ASTRAL CITY

Una pel·lícula brasilera molt interessant, amb el títol original de “Nosso lar” (La nostra llar), i basat en un llibre d’èxit del mèdium brasiler Chico Xavier, és una bona narració per qui vulgui entendre amb claredat el complicat tema de la reencarnació. Per alguns una teoria, per d’altres una realitat, l’explicació dels fenòmens posteriors a la mort, de fa segles coincideixen en molts punts amb l’estat intermedi del “bardo todol” tibetà, també del “Llibre dels morts” egipci, de la transmigració de les ànimes hindú, o dintre d’alguns cercles cristians, amb el simbolisme de la resurreció de la carn (no pas la resurrecció dels morts, com creuen alguns) doncs més exacte seria dir el retorn a la carn, del llatí “reencarnare”, heretada del judaisme (recordem els dubtes sobre si Joan el Baptista era l’Elies retornat), també present en el rosacrucisme, els misteris d’Eleusis o en la mística pitagòrica. Un tema recurrent i persistent que el racionalisme occidental es resisteix a acceptar, però assumit de forma natural per la majoria de la població humana (sobretot assiàtica). Com diu la mateixa pel·lícula, l’acceptació de la reencarnació “cura de la profunda angoixa de moltes persones davant de la mort, al saber que la vida dura eternament”.

 

El film comença amb unes escenes que reconeixem inspirades en “La Divina Comèdia” del Dante florentí, obra d’altra banda escrita en clau simbòlica, i per això la seva presència l’ha fet perdurable i sempre actual. Amb un bon ritme, el film avança per explicar-nos de manera clara les diferents fases que ens esperen després de la mort. Encara que resumeix molt la primera fase, tot just després de la mort (que pot resultar la més difícil i angoixant), suposem per no espantar els espectadors, però que el llibre original descriu extensament, coincideix en molts punts, per fer-se entenedora, amb els conceptes de purgatori i infern cristians.

A continuació ens descriu la sanació anímica, diferenciant entre les construccions mentals i les lleis espirituals, les quals, fins que no són acceptades amb humilitat i amb totes les conseqüències no ens permeten penetrar en la ciutat astral o la nostra llar, com diu el títol del film i del llibre. De fet aquesta ciutat ideal, ja la va descriure Sant Agustí com la Ciutat de Déu, d’altres l’anomenen Shambala, d’altres Ciutat Celestial. De fet, totes les escoles místiques, siguin religioses o no, descriuen aquest lloc espiritual, però en el film s’apropa molt a l’explicació de la dimensió còsmica que protegeix la vida al nostre planeta.

No descriurem amb detall tota la pel·lícula, doncs, a qui interessi el tema, o simplement vulgui saber-ne més, hauria d’anar-la a veure. Es pot creure o no en la reencarnació, sobretot la gent que no ha tingut o no ha sentit mai cap evidència que li confirmi la seva existència. També, es pot mostrar escepticisme davant d’una obra inspirada per un home que afirma que tot això li ha estat “revelat”. Però, almenys se’ns obre una finestra per explicar-nos de manera racional el perquè de certs fenòmens com la transmissió d’aquesta mateixa “revelació”. De fet, en l’antiguitat aquesta era una part comuna a totes les religions, fins i tot pel cristianisme (algú no recorda el viatge a Damasc de Sant Pau?). La mateixa Bíblia o l’Alcorà se’ls classifica com “llibres revelats”. Un dels darrers missatges del film ens indica que res té a veure tenir molta cultura o molta intel·ligència per ser mèrit suficient perquè el món espiritual ens comuniqui o reveli la seva existència, fins i tot els éssers més humils poden estar més prop del “sagrat” que els qui prediquen des de certes trones, púlpits, minarets o televisions.

Algunes de les cites destacades de la narració ens diuen “quan el servidor està preparat, el servei apareix”, “costa acceptar el destí que un mateix ha creat”, “cal viure encarnats per evolucionar, hi ha lliçons que només s’aprenen a la Terra, la reencarnació és la millor escola”, “tancar els ulls del cos no decideix el nostre destí”. Per acceptar certes coses, hem de deixar en suspens l’escepticisme del qual molts cops fem gala, hem d’acceptar amb humilitat altres realitats que poden existir. I sobretot, en el moment actual i més que mai, falta molta tolerància per entendre senzillament l’ànima i la condició humanes.

Afegeix un comentari