Per això Guerra i Bono han declarat sense ambages que na Chacón no pot ser Secretària General del PSOE ni candidata a la presidència del Govern espanyol. En realitat adverteixen que si el PSC al proper congrés aprova tenir grup propi al Congrés o poder votar diferent del que dicti el PSOE quan l’interès de Catalunya ho exigeixi, s’haurà acabat el bròquil.
És un posicionament polític coherent i clar. O bé el PSC es converteix en un partit català o bé abjura públicament de ser-ho i promet seguir essent espanyol com ho ha estat fins ara.
El PSC ha de resoldre definitivament el dilema històric: ésser un nou partit, socialista català, i desenvolupar la seva acció política en l’àmbit físic i anímic de Catalunya i actuar al Congrés amb obediència catalana o bé seguir essent el PSOE a Catalunya però ara sense complexos definint-se com un partit espanyol.
En el primer cas se’n derivaria l’aterratge del PSOE a les àrees metropolitanes per a rivalitzar en el vot amb el PP i el PSC es mouria en el terreny d’ERC, CiU i IC-V, aquest últim potser també es veuria amenaçat, en determinades conques electorals, pel socialime d’un PSOE descarnat.
Es dibuixaria així un nou mapa polític en clau catalana, el que havia d’esser durant els últims 30 anys i no fou: Els dos partits espanyols es convertirien en un bloc estrany i minoritari. Seria una passa important i clara en el camí cap al plebiscit social del dret a decidir.
Els espanyols saben el que són i volen seguir essent. Chacón ho sap també, no ha de canviar d’identitat, només d’afiliació oficial en una exitosa roda de premsa a Madrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Indefinicions? Vinga, dona, vinga! Teniu tant per callar!
De vosaltres n’han après.
La palla i la viga, Sra. Gil, la palla i la viga…