Crònica d?un mohicà a Catalunya (1a part)

Com he dit en els darrers articles, he decidit no escriure amb la freqüència necessària per mantenir obert el meu bloc Des de l’exili. Però això no treu que vagi escrivint alguns articles de tant en tant, sense cap obligació ni freqüència. Com tampoc he deixat d’ajudar a causes catalanistes en la catosfera, darrerament el company del blocs amb estrella, Elies115 ha engegat una campanya per impedir que la instalació d’un parc eòlic provoqui l’ultratge als morts dels combatents republicans de la batalla de l’Ebre. Sembla mentida la poca consideració que tenim pels familiars dels nostres morts que defensaren la nostra causa: la llibertat i la democràcia. Podeu adherir-vos al Facebook i sobretot fer-ho corre a tots els vostres amics i coneguts.

 

Aquesta serie d’articles amb el t¡itol “Crónica d’un mohicà” que aniré publicant sense cap periodicitat són per explicar-vos quines sensacions com a català exiliat vaig tenir quan la setmana passada vaig ser uns dies a l’àrea metropolitana de Barcelona…

 

En tot cas, sapigueu que cada dimarts m’he compromès a escriure un article per al Bloc Gran del Sobiranisme.


 

(continua)

Crònica de dijous al vespre en la recerca d’un lloc per sopar a Barcelona

 

Vaig arribar dijous a l’aeroport de Girona, en un vol ple d’alemanys que anaven de vacances. Al vespre, després de treballar, vaig anar cap a l’hotel que tenia reservat a Cornellà perquè l’endemà al matí tenia una reunió a primera hora amb un client.

 

Vaig decidir no sopar al restaurant de l’hotel, primer perquè volia aprofitar l’ocasió que sóc a casa per passejar i sopar a Barcelona, i segon, perquè en aquests hotels et claven 40 euros per un sopar que no en val més de 20.

 

Vaig decidir anar pel barri gòtic a veure l’ambient que s’hi respira; sabia que aquella zona és molt turística, però sempre m’ha agrada’t veure la plaça del Rei, la plaça Sant Jaume, la plaça Sant Felip Neri, les Rambles, i a vegades la plaça Reial.

 

Voltant per aquests carrers realment un se sent forà, el català pràcticament no existeix i per sentir-me una mica com a casa vaig decidir cercar un restaurant on la carta fos en català. Quan portava un bon tros i la gana ja feia la seva presència (ja m’he acostumat a l’horari alemany de sopar a les 7 del vespre), vaig trobar un petit local amb el nom del “somiatruites” on la carta exposada al carrer era en català i anglès. No vaig dubtar ni una mica; aquests són dels meus!, vaig pensar.

 

El local era petitet i acollidor, la noia que em va rebre de seguida vaig veure que no era catalana, encara que em feia pensar molt en una exnòvia del poble. Es va dirigir a mi en anglès, li vaig contestar en català, per sort em va entendre, i va canviar a l’espanyol. Li vaig preguntar d’on era, i em va dir que era de Suècia; li vaig dir que podia parlar-me en anglès, però no em va fer cas fins que li vaig dir que vivia a Alemanya i aleshores sí que va canviar, però a l’alemany! L’altra noia que l’ajudava recollint plats era sud-americana, diria que de l’Argentina, i aquesta sí que no entenia gens el català, però en canvi parlava l’anglès. En fi, vaig menjar ni malament ni bé, envoltat d’un matrimoni alemany i d’unes sueques amigues de la cambrera que, cosa poc comuna en la gent dels països nòrdics, feien molt de xivarri. Vaig sortir sense demanar les postres; això sí, pagant el sopar a preu de guiri. Vinc d’Alemanya per acabar sopant com un estranger més a casa meva!

 

Mentre sopava, em va semblar sentir música de gralla al carrer. Per això, en sortir del restaurant, vaig decidir caminar pel carrer cap amunt (això de cap amunt o cap avall és típic dels catalans que vivim vora el mar; la meva dona, que és mig alemanya, sempre em pregunta cap a on és això de cap amunt o avall) per si trobava quelcom interessant que fos en català. Caminant vaig veure un pòster en un carreró que donava a una petita placeta interior amb una llimona dibuixada que deia que feien quelcom d’una inauguració.

 

Vaig veure que hi havia cadires per seure en unes taules amb llimonada i semblava que hi feien un petit espectacle. No hi havia gaires persones, potser una vintena, de les quals la majoria eren dones d’entre 30 i 40 i escaig anys. Vaig preguntar què feien i a quina hora començava l’espectacle i em van dir que a les 9 del vespre començava un recital de contes. Passats uns vints minuts de les nou, surt una dona que diu en un espanyol amb accent català que els alumnes del curs de narració d’un centre cívic del barri farien cadascun un recital de contes.

 

Home, vaig pensar, malament comencem si la mestra, malgrat el seu accent de catalana, ens ho diu en espanyol; espero, però, que podré escoltar algun conte o historieta en català. De fet ja no em recordo de la darrera vegada que vaig anar al teatre o al cinema en català; i és que els darrers contes que m’han explicat en català han estat els que en Carod i en Puigcercós van explicar-nos al congrés d’Esquerra! Ja és hora que escolti contes millors que aquells.

 

Surt el primer alumne, un home d’uns 35 anys, grassonet i amb cara de funcionari que cerca noves experiències per fer-li la vida menys avorrida, i amb un micro penjat a l’orella comença a recitar-nos un conte d’una astronauta russa que està orbitant a l’espai, i del seu professor de francès, que és a la base de la Terra, els quals s’enamoren bojament un dia mentre fan classe de francès telemàticament. Renoi, quin conte més interessant! Però si no n’havia prou amb això, tot el recital era en espanyol!

