Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
Avui he recuperat la connexió als blocs de Vilaweb, des que fa alguns dies la vaig perdre per algun problema del meu servidor d’Internet, ONO, amb els blocs de Vilaweb.
I dic amb els blocs, perquè la resta de Vilaweb sembla que funcionava bé. Podia veure les notícies, les editorials, els mails oberts, etc. etc. però no podia llegir els blocs que escriuen els usuaris de MésVilaweb ni podia entrar al meu propi bloc. Curiós, no?
Un impediment així és sempre frustrant, però aquesta fustració s’intensifica quan t’has acostumat a fer servir el bloc com a eina de comunicació i tens un d’aquells dies en que vols escriure algun article. Jo no em marco un hàbit d’escriptura diari o setmanal sinó que intento escriure quan alguna cosa dins meu m’hi impulsa; per això la impossibilitat d’escriure al bloc generava una frustració prou curiosa com per haver-me impulsat a escriure’n.
Això m’ha fet pensar en la fragilitat de la comunicació. Moltes relacions que tenim assumides depenen de l’expressió constant de la relació, en ambdós sentits. Tot i que ens hem acostumat a sistemes de comunicació més visuals i unidireccionals (les pantalles de la TV o l’ordinador), el fet comunicatiu en sí encara ha de ser bidireccional i constant si volem que sigui eficaç, en un sentit creatiu. La TV, que manca d’aquesta bidireccionalitat, la supleix amb el bombardeig constant d’informació que fa que el receptor no perdi la comunicació en cap moment. Per això també es busquen els estímuls que fan la recepció més addictiva.
En l’ordinador hi ha alguns casos de bidireccionalitat amb excepcions d’unidireccionalitat, com ara el correu electrònic amb el correu no desitjat, i casos d’unidireccionalitat amb excepcions de bidireccionalitat, com ara els articles dels blocs amb els ocasionals comentaris dels lectors (que sovint no esperen resposta de l’autor). Com que no hi ha una bidireccionalitat real, que seria intrusiva en la intimitat, el lector de blocs ha de ser acostumat a rebre informació constant si el blocaire es vol assegurar-ne la fidelització. I això ens pot dur a les temudes situacions de banalització de continguts, tant per la potenciació de continguts costumistes com per la superficialitat en que es poden tractar temes importants.
La comunicació profunda, doncs, quan no ve donada per la necessitat del receptor, necessita la bidireccionalitat per poder existir. Necessita fer saber que hi és per no caure en el parany de l’abús comunicatiu trivial. Necessita ser-hi amb una comunicació de qualitat. I si ja és difícil mantenir l’atenció sobre el bloc en condicions normals, si a sobre quan vols escriure alguna cosa els d’ONO et tallen l’accés al bloc… la fràgil comunicació s’esberla en mil bocins.
Una situació que es podria aplicar a altres tipus de comunicacions…
La imatge és del bloc Reflexivity.
Apunts relacionats:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I’m glad you enjoy the photo. That one came out the best, the full display was eery but I am not accomplished enough to have captured it on film. This set of hands is only a tenth of the entire arrangement.
Would you mind providing a brief synopsis of your comments about it? I’m curious what meanings it evoked for you and (sadly, I know) I am illiterate in French. :-/