SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

30 d'agost de 2013
0 comentaris

LLIÇÓ DE MÚSICA, LLIÇÓ DE VIDA

He vist el film “A Late Quartet”, traduït aquí com “El último concierto” (quina mania amb traduïr malament els títols!) i m’ha semblat una esplèndida pel.lícula. Amb un treball grandiós de tots els actors i una direcció sàvia i mesurada, ens fa entrar de ple (i ens les fa entendre) en les interioritats de la música i la vida dels músics, cadascuna amb les seves complicacions, però que en el cas dels músics de qualitat, dels virtuosos, les coses encara agafen una dimensió més gran i alhora més complexa.

 

Amb un ritme precís, fa tan humans a uns músics extraordinaris com qualsevol de nosaltres. Per això comença per plantejar-nos com ens enfrontaríem al problema si ens anunciessin que tenim pàrkinson. Si en una persona normal això pot ser un pal, en el cas d’un músic professional pot ésser devastador, doncs li planteja no sols canviar de vida sinó també acabar de sobte amb la seva professió i la seva passió.

El paral.lelisme entre un músic que pateix pàrkinson, especialitzat en Beethoven, un altre músic que va lluitar contra una altra infermetat devastadora pels músics (la sordesa), és la excusa perfecta per fer-nos entendre tant la música més difícil que va composar Beethoven, com les crisis que poden entravessar els virtuosos al llarg de la seva vida. Les renúncies vitals que han de fer per continuar éssent músics de primer nivell, el ésser pares enmig de les gires, la difícil relació entre músics d’un mateix grup, les diferents maneres d’entendre un compositor i una mateixa peça, els sacrificis que han de fer per mantenir unit a un grup musical. Tot això es mostra i analitzar de forma molt humana en aquest film.

Moltes voltes, els amants de la música ens hem preguntat com va poder Beethoven composar les grans peces que va fer, éssent sord. Alguns diuen que era un superdotat, d’altres que tenia qualitats “innates”, potser hi han persones que tota la seva persona i personalitat, fins a la útima fibra senten, són la música. Beethoven era senzillament la música, per això no podia ser més que músic i per això, malgrat la seva malaltia, la música li va fer véncer a la depressió i el va fer viure. Els quartets, realitzats al final de la seva vida, després de la 9ª simfonia no són fàcils d’escoltar i menys d’entendre. El film ens dóna algunes claus i pistes que poden ajudar a compendre el gran músic.

Hi ha una escena particularment bona, on s’esmenta com era Pau Casals. Ens el mostra com un gran mestre, que sempre estimulava als seus alumnes, sempre es fixava en els passatges positius, dotat d’una memòria musical excepcional (com Beethoven). A banda que va ésser el gran descobridor de les peces de Bach per a violoncel, ens diu que “per una sola aportació única, o imaginativa que algú faci amb el que està fent, sempre s’ha d’esperonar a la persona que ho faci. Encara que la resta sigui vulgar o mecànic, no val la pena perdre ni un minut de temps en fixar-se només en lo negatiu ni en els errors que un pugui cometre i que es poden corregir al llarg de la vida”. Així era Casals. Ens podem sentir orgullosos de tenir com a patrimoni nostre  un mestre universal, que continua éssent un referent internacional, i possiblement el millor músic de cello dels darrers cent anys.

Que els exemples de Beethoven i Casals, juntament amb alguna llum que ens distreu i fa reflexionar alhora, com aquest film, ens ajudi a superar els entrebancs, els inferns individuals i col.lectius que es poden presentar en els propers anys. Ells ho van superar amb treball, constància i sobretot…tossuderia. I no ho som de tossuts els catalans? Després de tot el que ha viscut i patit aquesta nació jo diria que aquestes són virtuts que tenim i ens sobren.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!