SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

25 d'abril de 2014
Cinema, Cultura
0 comentaris

QUAN OBLIDEM LA DICTADURA

“Nigth train to Lisbon” (Tren nocturn a Lisboa), és una molt bona pel·lícula amb un repartiment d’actors excel·lent. Basada en la novel·la de Pascal Mercier, ens endinsa en una densa història on es barreja la lluita contra la dictadura portuguesa, una història d’amor, la reconstrucció d’una trajectòria vital i els problemes ètics d’un jove metge que vol ésser escriptor.La presència de Jeremy Irons novament és una garantia d’un bon guió portat a la pantalla. Essencialment, ens mostra l’atmòsfera que es vivia a Portugal en els darrers temps de la dictadura Salazarista (més llarga que la franquista). No estalvia per res escenes d’un realisme evident com l’interrogatori-tortura de la PIDE o policia secreta a un jove opositor, al qual destrossen les mans i la vida (era pianista) en una sola sessió M’ha recordat massa als casos on els interrogats es “llençaven” per la finestra. O els banys d’asfíxia a la banyera, o el colpejar amb pastilla de sabó embolicada amb una tovallola mullada. Records que em van venir a la memòria…

 

La lenta implicació d’un jove de bona posició, en una lluita contra tot el que simbolitzava la seva família, la societat d’on provenia i el sistema polític que emparava tota mena d’injustícies. L’el·lipsi que realitza el director, d’anar estirant el fil d’una vida a partir de la troballa casual de l’única obra que havia escrit un personatge ens fa viatjar a la Lisboa dels 70, amb imatges esplèndides d’una ciutat acollidora, digna de d’ésser passejada i viscuda assossegadament. Imatges de la plaça del Comerç, el passeig en vaixell per l’estuari del Tajo, la Baixa, el barri del Carmo, la vista del castell de Sant Jordi o la plaça del Marquès de Pombal o els tramvies ens descobreixen i ens fan retrobar el millor d’aquella ciutat.

Però el film no és només postals i paisatges. Al contrari, és un viatge a l’interior de la personalitat de l’intel·lectual compromès, de frases pensades i meditades que se’ns graven en la memòria, que ens fan reflexionar i sobretot ens mostren la importància de les eleccions vitals, compromeses, que fem en determinats moments: sobre l’amor, sobre salvar la vida a un botxi que després destrossarà les vides d’altri, sobre fugir o lluitar, sobre l’ús de la violència, etc.

El que més impacta és també la coincidència o els paral·lelismes que hi ha amb la situació que s’ha viscut aquí després de la Transició. Tant allí com aquí, sembla que una llarga dictadura, que el país acabi sense jutjar al sistema dictatorial i als seus protagonistes, amb el temps fa que moltes de les seves víctimes no vulguin ni recordar, com una mala consciència, com un exercici d’obligada desmemòria, com si
s’avergonyissin d’haver lluitat contra la dictadura. Una doble victimització.

La cinta és molt recomanable per tots aquells que no van viure la dictadura, perquè puguin copsar moltes de les tensions i experiències que es poden viure en una dictadura. Però ha de quedar clar que els torturadors, responsables i assassins d’aleshores continuen vivint en la impunitat d’ara. Que li ho diguin sinó a en “Willy el Niño”, com li ha anat, i com li està anant, quan des d’Argentina reclamen la seva extradició i el mateix sistema judicial que el va emparar aleshores, ho continua fent ara. Espanya té democràcia? La conclusió, com el final de la pel·lícula, és que sempre podem canviar de vida, de país, quan no hi ha res que et reté al passat i t’atreveixes a viure i construïr una vida nova, un país nou. Els portuguesos s’hi van atrevir un 25 d’abril de fa 40 anys. És hora de deixar el tren nocturn, fosc i sense fi d’Espanya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!