SAVIESA DE GOS

Quan les persones es queixen d’alguna cosa sistemàticament i se’ls hi pregunta quina alternativa proposen, i aquestes mateixes persones només responen que amb frases fetes o amb més queixes, o amb “no ho sé però això està malament”, podem arribar a la conclusió que la situació no és normal. Quan aquesta manera d’actuar es troba escampada arreu d’un país, podem concloure que aquell país no és normal.

Una cosa així passa molts cops entre grans franjes de població en aquesta nostra pobra i dissortada pàtria. No pot ser normal que només ens queixem de les coses i no fem cap esforç per superar-les. La gent que actua així o bé són mesells de mena, o s’han resignat i només aspiren a queixar-se, o ni tan sols fan l’esforç de cercar alguna explicació i trobar algun remei als mals que els afecten. Si hem arribat a aquest punt, possiblement voldrà dir que la gent està atordida, o molt acovardida i que només un gran sotrac la despertarà de la seva letargia, ni que sigui per instint de supervivència.

Alguns, espero que molts, aspirem a tenir un país normal. Volem ciutadans que no es queixin tant i s’esforcin més per superar allò que no els agrada. No s’hi val queixar-se i després no fer res per combatre la situació que et disgusta. No s’hi val queixar-se dels polítics i després no voler anar a votar. No s’hi val només queixar-se. S’ha de lluitar, la vida mateixa és lluita, encara que això suposi disminuir la nostra comfortabilitat, la nostra comoditat. És molt estrany veure que molta gent reclama subvencions, ajuts, devolucions de l’IRPF, etc. i després no vol anar a votar. En una república catalana seria molt senzill que al demanar qualsevol ajut públic, fos requisit imprescindible adjuntar còpia de la tarja censal amb el segell de la mesa electoral corresponent, conforme s’ha anat a votar a les darreres eleccions. Si demanem ajut al sistema democràtic, hem de correspondre amb almenys la participació electoral, fonament de la democràcia.

Cada cop que em trobo amb situacions on veig que la gent es queixa però no es proposa cap remei, se’m remouen els budells. A ningú se li ha de regalar res en aquesta vida, tot premi ha de tenir un esforç al darrera. Quin seria el mèrit, sinó? Quan els pagesos es queixen sempre i de tot, però veus que no fan res per unir-se, que cadascú tira pel seu cantó, que a cada poble de més de 500 habitants hi ha més d’una cooperativa i aquestes ni tan sols s’ajunten a nivell comarcal o de país; de que es queixen? Bé volen els ajuts de la PAC o de l’UE però després no van a votar a les eleccions europees ni que els matin. En què quedem, doncs?

Els sindicats es queixen, reclamen, però no proposen quasi mai res, alguna alternativa. Els petits comerciants es queixen de les grans superfícies però no hi ha manera que s’uneixin a nivell comarcal per a fer front a la competència. Els veïns, les associacions, tothom es queixa, però quines alternatives es proposen? No seria més profitós intentar engegar alguna alternativa al marge de l’Administració?. Almenys així s’enfortiria la societat, cercaríem alternatives pel bé comú.

Digne de menció és la feina i l’actitud d’algunes plataformes i col.lectius. Almenys lluiten i proposen solucions, com els afectats per les hipoteques, o les preferents, o tot un seguit d’iniciatives que demostren que no es resignen, que la millor manera de superar una crisi és lluitar contra les conseqüències, però també contra les causes de la crisi. Són anti-sistema?. Potser sí, però quin gran honor és poder dir que almenys intentes canviar el que no t’agrada, el que és injust.

Ja no és temps de resignació, la queixa sola ja no serveix. Prefereixo mil cops la protesta, la rebel.lió, fins i tot la sublevació a la queixa i la resignació. Mai he temut els temps de revolta, encara que finalment es perdi, perquè almenys qui ho intenta sense imprudències ni actituds estèrils, conserva la dignitat i la coherència per tota la vida, i no s’haura de justificar ni disculpar pel que havés pogut fer i no va fer, que és el que va passar als anys de la Transició democràtica.

Ara que toca una altra transició, la nacional, per conquerir la llibertat, torna a ser necessària la revolta, la generositat en l’esforç. Deixar la por i la queixa per intentar guanyar un futur, per ser finalment un país normal. Adéu, Espanya!