Bloc Tibidabo

Malauradament l’ensenyament, especialment el públic, és metafòricament, el forat de l’ aigüera, a on va a raure  tot, i per això mateix caldria una bona “depuradora”, amb força inversió, començant pels mateixos tècnics (els mestres). Arribarà un moment, però, que  es perdrà tant de prestigi i es devaluarà tant l’ensenyament que no es trobaran candidats per a exercir-hi, ja que ningú no voldrà ser carn de canó, viure estigmatiztat i afrontar unes condicions de feina de risc. Si fa no fa s’equipararà a la sanitat, on cada cop costa més trobar professionals autòctons i s’han d’importar de països tercermundistes, els quals no tenen prou garanties però permeten ser mal pagats. Així  es tancarà el cercle: masses d’alumnes originaris del tercer món, amb greus mancances de base, atesos per compatriotes seus, un panorama realment força galdós, però al qual ens hi encaminem irremeiablement. Ni més ni menys que elmateix  que ja està passant a d’altres països de l’Europa Occidental, com el Regne Unit o els Països Baixos, on els ensenyants no universitaris, així com els sanitaris,  provenen principalment de les excolònies, ja que els autòctons, per manca de prestigi, rebutgen sistemàticament aquesta feina.

Ens enfrontem a un greu panorama, que no s’arregla amb pedaços i no només únicament  actuant damunt “l’educació”, atés que el problema ve de fons i té causes estructurals. Els canvis haurien de ser totals i d’arrel, i  comprendre el conjunt de la societat… Amb l’anar fent, no anirem enlloc, només perllongarem l’agonia. Això sí, les castes dirigents i ususfructuàries de tot aquest desgavell s’ho miraran des de la distància i amb ironia, tot esbossant un somriure cínic;  saben que están blindades i que  al capdavall aquests “danys col.laterals”  per a la gran massa de població a ells  i als seus plançons no  els afecten en el seu “modus vivendi” .

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!