La immigració, un tema espinós i que pot donar lloc a molts malentesos,peò que cal debatre i davant el qual no és vàlid fer com els estruços. Certa part de les nostres formacions polítiques han decidit que és un tema tabú, fent així un mal servei a la societat i als mateixos protagonistes, tot afavorint-ne la manipulació i l’enquistament de la situació. Cal saber quantes persones podem aceptar sense que es ressenteixi el conjunt de la societat i sense que s’arribin a produir efectes no desitjats.
Primer de tot, a més, hem de partir de la base que som una societat que no té plena sobirania i que pertany a un estat que no la representa, i que, també, té una llengua subordinada, assetjada i en greu perill de minorització. Una societat que ja ha patit intensíssimes allaus immigratòries -a banda d’exilis-, primer procedents del mateix Estat, i , posteriorment, de la resta del món; fins al punt que, sense cap mena de dubte, som un dels territoris que, en proporció, ha rebut -sinó el que més- més immigració del món. El més lògic seria pensar que ja hem complert amb escreix la nostra quota solidària i que, ni que fos per un elemental sentit de justícia distributiva, caldria repartir equitativament la nova immigració entre d’altres països. En cas contrari, si es continua mantenint el mateix flux, ens trobarem amb greus problemes, en realitat ja ens hi estem començant a trobar, tant pel fet d’haver de conviure amb cultures radicalment diferents com per l’increment fora tota mesura d’una població que necessita tota mena d’ajuts i subvencions, els quals , via impostos, acaben pagant la resta de ciutadans.
Hem de pensar que no agrada a ningú sentir-se com una minoría residual en el seu mateix país, i, malauradament, és el que està passant amb la población que té ancestres aquí. Curiosament, però, això no sembla inquietar gens a certa part de catalans, ensinistrats en un esquerranisme acrític i dogmàtic que els fa caure en l’endofòbia i en la submissió vers tot allò que sigui forani, en una actitud que, pel cap baix, caldria qualificar de suïcida i que, metafòricament, seria equiparable a la que mostraria algú que visqués en una casa sense portes i finestres i on tothom hi pogués entrar lliurement. S’imposa racionalitzar i controlar, i això no vol dir necessàriament discriminar negativament “per se” ningú, ni té res a veure amb cap suposat, i inexistent, “racisme”. De cap manera! És més, els mateixos descendents d’immigrants que ja viuen entre nosaltres serien els primers beneficiaris d’aquesta política, perquè no hauríem d’oblidar que darrera el foment de la immigració es troba l’avidesa de certes castes dirigents que volen acumular més i més beneficis, i que una de les mesures imprescindibles per continuar-ho fent consiteix a substituir el proletariat autòcton , amb una tradició de lluita i organitzativa incontestables, per una nova massa amorfa, un veritable lumpen -en la seva accepció més clàssica- desestructurat i desorganitzat, disposat a aceptar qualsevol condició i sou per injustos i paupèrrims que siguin. En canvi, si limitem l’accès indiscriminat de mà d’obra inel.luctablement els salaris es mantindran i els treballadors que ja són aquí se’n beneficiaran.
Tot comptat aquí ja no hi cap, literalment, ningú més; els únics beneficiaris d’aquesta nefasta situació són certes classes dirigents -ben connectades a nivel global- sense escrúpols, i si continuem així podem arribar a degradar materialment i convivencialment el país fins a límits impensables… I això sense fer esment de la minoració cultural i lingüística de la població autóctona. Per tant, i tenint en compte tot el que hem exposat, propugnar una política de portes obertes i sense control sembla prou evident que comporta una greu irresponsabilitat, pròpia de gent que es desentén del futur d’aquest país i que és víctima d’una greu alienació ideológica, la qual, paradoxalment, actua com a “palanganers” de les “classes explotadores” que tant critiquen.
D’aquí la necesitat d’establir mesures adequades adreçades a limitar la immigració, juntament amb d’altres mesures complementàries: foment de la natalitat (amb els ajuts pertinents), primar la mecanització fins on sigui possible, primar els sectors amb més valor afegit en detriment dels que necessiten més mà d’obra sense qualificar, establir contingents temporals amb data d’entrada i sortida quan sigui necessari, crear un servei social per a joves i amb avantatges aparellats, etc. … La imaginació pot donar per a molt…
No oblidem, però, que, ara per ara, totr això no deixa de ser un cúmul de bones intencions, perquè la política real sobre immigració (i nacionalitzacions) és materia reservada a l’Estat. D’aquí la necessitat -mentre no arribem a la plena sobirania- d’apostar perquè des de l’Estat hi hagi una política de cert control pel que fa a aquest tema. Sense oblidar per part nostra la necessitat de fer una renovació ideològica, destabuïtzar el debat sobre la immigració i permetre que tothom hi pugui dir la seva, lluny de demagògies irresponsables i oportunistes i aplicant el sentit comú, el qual, malauradament, fa massa anys que escasseja en la política catalana.