SAVIESA DE GOS

Llibre publicat al 1842, començat pel portuguès Manuel de Melo (testimoni directe) i acabat, anys després, per Jaume Ticó.

“Ofereixo als que vindran un exemple, als presents un desengany, un consol pels passats. Els moviments a Catalunya van fer estar pendents tots els prínceps d’Europa. Hi va ajudar l’interès o el domini, que és l’esperit vivent en les venes de l’estat, encara que sia contra el clamor universal dels vassalls, que demanaven i desitjaven la pau. El comte-duc Olivares, contrari a la corona francesa, va fer el primer moviment penetrant a França per Navarra, contra el parer dels entesos que no aconsellaven la guerra.”

“Era Catalunya la més afligida. Primer demanaren que es confiés la defensa de les seves places als mateixos catalans. Olivares ho interpretà com una ofensa i una mostra de desagraïment. Es repartí l’exèrcit en vàries casernes, cosa que molestà molt als catalans, doncs els tractaven de manera molt violenta. Alguns començaren a reclamar la llibertat del seus furs, més quan els soldats anaven pels camps robant ramats i malmetent collites. Els oficials res feien per contenir-los. Però, com l’aigua, la queixa si es conté algun temps, rebenta per un altre cantó.”

“Com a Riu d’Arenes varen ser cremades dues-centes cases, els diputats catalans protestaren pels danys que s’estaven ocasionant. El virrei Santa Coloma, jutjant que si no tallava d’arrel la llibertat que havia nascut podria ser duríssima d’arrencar, va resoldre empresonar els diputats del Consell de Cent. El 12 de maig van alliberar-los tumultuosament. Al mes de juny és costum baixar de la muntanya molts segadors. En vespres de Corpus, el 7 de juny entraren a Barcelona fins a dos mil. Recollint i escampant converses sobre el rei, la violència dels soldats i l’empresonament dels diputats, acabaren d’encendre els ànims. Els castellans, temerosos s’amagaven i alguns soldats que guardaven el palau del virrei dispararen. S’escampà el crit de “Visca Catalunya i mori el mal govern de Felip” i assaltaren el palau. El virrei intentà la fugida però el trobaren i fou mort amb cinc ganivetades. Les cases de tots els ministres i jutges reials foren saquejades. La revolució de Barcelona estimulà els catalans a imitar-los, sobretot on estava allotjat l’exèrcit catòlic; a Lleida, Balaguer i Girona. Pertot al crit de “Via fora” eren els soldats escomesos a les casernes. La guerra dins d’Espanya es considerava el pitjor accident de la monarquia. Els ministres mostraven ignorar els successos, perquè la pietat no semblés indigna. Jutjaven que els catalans es donarien per satisfets si se’ls alleugeria d’allotjar les tropes. Nomenant nou virrei al duc de Cardona, aquest va entendre que la solució estava en apaivagar Barcelona.”

“Les ciències s’estudien però la cordura no es llegeix a les càtedres. Poques vegades raona la ira i rarament encerta la desesperació. La raó és filla del seny, però en els homes és molt poderós l’interès, més vegades es mouen pel què desitgen que no pel què entenen. El Principat envià els seus ambaixadors al rei catòlic. Els ministres els menysprearen i els detingueren a Alcalà de Henares. El comte-duc i els seus procuraven apartar del rei tota justificació dels catalans. Una lliçó pels prínceps: qui entrega la seva voluntat i decisió a un altre, pot dir-se esclau que no pas senyor. Pretenien amb això que el Principat supliqués el perdó públicament i sotmetre la justícia catalana a la seva autoritat i força. Malgrat tot, es negociava per diferents camins amb els ambaixadors. Hi ajudaven molt persones que residien a Madrid i Barcelona, per tenir-hi interessos.”

