire” i el liberalismne més descarnat els qui optin per continuar igual acusaran els seus detractors de totalitaris i extremistes, potser comunistes o també, paradoxalment, d’extrema dreta, tant és. Però  sabem que les polítiques socioeconòmiques són modificables i no immutables. I si realmente fòssim patriotes i no volguèssim que la catalanitat es dissolgués hauríem d’optar per intervenir.

Alguns diran que la catalanitat no es dissoldrà i que som uns alarmistes; a veure, ara per ara, la majoria d’immigrants no adopten ni el català ni se senten nacionalment catalans, viuen feliços en un magma espanyol o espanyolitzat, això és irrefutable, i la catalanitat només roman entre  la población  amb arrels autòctones i els descendents de les primres migracions, però  per regla general com més propers són els immigrants en el temps menys se senten identificats amb el país. I això és un motiu de fonda preocupació, i no es tracta de culpabilitzar-los, no, ells van a allò que els resulta més pràctic, i potser nosaltres faríem el mateix, però el resultat és que s’està creant una Catalunya desnacionaliztada, sense llengua i només com a part d’Espanya, i això  per a molts catalans resulta sumament frustrant i fa que deixin de considerar com els seus els polítics i partits tradicionals. Lògic i humà. En canvi, el  que no resulta  lògic és que des dels  que viuen del sistema es digui que tots els que mostr desenacord amb els dogmes imperants fins ara sobre el que es correcte o no en la questió  migratoria siguin titllats de poc més que feixistes i d’extrema dreta, com si només fos bona l’extrema esquerra -no oblidem les neteges ètniques aplicades sota règims formalment marxistes-. I això no és ètic, o tots moros o tots cristians, el contari és fer demagògia i anatemitzar ciutadans que reaccionen justament perquè veuen que el seu país es desnacionalitza  i degrada davant els seus ulls.,

Em definitiva, ens trobem davant la manca de voluntat de les forces “institucionals” per reconèixer la gravetat de la situació i de la seva  manca de solucions, i en lloc de discutir transversalment i de reconèixer-ho, malauradament reaccionen amb una ira mal engfocada culpabilitzant el ciutadà que sense eines al seu abanst i sentint-se traït expressa justament el seu malestar. Alguns fins i tot votant o recolzant formacions que fugen de l’ortodòxia políica. Tot i que aquí caldria fer algunes matisacioms: no és el mateix VOX, que es basa en un imperialisme i un supremacisme de la nació hispanocastellana cap als pobles veïns i té tot un estat al darrere, que les noves petites formacions catalanes que des d’un nacioanalisme desacomplexat opten per denunciar l’actual situació, seria  inexacte i injust ficar-los a tots en el mateix sac. I encara més quan molts votants de Junts expressen en privat al menjador de casa les mateixes opinions. Certament, hem arribat a una situació en què molts ciuatadans se senten legítimament traïtss i estafats, on els infants i joves  s’avergonyeixen de parlar català, on la inseguretat ha augmentat moltíssim, on els joves preparats han d’anar-se’n  perquè aquest país és incapaç de proporcionar-los mitjans de vida i prefereix importar gent del tercer món, un desastre que ens aboca a la tercermundització i a la  pèrdua dels trets culturals i lingüístics propis, en una sitiació  que és viscuda per a molts com a angoixant i que tard o d’hora acabarà petant -temps al temps-. Per tant, el mínim que es pot fer -ni que sigui per decència-  és no criminalitzar ni culpabilitzar els catalans conscients que estan legitimament farts i tips d’aquesta classe política inoperant.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!