Trencavèl

Us l’he traduït.

La nit anterior havia nevat molt, però es va decidir no cancel·lar l’acte. Les eleccions de 1960 havien anat molt i molt justes i el Senador Demòcrata per Massachussetts tenia ganes de començar a reclutar gent per dur a terme el seu programa. Al matí va assistir a una missa catòlica a Georgetown i va viatjar fins al Capitoli amb el President Eisenhower. El Congrés havia ampliat la Zona Est i la plataforma inaugural s’obria cap a la zona ampliada. El jurament el va oficiar el Cap de Justícia Earl Warren. Robert Frost va llegir un poema.

I llavors Kennedy va parlar.

Vice-President Johnson, Sr. Ponent, Sr. Cap de Justícia, President Eisenhower, Vice-President Nixon, President Truman, reverend clergat, benvolguts conciutadans, presenciem avui no la victòria d’un partit sinó la celebració de la llibertat – simbolitzant un final i també un principi – significant renovació i canvi. Ja que he jurat davant vostre i Déu Totpoderós el mateix jurament solemne que els nostres predecessors van fer fa quasi cent setanta-cinc anys.

El món ha canviat molt. I la humanitat té en les seves mans mortals el poder per abolir totes les formes de pobresa humana i totes les formes de vida humana. I encara la mateixa creença revolucionària per la qual els nostres predecessors van lluitar es troba en qüestió en tot el planeta – la creença que els drets humans no venen de la generositat de l’estat sinó de les mans de Déu.

No oblidem pas avui que som els hereus d’aquella revolució. Que passi la paraula des d’aquest moment i aquest lloc, a amics i enemics per igual, que la torxa ha estat passada a una nova generació d’americans – nascuts durant aquest segle, forjats en la guerra, disciplinats per una pau dura i amarga, orgullosos de l’antiga herència – i no disposats a testimoniar o permetre la petita dissolució d’aquests drets humans als quals aquesta nació sempre s’ha compromès i als quals ens comprometem avui a casa i arreu del món.

Que totes les nacions sàpiguen, tan si ens volen bé com mal, que pagarem qualsevol preu, suportarem qualsevol càrrega, superarem qualsevol dificultat, ajudarem qualsevol amic, confrontarem qualsevol enemic, per tal d’assegurar la supervivència i l’èxit de la llibertat.

A això ens comprometem – i més.

Amb aquells vells aliats amb els quals compartim un origen cultural i espiritual, ens comprometem a la lleialtat envers els amics fidels. Units, hi ha poques coses que no podem fer en empreses cooperatives. Dividits, poca cosa podem fer – ja que no ens atrevim a afrontar reptes poderosos en desavantatge i barallats.

Amb aquells nous estats als quals hem donat la benvinguda als rangs de la llibertat, ens comprometem en la paraula que el control colonial no ha estat deixat enrere per ser substituït per una tirania de ferro. No esperem que sempre estiguin d’acord amb el nostre punt de vista. Però sí que esperem que recolzin fermament la causa de la seva pròpia llibertat – i que recordin que, en el passat, aquells que buscaven poder cavalcant el tigre acabaven sempre dins seu.

Amb aquelles persones en cabanes i llogarrets arreu del planeta que lluiten per trencar els lligams amb la misèria de masses, ens comprometem en els millors esforços per ajudar-los a ajudar-se, pel temps que calgui – i no perquè els comunistes ho facin, no perquè estiguem buscant el seu vot, sinó perquè és el que és correcte. Si una societat lliure no pot ajudar els molts que són pobres, no podrà salvar els pocs que són rics.

Amb les repúbliques germanes del sud de la nostra frontera tenim un compromís especial – convertir les bones paraules en bons fets – en una nova aliança pel progrés – per ajudar la gent lliure i els governs lliures a trencar les cadenes de la pobresa. Però aquesta revolució pacífica de l’esperança no pot ser la presa fàcil dels poders hostils. Que tots els nostres veïns sàpiguen que els ajudarem a oposar-se a l’agressió o la subversió en qualsevol lloc de les amèriques. I que totes les potències sàpiguen que aquest hemisferi vol continuar sent l’amo de casa seva.

Amb l’assemblea mundial d’estats sobirans, les Nacions Unides, la nostra millor darrera esperança en una època en que els instruments de guerra han superat de lluny els instruments de pau, ens renovem en el compromís de suport – per impedir que es converteixi en un fòrum injuriós – per reforçar el seu escut dels nous i dels dèbils – i per incrementar l’àrea en que implementa el seu mandat.

Finalment, a aquelles nacions que es volen fer els nostres adversaris, els oferim no un compromís sinó una petició: que els dos bàndols comencem de nou la recerca de la pau, abans que els foscs poders de destrucció alliberats per la ciència s’empassin tota la humanitat en una autodestrucció sigui planejada, sigui accidental.

No els temptarem amb febleses. Ja que només quan les nostres armes siguin suficient sense cap dubte, llavors sabrem sense cap dubte que mai seran usades. 

Però cap dels dos grans i poderosos grups de nacions pot estar tranquil amb el curs dels esdeveniments – els dos bàndols estem sobrecarregats pel cost de l’armament modern, alarmats per l’avenç constant de l’àtom mortífer i alhora urgim per alterar l’incert balanç del terror que frena la mà de la guerra final de la humanitat.

Comencem per tant de nou – recordant als dos bàndols que ser civilitzat no és signe de feblesa i que la sinceritat sempre es pot posar a prova. No negociem mai a partir de la por. Però no tinguem mai por a negociar.

Que els dos bàndols explorem quins problemes ens uneixen enlloc d’explotar els problemes que ens divideixen.

Que els dos bàndols, per primer cop, formulem propostes serioses i precises respecte la inspecció i el control de l’armament – per dur el poder absolut per destruir les nacions sota el control absolut de totes les nacions.

Que els dos bàndols invoquin les meravelles de la ciència enlloc dels seus terrors. Explorem junts les estrelles, conquerim els deserts, eradiquem les malalties, palpem la profunditat dels oceans i encoratgem les arts i el comerç.

Que els dos bàndols ens unim per atendre en tots els racons de la Terra el comandament d’Isaïes – “deixeu la pesada càrrega i allibereu els oprimits”.

I si el cap de pont de la cooperació allunya la jungla de la sospita, que els dos bàndols ens unim en un nou esforç, no una nova balança de poder sinó un nou món d’ordre, on els forts siguin justs i els febles segurs i la pau es preservi.

Tot això no ho acabarem pas en els primers cent dies. Ni els primers mil dies, ni durant el mandat d’aquesta administració, i potser tampoc durant la nostra vida en aquest planeta. Però comencem a fer-ho.

A les vostres mans, benvolguts conciutadans, més que en les meves, hi ha l’èxit o el fracàs final del nostre viatge. Des que aquest país va ser fundat, cada generació d’americans ha estat convocada per testimoniar la seva lleialtat nacional. Les tombes dels joves americans que van respondre la crida són rodegen el planeta.

Ara les trompetes ens reclamen de nou – no és una crida a agafar les armes, tot i que en necessitarem; no és una crida a la batalla, tot i que en som enmig – és una crida per suportar la càrrega d’una llarga lluita en la tenebra, any rere any, “joiosos en l’esperança, pacients en la tribulació” – una lluita contra els enemics comuns de la humanitat: la tirania, la pobresa, la malaltia i la pròpia guerra.

Podem forjar contra aquests enemics una aliança gran i global, nord i sud, est i oest, que asseguri una vida més fructífera per a tota la raça humana? Ens ajudareu en aquest esforç històric?

En la llarga història del món, molt poques generacions han hagut d’assumir el paper de defensors de la llibertat en el moment de màxim perill. Jo no defujo aquesta responsabilitat – l’agraeixo. No crec pas que ningú de nosaltres volgués canviar el seu lloc amb cap altra persona ni cap altre generació. L’energia, la fe i la devoció amb que escometem aquesta empresa il·luminarà aquest país i tots els qui l’ajudin – i la llum d’aquest foc il·luminarà el món.

Per això, benvolguts americans, no pregunteu què pot fer el vostre país per vosaltres – pregunteu-vos què podeu fer vosaltres pel vostre país.

Benvolguts conciutadans del món – no pregunteu què farà Amèrica per vosaltres, pregunteu-vos què podeu fer vosaltres per la llibertat de la humanitat.

Finalment, tant si sou ciutadans d’Amèrica com ciutadans del món, exigiu-nos el mateix alt estàndard d’esforç i sacrifici que us estem demanant. Amb només la consciència neta com a única recompensa, amb la història com a jutge final dels nostres fets, emprenem el lideratge de la terra que estimem, demanant la Seva benedicció i el Seu ajut, però sabent que aquí a la terra la tasca de Déu l’hem de fer nosaltres.