“El rei volia sortir de Madrid pretextant fer corts a la corona aragonesa, portant al davant el seu exèrcit, el més gran que pogués formar-se, doncs un cop ajustades les coses al Principat, es podria després emprar en les fronteres amb França. S’encarregà al marquès de Vélez com a virrei d’Aragó i general de l’exèrcit, cregut que els catalans no se li resistirien. Però és la experiència estudi dels simples, per l’home assenyat ha de ser suficient l’avís del que ha succeït a altri. Els catalans s’ajuntaren per donar forma a la seva república, perquè el furor i unió de molts, sent convenient per emprendre, no arriba a atènyer el conservar. Escrigueren cartes a tots els castellans i estrangers que tinguessin possessions en el Principat, convocant alhora als estaments a Barcelona. La Diputació General com a suprem magistrat, representa la unió i la llibertat pública. Tenien per segur l’auxili de França i d’altres nacions, la guerra els semblava inexcusable. Nombraren com a places d’armes Cambrils, Bellpuig, Granollers i Figueres, repartiren terços per vegueries, nomenant oficials i allistant gent. Acudint a Lluís XIII de França, ell i el cardenal jutjaren que era digne emparar una nació oprimida, destorbant així els moviments dels espanyols al Poitou. Va prometre als catalans que en dos mesos els socorreria amb cavalls i infants, a compte de la Generalitat.”

“El batlle Lluís de Montsuar, sortint de Tortosa passà d’amagat a Saragossa on acordà entregar la plaça als espanyols. El Comte-duc intentà que els poders de l’Església l’ajudessin a reduir els eclesiàstics catalans, ferms valedors de la llibertat de la seva pàtria, sense aconseguir-ho. Alhora, els aragonesos no avorrien la llibertat catalana, que dissimulaven amb cautela. A Fraga, els aragonesos persuadien els soldats perquè s’escapessin. El Vélez manà marxar els terços sobre l’Ebre. Assaltà Xerta i cremà la major part de la vila. El rei catòlic, per donar càstig als sediciosos dictà perdó de tot delicte passat, però els que persistissin serien declarats traïdors i rebels, condemnats a mort i confiscats els seus bens. No es pot anomenar pràctic en una matèria qui només l’ha tractat en llibres i discursos. Una cosa és llegir la guerra, altra manar-la; qui és bo per capità, no sempre surt bo per governador. El desembre de 1640, serà record llastimós pels descendents de Felip. El primer de desembre va perdre el regne de Portugal i el set de desembre perdé el Principat de Catalunya. Es posà la justícia en mans de la força, a mercè el dret de la fortuna.”

“Al Perelló, un dels de dintre negocià la vida i indicà la porta, cremant moltes cases. Arribà aquesta notícia a Barcelona, i el francès entrà a aquesta vila, on es formà el terç de Santa Eulàlia. Espernan marxà a Tarragona i en Vélez es dirigí a Cambrils, on foren degollats 400 homes. Fou entrada Vila-seca i Salou es donà. Mentre a Lleida, Saint-Paul, entrà a l’Aragó fins a Tamarit de Llitera que no pogué resistir-se, mentre Copons entrà a Horta de Sant Joan. Espernan atacà Tarragona. La revolta de Portugal, estimaven els catalans que podia beneficiar al Principat, perquè cap allí s’adreçaria la major part de l’exèrcit, ensenyant-los després la experiència com el temor raona de vegades millor que l’esperança.”

“Procurava la diputació detenir l’enemic a Martorell, mentre diverses partides fustigaven pertot. Sortiren els reials de Tarragona cap a Vilafranca del Penedès, avançant fins a Sant Sadurní, on començaven totes les fortificacions dels catalans. Nomenat diputat militar Francesc de Tamarit, s’apropà des de Montserrat a Tarragona, picant la rereguarda enemiga, entrant a Constantí, matant i esquarterant tots els enemics, rabiosos com estaven pel succeït a Cambrils. L’exèrcit catòlic escometé Martorell, seguint a Molins de Rei, Sant Feliu, Esplugues i Sants. Es comminà altre cop als catalans a rendir-se. Ajuntats en consell respongueren que apartessin les armes i serien obeïts. Vélez ordenà que pugessin dos esquadrons pels dos costats a Montjuïc, seguits de 8.000 infants. La diputació resolgué entregar la protecció del Principat a Lluís XIII de França, pensant que mudant el domini mudaria també la fortuna. Montjuïc fou entregat a Aubinyí amb nou companyies i la millor infanteria del terç de Santa Eulàlia i dos-cents miquelets, amés de tres-cents soldats francesos. Per Terrassa baixà a Barcelona la infanteria que escapà de Martorell, mentre Margarit ocupà tots els passos fins a Montserrat per destorbar l’exèrcit reial.”

