En clau de folk

La meva relació amb la gralla majorment ha anat vinculada a l’ensenyament del propi instrument i a l’activitat del grup Clau. Les dues coses van començar al 1982, però les classes de gralla les vaig fer pràcticament fins que em vaig retirar de l’activitat musical, al 1997. Dels molts alumnes que he tingut, per a la major part, els ha servir per integrar-se en algun dels grups vinculats a la música tradicional (gegants, castellers, cercaviles). Per d’altres (per a mi, els més afortunats) els va servir d’estímul per aprendre d’altres instruments i estils, integrant-se en bandes de música, orquestres de ball o grups de rock i de folk. La primera escola de grallers (que vam crear amb l’Albert Hortal) es va fer al 1982 com a secció del Grup de Recerca (GRECPP), per poder per formar nous grallers per al grup Clau i com a suport musical per a les altres activitats de l’entitat. Per allí van passar Pere Martínez, Brauli Navarro (que després aprendria saxo al Taller de Músics i es faria professional), Ignasi Arqué (que ha acabat dirigint els bastoners de Lleida), Xavier Payà (que després va aprendre clarinet per a tocar a la Banda Municipal) o una jove de 12 anys que prometia molt, que avui tothom coneix com a Txè Arana (aleshores encara es deia Maria José) o el mateix Jordi Baiget (que ha arribat a ser el màxim responsable del GRECPP i dels seus Diables).

Al 1984 vàrem començar cursets en dos barris (Secà de Sant Pere, i a Cap-Pont) i a Mollerussa, amb la intenció que en aquells llocs es formessin grups de grallers, encara que majorment ho vinculaven a l’acompanyament dels gegants. En aquell anys, vam aconseguir acompanyar, amb la melodia original, el ball de gegants per la festa Major, o les matinades (que no es feien des del 1879). Al 1988, vaig fer cursets als pobles de Soses, Mollerussa i Alcarràs. Al 1996, Quim Minguell, com a directiu del Cercle de Belles Arts, em va oferir un pis que no usaven, al Carrer la Palma. I encara que tenia no massa bones condicions, vaig reprendre les classes, que va fornir d’altres grups. També en aquells dies, l’Esbart Lleidatà de dansaires cercava un professor de gralla, per poder recuperar el ball de bastons i vaig començar a donar-los classe, però per manca de de temps, vaig demanar l’ajut d’Ignasi Arqué, que se’n va fer càrrec. Al mes d’abril, quan es va formar la colla castellera de Lleida, m’hi vaig integrar, per formar el seu grup de grallers. Al maig de 1997, entenent que l’ensenyament de l’instrument ja ho feien d’altres, vaig deixar de donar classes.

Pel que fa al grup Clau, vam realitzar la primera sortida a la Cavalcada de Reis del 1982, uniformats amb gorra, capa sencera catalana (per ser hivern) i armilla grisa. A la formació inicial (Xavier Massot, Albert Hortal, Pere Martínez i Toni Mercadé a la caixa), amb el temps s’hi van afegir Brauli Navarro (per la seva qualitat va acabar sent el segona veu), Ignasi Arqué , Xavier Payà o Jaume Barranco al tabal (que substituí Toni, al casar-se). Fins el 1985, van ser temps de gran activitat pel grup, actuant a moltes poblacions de Ponent i la Franja.

Al 1985, després del Carnaval van contactar amb nosaltres Miquel Tena i José Escuer, del segell Justine, oferint-nos gravar un disc llarga durada, exclusivament amb música de gralla. A canvi, nosaltres havíem d’avançar els diners, assegurant-nos que amb les vendes els recuperaríem. La proposta, que ens va il·lusionar, en realitat ens encegava davant la perspectiva de ser els primers en gravar un LP només amb música de gralla (doncs als anys 70 s’havia fet algun EP i al 84 els de Reus havien gravat una cassette), sense veure que en cap moment controlaríem ni la confecció ni el so del producte final, ni molt menys com s’utilitzaven els diners, una quantitat elevada ( 250.000 pessetes) que, gràcies a una bona economia, podíem afrontar però que mai vam poder treure l’aigua clara sobre en què s’empraven. Clarament ens van portar a l’hort i per a la productora va ser un bon negoci. Així es va materialitzar el disc “Clau de gralla”.

