Tornar a casa. L’aeroport. Els acomiadaments. El Joan, l’Angel, l’Anna, l’Eukene, el Jordi i el Manel, en Mikel, la Maria i la Núria, la Pilar,(el Jesús!) … Les bosses doblement carregades: de llibres i roba, i, sobretot, de memòria.
A les 19.00 hem arribat a Gràcia. A casa. Hem posat música. Ens hem asegut al sofà. En silenci. I quan començavem a desfer la bossa, a obrir la motxila de la memòria fèrtil, entre la melanconia i certa tristesa callada, l’Ovidi ens ha dit:
"Serà blava i tranquil·la la mar,
serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.Gent de mar, de rius i de muntanyes,
tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys.
Braços lliures i boques i mans"
En Marcel·li de Vilanova, el Paco de Vinarós, l’Eusebi de Vilafranca… Els supervivents de Mauthausen i Gusen… Els nostres herois, el mirall on veure’ns i trobar-nos, l’espiera per furetejar el futur…
Persones lliures, alliberades i alliberadores.
El 6 de maig de 1945. I el del 2005…
Hi haurà un dia que durarà anys…
fins sempre
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ei company!
I de mi que no t’has acomiadat o què?
Una forta abraçada,
Jesús.
Avui quan he llegit el darrer text se m’han humitejat els ulls, no ha esta la primera, ni la darrera vegada que ho han fet aquests darrers dies. Les paraules de l’Ovidi ens porten a un món somniat, lluny de la realitat que ens envolta en el dia a dia. Avui que és el dia 1 després del viatge, ens n’adonem lluny dels camps de concentració, quina és la força de l’oblit, ara bé, encara ho és més la força de la memòria, encara ho és més la força de l’esperança, la lluita per un món més just i lliure. Avui, quan tot sembla que continua igual, la lluita per un altre món, per escampar el testimoni d’aquells que van patir l’horror continua, avui i ara més que mai, ens apropem al dia que durarà anys.
La cançó de Hans Beimler ens ha portat a veure l’enorme dimensió humana del viatge i ens encoratja a la defensa dels ideals pels quals molta gent va ser assessinada, avui fa 60 anys. Per això, no ens cansarem de cridar: Visca la llibertat! Visca la Justícia Social!
En record de Jacint Carrió i Vilaseca (Supervivient de Mauthausen i Gusen, mort l’any 2000)