Bloc Tibidabo

Darrerament noto com si el fet de parlar un català correcte despertés en els meus interlocutors una certa molèstia o estranyesa, es nota en la seva expressió facial, que denota una  sensació entre perplexitat i incomoditat. Malauradament  és bastant així, i molts dels veritables parlants de català no hi cauen o no ho acaben de veure. Però el cert és que ens hem quedat en certa manera ancorats en el passat, mentre el món al nostre voltant anava canviant; podríem dir que hem canviat de país sense haver-nos desplaçat.

Com ja he insinuat parlar un català correcte i allunyat de l’infecte catanyol a hores d’ara, en àmplies zones del  país, desperta rezels i et fa aparèixer com a antipàtic. Ve a ser un signe de connotació, ja que el normal és no ja parlar un mal català, sinó parlar castellà, i, si m’apureu, especialment entre la gent jove,  una mena de “pseudolatino”, amanit amb dosis de reggaeton. Per això molts ensenyants, monitors i gent que tracta amb joves tendeix a relegar el català ja d’entrada, per  a poder aparèixer més simpàtics i “enrotllats”, atès que el català apareix  com una rampoina vetusta i polsegosa, com l’antic i macarrònic llatí acadèmic…  Molt lamentable però aquesta sol ser la realitat. Adonem-nos-en.

Solucions? Costa de dir, ens trobem en una situació molt podrida i complexa, i, tot i que no hem de caure en el derrotisme, també cal advertir que no serà fàcil de remuntar, si és que encara hi som a temps… El que és evident que no hem de fer és autoenganyar-nos com si no passés res, seria absolutament suïcida.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!