Després de passar 2 setmanes a casa meva, diumenge agafo Ryanair i torna cap a Karlsruhe. Han estat 15 dies intensos amb el retrobament familiar i sobretot he pogut sentir el caliu del nostre Sol, del nostre Mar Mediterrani i sobretot de la meva gent.
Quines vistes tant magnifiques del Mar tot platejat per l’enlluernament del Sol!.
Quina olor fresca i saldada del matí en llevar-me vora el Mar!.
En aquest moments et ve un sentiment de ràbia quan veus que la nostra terra es malmesa amb polítiques urbanístiques forassenyades. Tot tal com he intentat dir en aquest bloc degut tot a una baixa estima amb nosaltres mateixos i de retruc amb la nostra Terra.
A Alemanya no he vist pas aquesta baixa autoestima envers el seu país, tots els alemanys estan sempre amatents per sortir en defensa al medi ambient i en tot a lo que refereix a la seva pàtria.
A casa nostra, com mes baixà estima es té, més malament es tracta la Terra, tenim exemples clars al País Valencià, a on sembla que tot s’hi val i fins i tot l’Unió Europea a ficat el crit al cel per les barbaritats urbanístiques de la costa valenciana.
Perdoneu si en aquest dies he escrit potser massa vers la política de la meva estimada Terra, però es que volia expressar el meu punt de vista des de la llunyania que hem dona viure a més de 1200 km.
Dilluns torna cap a la feina, amb un cel gris plom i un fred que pela. Espero però poder continuar escrivint alimentant aquest bloc amb temes que hem apassionen: Catalunya i la Ciència de la vida.
Si els catalans estiguéssim contents i orgullosos amb nosaltres mateixos, ho seríem encara molt més amb la nostra pàtria.
Nota: Pels meus compatriotes de Malgrat, per desgràcia m´he trencat el dit gros del peu i no he pogut venir a petar la xerrada, espero però que podrè venir molt aviat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sàpigues que continuaràs essent llegit perquè els teus posts són un gra de sorra més per aconseguir tirar la pàtria endavant. En l’article que menciones ja deixes clar que la societat som els directius. Doncs, tots plegats, hem de treballar per donar aquest pas endavant. El més important és la feina feta, encara que sigui des de l’exili.
Cuida’t el dit i Fins Aviat!