SAVIESA DE GOS

Després que Christine Lagarde ha estat imputada per corrupció (i es nega a dimitir del FMI) i que el senyor De Guindos ha estat nomenat candidat a presidir l’Eurogrup per part d’Angela Merkel (després d’haver estat responsable de Lehman Brothers quan va fer fallida), ha quedat meridianament clar que els destins de l’economia estan en mans d’autèntics lladres de guant blanc. Deu ser la nova manera de guanyar la confiança dels ciutadans vers les institucions de governança econòmica.

Si en el front extern, volen continuar imposant la política d’austeritat que ha demostrat ser un autèntic fracàs per reactivar l’economia, en el front intern les coses van encara pitjor. De fet, amb tots els seus discursos triomfalistes estan preparant tots els factors per una nova tempesta perfecta. Els que s’estimen tant el capitalisme posen en pràctica mesures que aboquen al seu col·lapse a una recaiguda general. Que es presenti com un gran èxit i solució per als desnonaments el salvar menys del 15% dels afectats, només pot entrar al cap de bojos optimistes malaltissos. Perquè malgrat tot, els bancs, demostrant un cop més irresponsabilitat i insensibilitat, no han deixat de sumar interessos de demora pels impagaments, sense adonar-se que a mig termini, hauran de fer provisions per insolvència per aquest ús fraudulent de la llei, és a dir, ells també sortiran perjudicats, en comptes de cercar solucions que alleugerissin la càrrega de les famílies (per exemple pactar lloguers socials) i també el seu compte de resultats. Segons informes de la pròpia banca, ja es donen per perduts 73.000 milions per impagaments en els préstecs (un 14% més del que havien suposat), elevant a 260.000 la cartera de crèdits amb problemes. És pot continuar patint tant miopia, sense ficar-se un corrector visual?

Al damunt, la darrera ocurrència del senyor (per dir-li alguna cosa) Montoro és anunciar una reforma fiscal per a que les grans empreses no tributin per les plusvàlues de les seves filials, argumentant que així s’atreu capitals en comptes de perdre’ls, doncs les multinacionals estableixen les seves seus en llocs on no s’obligui a declarar els beneficis de les seves empreses filials. En comptes de perseguir aquestes pràctiques fraudulentes, ara la Hisenda espanyola les vol premiar. Montoro pensa que així augmentarà la recaptació de l’impost de Societats. Ja li explicaran Amazon, Apple i d’altres que aquest tipus de mesures no els hi fan ni fred ni calor, doncs cerquen sempre països on la tributació sigui pròxima al cero. En comptes d’obligar a tributar per la facturació real de la gent que compra des d’aquí, ara al damunt premia que es camuflin amb d’altres noms parts de la mateixa empresa. Per exemple, si els teclats dels ordinadors, o els conversors de les tauletes les facturen empreses filials amb seu a un altre país, aquesta facturació no tributarà. Amb el somriure de rosegador, el ministre quan ho expliqui es creurà molt llest i molt graciós, però només enganya als irreflexius.

I si en el deute i l’empresa privada les coses no van massa alhora, no pensem que les institucions públiques com ministeris i ajuntaments vagi molt millor. Precisament, la setmana passada es va fer públic que el conjunt dels ens locals havia augmentat les seves plantilles, mentre la resta dels ciutadans hem de continuar estrenyent el cinturó. Però, encara és més escandalós si mirem quines són les comunitats autònomes on els ajuntaments han augmentat les plantilles i quines són les que han fet l’esforç per racionalitzar i reduir-les. Novament dues grans zones d’estalvi: per una banda Navarra, País Basc i la Rioja, i d’altra tot l’eix mediterrani (País Valencià, Múrcia, Balears i sobretot Catalunya). La resta, és com sempre l’Espanya subsidiada, destacant sobretot Andalusia, Madrid, Castella-Lleó i Galícia, on sembla que la crisi no vagi amb ells, de tan ben acostumats que els tenim! O sigui, que continuen esperant que el nord-est els hi tregui les castanyes del foc.

Davant d’aquest panorama, el PSOE renovat de Pedro Sànchez només aporta idees d’un altre temps i planeta. Després de la devaluació interna que ha patit la població, només se li ocorre de reclamar que s’hauria de devaluar l’euro un 15%. Aquest senyor, o bé està boig o no té ni idea d’economia. Després d’una devaluació interna, ara reclama una devaluació externa, és a dir, una nova devaluació del poder adquisitiu de la població. Menys mal que es diu d’esquerres. Però és clar, amb ell li preocupa més l’augment de les exportacions que l’augment dels salaris o del poder adquisitiu de la majoria de la població. Tant poc temps que porta de líder i ja està amortitzat, no m’estranya que Podemos li continuï menjant terreny.

Els ciutadans hem de reaccionar, ens hem d’unir en organismes unitaris de lluita contra aquesta concepció de l’economia. Fins ara hi ha oposició, però està del tot fragmentada. Comença a ser necessari un esforç d’unitat en aquest sentit, sobretot perquè les organitzacions tradicionals que feien aquest paper com els sindicats estan paralitzats i són incapaços d’obrir-se i modificar el seu funcionament, les seves estructures i els seus objectius. Però això serà tema d’un altre article. Mentre, haurem de contemplar el somriure sorneguer de Lagarde, Guindos i Montoro.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!