Bloc Tibidabo

Macià representava el triomf de l’ideal, encarnat en un home sol que s’enfrontava a un sistema corrupte i periclitat, cosa que el feu extraordinàriament popular entre la nostra gent, també força individualista i poc inclinada a la disciplina. L’individualisme de Macià, però, no era quixotesc i místic, encarat a la conquesta d’imperis impossibles. Al contrari, era realista, lluny de cap “revelació divina” i compromès amb la societat.

La seva rauxa es nodria de la rica tradició del republicanisme català federal del segle XIX i d’una intensa dialèctica organitzativa i conspiradora amb els seus consemblants; i si bé algun cop aquesta rauxa, com en el complot de Prats de Molló, arribà a posar en perill la mateixa integritat física de Macià, si ajuntem en una balança encerts i errades, la valoració és força positiva: sense Macià i la seva tenaç actuació catalitzadora Catalunya no hauria aconseguit el grau d’autogovern que tingué durant la Segona República ni s’hagués reconegut com a nació. Sortosament el poble va saber triar i situar els qui, com Cambó, l’havien traït en el seu veritable lloc.

Més de vuit dècades després continuem sent molts els qui ens traiem el barret davant un personatge tan carismàtic com l’”Avi”, el qual, sobretot si el comparem amb la mediocritat de l’actual classe política, cada cop esdevé una figura més gegantina.

Joaquim Torrent