 

Vaig decidir per vergonya no aixecar-me de la cadira i vaig haver d’esperar 10 minuts perquè acabés aquella historieta típica d’una ment aturada en la pubertat. Com a persona optimista, vaig decidir esperar la següent historieta per veure si era una mica més bona i sobretot en català.

 

Doncs no, surt una dona de l’edat que comencen a ser invisibles als ulls dels homes, i que també en espanyol ens endossa un altre conte d’aquells tan estúpids que només poden interessar a les persones que s’han quedat en l’etapa rosa de la preadolescència.

 

Aquí sí que la meva paciència es va acabar, i em vaig aixecar davant de les mirades dels quatre gats que hi havia a la placeta i vaig marxar. En sortir vaig agafar el fullet per veure qui organitzava tota aquella ignominiosa collonada d’espectacle i llegeixo que és cosa de l’Ajuntament de Barcelona; el fulletó diu: “LLIMONADES 2008, fes Gòtic: enllimona’t a les places!, El Centre Cívic Patí Llimona us convida a participar del Llimonades, activitats per gaudir de propostes culturals a l’aire lliure a les places i patis del Gòtic”.

 

No sé què esperen els de l’Ajuntament de Barcelona, jo d’ells ja no perdria més el temps, tot ho faria en espanyol; per què malbaratar temps a escriure els fullets en català si després tot es fa en espanyol?

 

Que bé que quedaria “LIMONADAS 2008, haz Gótico: mójate con limón (traducció lliure meva) en la plazas: El centro cívico patio limón, os invita a participar de las Limonadas, actividades para disfrutar de propuestas culturales al aire libre de las plazas y patios del Gótico”.

 

Tot a Barcelona amb la llengua comuna, la llengua dels immigrants vells i dels nous, dels burgesos acomplexats i dels que tenen la síndrome d’Estocolm, dels pijos progressistes i dels pijos retrògrads, dels funcionaris ara és igual d’on siguin, i sobretot de la resta de tota la patuleia que viuen de llepar el cul als sociates: la llengua espanyola.

 

Els quatre que encara pensen que la llengua de Barcelona és el català és perquè creuen que és la capital de Catalunya. Mira que en som de rucs de pensar això! Ara per ara, Barcelona és només una capital de província d’una “región autónoma del Reino de España”. No hi ha cap document legal que no digui el contrari i el nou Estatut aprovat tampoc no diu res de diferent.

 

Realment m’he sentit estranger a la capital del meu país.

 

Però la cosa no s’acaba aquí; en tornar cap a l’hotel a Cornellà, agafo el cotxe i poso la ràdio, passo d’escoltar Catalunya Ràdio amb el Joan Barril per no acabar de deprimir-me i cerco el dial de RAC1. Es veu que fan una tertúlia i entre els tertulians hi un tal Antonio Robles, a qui no conec de res. Aquest tertulià explica, en espanyol, que ha reeditat un llibre amb el títol Extranjeros en su país  i penso: Com? Un espanyol que pensa com jo! Ostres tu! Doncs no, falsa il·lusió, tot al contrari: resulta que va escriure aquest llibre el 1992 i ara l’ha reeditat perquè l’han convençut els seus amics que a Catalunya aquest llibre és més vàlid que mai!

 

Segons aquest diputat del Parlament de Catalunya (sic), a Catalunya els espanyols no se senten com a casa seva perquè està tot en català! Qui els va parir, aquests espanyols!, no tenen cap mena d’escrúpols. El que no entenc encara és com la resta de tertulians que eren catalans no es varen aixecar de la cadira en sentir les mentides i barbaritats que deia aquell personatge.

 

En arribar a l’hotel, em reconforta sentir que el recepcionista parla el català, miro com es diu en el nom enganxat a l’americana i veig que porta dues banderes que assenyalen en quines llengües és competent; porta la Union Jack i la Senyera. Però com és que no porta l’espanyola?! Per què? Doncs perquè en aquesta cadena d’hotels, NH, donen per suposat que l’espanyol és la llengua comuna a Catalunya, en canvi el català és una llengua forana com l’anglès i per tant cal assenyalar que el recepcionista és capaç de parlar-la!

 

En fi, entro a l’habitació de l’hotel i engego el televisor. El primer canal que surt és TV1, el segon TV2, el tercer Antena 3, el quart, el cinquè….tots els 10 o 15 primers canals són cadenes espanyoles; on és TV3? Segueixo cercant i comencen a sortir la CNN, la BBC, l’ARD, la RAI… tots canals d’Europa, fins i tot de Turquia, i quan arribo al canal vint-i-pocs surt per fi TV3, la nostra! Resulta que als hotels NH a Catalunya la televisió catalana és realment una televisió estrangera!

 

Ah!, sort que vaig poder veure un gag de Polònia; això sí, hi sortia en ZP amb en Montilla parlant en… espanyol, és clar!

 

Feia temps que no havia sentit aquesta sensació de ser el darrer mohicà, potser la primera vegada fou fa 28 anys quan per primer cop vaig agafar el metro a Barcelona per anar a la universitat. Jo venia de Malgrat de Mar, on tothom parlava català, al pati de l’escola, a les places i al carrer. A Blanes, a l’Institut, havia vist altres persones que parlaven castellà, però eren poques i eren vistes com a foranes. En canvi a les estacions del metro de Barcelona el que realment se sentia forà era jo.

 

Aquest dijous, potser pel fet de viure a l’exili, passejant per Barcelona m’he tornat a sentir igual, m’he sentit com el darrer mohicà.

 

En el proper article explicaré la meva experiència mohicana de divendres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *