Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
He rebut un correu d’aquests que s’envien als amics on es proposa fer una redacció sobre els canvis que ha tingut la proposta final de l’Estatut respecte la del Parlament. És un prou divertit i ben treballat.
Hi trobo, però, un problema que em preocupa: en el seu sentit irònic, el text entreveu la ‘maldat’ del consens en la redacció de les lleis, d’una llei bàsica, en aquest cas, per contraposició a la ‘puresa’ dels projectes originals.
Hagués estat divertit poder fer aquest mateix exercici amb les dotzenes (no més) de lleis que el Parlament ha fet durant els últims tres anys, però això no ha pogut ser perquè totes han estat aprovades pel sistema del ‘corró’: bloquejar per la majoria absoluta les aportacions dels grups de l’oposició. Aquest mètode no s’havia usat sistemàticament al Parlament en les darreres dues dècades, per un intent de fer corresponsable a tothom de les lleis aprovades, per no buscar la diferència en la ideologia sinó la semblança en la voluntat de construir. Tot i aquesta voluntat, alguna llei important com la revisió de la Normalització Lingüística ja no va poder obtenir el consens necessari per motius més estètics que altra cosa.
Considero doncs, fins a cert punt lògic que el mateix ambient polític que ha gaudit de l’aplicació del ‘corró’ ara s’esveri davant el possible consens d’una llei tant important i s’empesqui iniciatives divertides com aquesta, per reivindicar la ‘puresa originària’.
Continuo llegint, però, Sunzi i crec que la millor manera de guanyar una guerra és guanyar-la abans que comenci i que quan el conflicte ja ha començat la millor estratègia és fer creure a l’adversari que la seva millor opció és ajuntar-se a tu. Buscar, per tant, el consens i evitar la confrontació. Per descomptat que tampoc crec en la filosofia del ‘com pitjor, millor’. Crec que la confrontació directa amb finalitats polítiques només ens ha dut desgràcia i tirar enrera en el procés d’alliberament nacional.
Ja sé que la dinàmica parlamentària espanyola és precisament la de la confrontació. No m’agrada veure com aquesta dinàmica espanyola entra cada cop amb més intensitat en alguns grups parlamentaris catalans.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un gran discurs, si l´emcabim dins el regionalisme més claudicant i provincià. Consens és que una part renuncii a tot i ademés que n´estigui contenta?. No puc entendre tanta submissió i manca de dignitat nacional.