“Era la matinada del dissabte 26 de gener. Voleiant els barrets a l’aire en senyal d’alegria , els batedors s’ubicaren per la Creu Coberta, al portal de sant Antoni. El primer esquadró espanyol que pujava des de Castelldefels atacà, morint el seu cap i altres oficials. San Jorge fou mort per cinc bales. L’artilleria comandada pel capità Monfà van causar gran dany. Reconegut l’assalt com a impossible per falta de material adequat, Vélez observà que la ciutat tenia la ferma voluntat de resistir. Els nous soldats arribats carregaren contínuament contra els reials, sobretot per sant Ferriol. A les tres de la tarda encara es combatia a Montjuïc. Començant a cridar victòria, uns 40 es despenjaren de la muralla, creant gran confusió entre els espanyols, que creient que baixava el gruix de l’exèrcit, començaren a baixar corrents per la muntanya, atropellant-se entre ells. Les banderes de Castella foren trepitjades, moltes armes perdudes passaren als defensors de la ciutat. Torrecusa en veure morir el seu fill San Jorge, abandonà el comandament, i els castellans se’n tornaren cap a Tarragona. En arribà, Vélez comunicà al rei que deixava vacant el comandament. El succeí Frederic Colona, virrei de València.”

“França desitjava que el Principat s’emancipés d’Espanya, que es constituís en república sota el patronatge de França, perquè així no fos cap càrrega i fos de profit per França. El rei era un principi, però el poble tenia l’acció i llurs institucions no podien ser més lliures i democràtiques. El primer d’abril sortí de Barcelona La Motte, com a general de Catalunya i es dirigí a Montblanc, mentre per la costa la recorria una esquadra francesa. Aviat assetjaren Tarragona i al Rosselló tenien encerclats als reials a Perpinyà, Elna i Colliure. Procurant socórrer Tarragona, el marquès de Leganés partí de València cap a Vinaròs, on s’ajuntaren amb les guarnicions de Monsó i Fraga a Mequinensa. El Rosselló era per França més fàcil lligar-lo al cos de la nació francesa, era el més cobejat per part de Richelieu. A primers de juny Arpajon entrà al Rosselló, adreçant-se a Elna, rendint-la en quinze dies. Perquè els catalans confiessin envià tres mil homes al setge de Tarragona, però amb una esquadra de quaranta naus el marquès de Villafranca trencà el setge. A partir d’aleshores pressionaren els espanyols tots els pobles del Camp de Tarragona i els fronterers amb Aragó, sobretot a Almenar, on incendiaren l’església i ultratjaren les dones. La Motte des de Lleida arribà a Alguaire amb 2000 infants i mil cavalls, entrant a Almenar en dos dies i batent l’enemic fins a Tamarit. El 8 de gener Torrecusa sortí del coll de Massana i derrotà els francesos, mentre Mortara sortí de Perpinyà amb tres regiments cap a Argelers, i aquesta es rendí als tres dies. Mentre El 23 de febrer arribà a Barcelona el virrei Brezé, ratificant el jurament i reiterant el síndic llurs protestes.”

“Catalunya ha mudat de senyor, la tractarà millor el francès que no pas l’espanyol? Aquest se’n penedeix d’haver-la provocat i signa edictes prometent tot els que pugui desitjar per tal que de nou se li sotmeti. Decidit Lluís XIII a anar a Barcelona a prestar jurament portà regiments del Llenguadoc. El rei espanyol nomenà al marquès de Pobar com a general, instal·lant-se prop de Tarragona mentre Mortara, que estava a Colliure va quedar assetjat. Finalment, es rendí i passaren a ganivet els tres mil de la guarnició.”

“Sortint el de Pobar del Camp de Tarragona, La Motte passà per Igualada per picar la rereguarda per Martorell i Piera. Es trobaren els dos exèrcits prop de Sant Sadurní. Retirant-se a Mollet atacà als espanyols, perdent aquests 1000 homes, adreçant-se seguidament cap a Granollers i Vilafranca, on els tornà a atacar, aconseguint la major victòria d’aquella guerra el 28 de març.”