Signat el contracte (amb clàusules no massa clares), aviat van venir les sorpreses: teníem que desplaçar-nos a Barcelona en dia laborable (i la majoria treballàvem) i gravar-ho tot en una sola sessió. Va ser esgotador i després de 4 hores, els nostres llavis no aguantaven. El resultat final fou que, evidentment, dels diners no se’ns va tornar ni cinc (mai vam saber quants discos es van vendre), el so va quedar amb un excés d’aguts (les gralles sonaven estranyes i la caixa se sentia massa), la promoció i la propaganda quasi inexistents, el disseny de la funda (que ni tan sols vam veure o poder opinar) va resultar un dibuix més aviat pobre. Per acabar-ho d’adobar a l’hora de fer la presentació a la premsa (que nosaltres havíem convocat al pati de l’IEI), els de la discogràfica van dir-nos que no tenien cap exemplar per ensenyar). Vam ser agosarats, i encara que el disc va tenir bona acollida en les nostres comarques (una ràdio va triar-lo com a sintonia per anunciar actes festius), també va rebre alguna crítica dels ambients més grallers (Garraf i Penedès). Potser va ser un revulsiu per a que els de la Colla de Mar de Vilafranca (molt millors que nosaltres) es decidissin a gravar següent any un LP (amb molt millor qualitat tant dels músics, del so o del disseny) les músiques de la Festa Major de Vilafranca.

A nosaltres, els de Justine ens van deixar una caixa amb còpies dels discos (i aquests sí que els vam vendre tots) i ja no els vam veure més el pèl. Anys més tard, quan amb Tena vaig formar el grup Pandero, aquest em va explicar que la major part dels diners se’ls emportava l’Escuer, i que havien acabat la seva associació malament per això. Uns anys després, vaig coincidir amb aquest (que s’havia quedat com a propietari del segell Justine i el seu catàleg) i amb tota la cara em va insinuar que si volia, podíem tornar a reeditar el disc. Li vaig donar llargues, i vaig pensar que tenia una cara bastant dura. O sigui que, possiblement en Tena va dir la veritat.

Com a contrapunt d’aquell 1985, el FIMPT de Vilanova i la Geltrú ens va convidar a tocar. Hi vam interpretar la cançó La Fam (veu i gralles) i una selecció de melodies de la Moixiganga de Lleida. Després de superar aquella prova, ens vam decidir a fer ball de gralles, introduint ritmes com tango, fox, polca o vals, vam comprar gralles de dues claus i una bateria. Al 1987, lligat als problemes del GRECPP, el grup es va desfer, després de la meva marxa.

El 1996, conjuntament amb Joan Pedrós d’Agramunt, vam publicar “50 melodies ponentines per a gralla”, amb un cert èxit de difusió. Precisament amb els grallers d’Agramunt, aquell any, vam acompanyar a Tarragona, per Santa Tecla, el ball parlat del Serrallonga. Al1997, per commemorar el 50è aniversari del Cercle de Belles Arts, vaig proposar la recuperació del Cant de la Sibil·la al lloc on s’havia fet originalment (la Seu Vella). Amb el grup de músics que vaig reunir (4 grallers i tres percussionistes), vam fer una gran entrada a la nau central de la Seu Vella, encapçalats pels músics i només il·luminat per torxes (que portaven els mateixos actors), va ser el que més va agradar i impressionar de tot l’espectacle.  Per a la música vaig triar la melodia del darrer quadre de la Moixiganga de Lleida (també dit Enterrament).

Afegeix un comentari