Però el film no és només postals i paisatges. Al contrari, és un viatge a l’interior de la personalitat de l’intel·lectual compromès, de frases pensades i meditades que se’ns graven en la memòria, que ens fan reflexionar i sobretot ens mostren la importància de les eleccions vitals, compromeses, que fem en determinats moments: sobre l’amor, sobre salvar la vida a un botxi que després destrossarà les vides d’altri, sobre fugir o lluitar, sobre l’ús de la violència, etc.
El que més impacta és també la coincidència o els paral·lelismes que hi ha amb la situació que s’ha viscut aquí després de la Transició. Tant allí com aquí, sembla que una llarga dictadura, que el país acabi sense jutjar al sistema dictatorial i als seus protagonistes, amb el temps fa que moltes de les seves víctimes no vulguin ni recordar, com una mala consciència, com un exercici d’obligada desmemòria, com si
s’avergonyissin d’haver lluitat contra la dictadura. Una doble victimització.
La cinta és molt recomanable per tots aquells que no van viure la dictadura, perquè puguin copsar moltes de les tensions i experiències que es poden viure en una dictadura. Però ha de quedar clar que els torturadors, responsables i assassins d’aleshores continuen vivint en la impunitat d’ara. Que li ho diguin sinó a en “Willy el Niño”, com li ha anat, i com li està anant, quan des d’Argentina reclamen la seva extradició i el mateix sistema judicial que el va emparar aleshores, ho continua fent ara. Espanya té democràcia? La conclusió, com el final de la pel·lícula, és que sempre podem canviar de vida, de país, quan no hi ha res que et reté al passat i t’atreveixes a viure i construïr una vida nova, un país nou. Els portuguesos s’hi van atrevir un 25 d’abril de fa 40 anys. És hora de deixar el tren nocturn, fosc i sense fi d’Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!