“En la vida del soldat de guerra hi ha faltes que no es poden disculpar. D’aquesta mena eren les que cometien els francesos després d’aquesta batalla, mirant el país com a terra conquerida, entrant a sac als pobles com si fossin enemics. Havent-se retirat els espanyols a Tarragona, conquerí el Vendrell. Finalment Felip IV va acudir a Catalunya però tan lenta la seva marxa, que per arribar a Saragossa tardà tres mesos, sent el mateix del tot inútil. Encomanat l’exèrcit als marquesos de Leganés i Torrecusa, un cos entrà a Catalunya i el segon al Rosselló. Catalunya tenia bons confidents a la Cort que avisaven de totes les resolucions. Així, Perpinyà, després de 2 anys i mig de setge capitulà. En resposta, els espanyols assetjaren Lleida. La Motte s’adreçà a Cervera i Bellpuig i enviant un regiment a Lleida. Els espanyols acamparen a Torres de Segre. Sortí La Motte de Lleida amb 12.000 infants i divisà l’enemic a Aitona, toparen els dos exèrcits a Albatàrrec, durant el combat 8 hores, retirant-se finalment els espanyols a Fraga i tornant La Motte a Barcelona, prestant jurament com a virrei el 4 de desembre, el mateix dia que moria Richelieu.”

“Al gener de 1643, els continuats desencerts del Comte-duc i els esforços dels seus enemics ocasionaren finalment el seu desterrament a Toro, on va morir en poc temps (que molts atribuïren a un verí). El desordre ocasionat pels francesos, els catalans els començaren a veure com a invasors, sumant que els càrrecs sempre eren assignats a francesos, en contra dels tractats i les promeses del jurament. Felip IV prometé oblidar tot el succeït. Al maig de 1644 el general De Silva va prendre Balaguer, fent retrocedir La Motte fins a Cervera, aprofitant els castellans per assetjar Lleida que es rendí al juliol, entrant en ella Felip IV. La Motte, va respondre assetjant Tarragona però fracassà. Balaguer, Àger i Agramunt es rendiren.”

“En els palau dels reis, els rivals desfiguren els fets, els contraris menteixen i els indiferents raonen. Mentre a Munster, capital de Westfàlia, s’arranjava un tractat de pau general. Harcourt reemplaçà La Motte, que aviat reconquerí Agramunt i s’avançà fins a Linyola per conquerir Balaguer i Camarasa. Al poc també caigué Flix. El marquès de Leganés s’apoderà d’Arbeca, Bellpuig, Juneda, Anglesola i Tàrrega. Acte seguit atacà als que assetjaven Lleida donant-los caça fins a Balaguer. Condé tornà a assetjar Lleida, però essent traït i destrossades les seves línies aixecà el setge. Al setembre intentà atacar Castelló de Farfanya, però el marquès d’Aitona li va prendre la rereguarda.”

“Els catalans s’havien dividits en dos partits, espanyol i francès. Tortosa fou assetjada i rendida per Marsin. Mentre Condé derrotava definitivament als espanyols a l’Artois, fent rebaixar les exigències d’Espanya en les converses de Munster. Però els excessos dels francesos arribaren a un punt que els catalans tornaren les armes contra ells. Aviat caigueren en mans dels espanyols Montblanc, Constantí i Salou. Al 1649 la cavalleria de Dardenne va introduir la pesta a Tortosa, suspenen el comerç amb altres poblacions, que no impedí que la plaga s’escampés per Tarragona. A això se succeí la fam. Els espanyols s’apoderaren de Flix, Miravet i Tortosa.”

“Des de l’entrada dels francesos a Catalunya havia passat una dècada de promeses mal complides. Catalunya era una joia que podia haver perdut com el Rosselló si la França hagués pogut expulsar als castellans. La reconquesta de Tortosa va ser un cop mortal pels francesos. La pesta s’instal·là a Barcelona l’agost del 1651. Nomenat general el fill de Felip IV, Juan d’Àustria, es presentà a l’octubre davant de Barcelona amb una esquadra, tallant tot socors marí a la ciutat. Esdevenint greu la situació a la ciutat finalment es rendí el 10 d’octubre, havent convingut que no s’alterarien les constitucions i furs de Catalunya i es donaria un perdó general. Des d’aquell moment Castella es mostrà més fina, obrant generosa i corrent un vel al passat. Així acabà aquella guerra que donà origen a l’emancipació de Portugal, a les sublevacions d’Itàlia i la pèrdua del millor dels Països Baixos, doncs amb tants fronts, Espanya no podia atendre’n bé cap.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!