Miquel Roman

Text de la Conferencia que va pronunciar JOSEP HUGUET i BIOSCA, Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa el passat 25 de juny a Tribuna Barcelona L?economia del coneixement, la gran oportunitat de Catalunya:

Introducció

Vull agrair a Tribuna Barcelona, especialment al seu president i al seu secretari, la invitació a participar en aquest fòrum. Al Ramon Ollé, la seva amabilitat per presentar-me.

Rectors i rectores que ens acompanyen, diputats i diputades, càrrecs de l?Administració, regidors i regidores, directius de centres de recerca i d?empreses, senyores i senyors,

Voldria aprofitar aquesta Tribuna Barcelona per parlar-los de futur, concretament del futur de Catalunya. Tinc l?honor de dirigir un departament del Govern el nom del qual comença per la paraula innovació i continua per aquelles dues institucions i sectors de què depèn que innovar sigui un fet: universitats i empresa. Permetin-me que m?apliqui la recepta i els proposi un exercici d?innovació en la visió de Catalunya.

La creixent abstenció dels ciutadans a les urnes és atribuïda parcialment a la manca d?oferta en el mercat polític de visions alternatives de país o de ciutat. Com si la política ja només fos la gestió grisa del qui dia passa any empeny. Els qui tenim l?honor de servir el país des del Govern, tenim també el compromís de fer-ho des d?un projecte que hem d?expressar i contrastar si és compartit pels ciutadans. Tenir visió és saber on volem anar. Sense visió no hi ha prioritats, i sense prioritats hi ha gestió de l?estatus i en un món tant canviant, això és garantia de retrocés.

Per tant, permetin que comparteixi amb vostès aquesta visió de Catalunya que impregna la nostra labor al si del DIUE i en l?orientació dels sectors i les institucions on exercim les competències. Cap on ha d?anar Catalunya? Amb quines fortaleses i debilitats comptem? Quines amenaces i oportunitats tenim? Quines polítiques estem aplicant per reforçar allò que és bo i minimitzar allò que és dolent?

 
1. Visió de Catalunya

La formació d?historiador em fa caure en la temptació de situar-nos on som en una mirada d?ona llarga sobre la nostra història.

Fa tres-cents anys (1707) es suprimien els Furs valencians després de la batalla d?Almansa. S?estroncava el creixement promogut per la revolució agrària i comercial. Davant del Decret de nova planta, la societat catalana reaccionava amb el memorial de greuges, la protoindustrialització i l?aprofitament del mercat colonial. Era l?hora del protocatalanisme de supervivència. Però també la del desenvolupament econòmic que, a partir, per exemple, del comerç de productes de la viticultura, assentava les bases per al salt industrial posterior: la producció d?indianes i la importació i millora de les innovacions tecnològiques de la indústria tèxtil, les berguedanes, variant ampliada de les spinning-jenny angleses realitzada a Berga pels germans Farguell (a partir del 1780), o la incorporació de les màquines contínues (1791).

Fa dos-cents anys (1807) una monarquia decrèpita signava el Tractat de Fontainebleu, que era el principi de la Guerra del Francès, a continuació de la Guerra Gran on Catalunya fou camp d?operacions entre estats, deixada de la mà de Déu. Activat a banda i banda el seu patriotisme ?publicació en castellà de les cròniques de Desclot atiant l?antifrancès, el Diari de Barcelona publicat en català a la Catalunya província francesa?, Catalunya hagué de resoldre en solitari la crisi d?estat. Després de la restauració borbònica i la implantació d?un model napoleònic i centralista d?estat, es desenvoluparen, al costat de la industrialització, el federalisme i el carlisme com dues vies de reacció a la implantació de l?estat centralista pseudoliberal. Era l?hora del catalanisme proteccionista, impulsat pel proteccionisme econòmic del mercat espanyol. És l?hora, també, de l?expansió industrial definitiva ?els telers mecànics de Sallent (1826), la fàbrica de Bonaplata…? i de la formació del gran capital comercial. Cap al final del segle s?incorporen les innovacions tecnològiques de la segona revolució industrial: la primera instal?lació elèctrica espanyola als tallers de La Maquinista (1875) o la primera comunicació telefònica de l?Estat (1877), totes dues obres de l?enginyer Narcís Xifra.

Fa cent anys (1907), s?imposava en l?àmbit polític i institucional del país la Solidaritat Catalana. Prat de la Riba arribà a la Diputació de Barcelona amb el suport de 41 de les 44 actes en joc; creà la Mancomunitat, l?Institut d?Estudis Catalans i l?Escola del Treball. Guillem Graell abordà La cuestión catalana (1902). La fi del somni colonial representa, també, la pèrdua d?aquests mercats. Era l?hora del catalanisme regeneracionista.

Ara (2007), el mercat interior és Europa, amb una gran concentració en l?Euroregió mediterrània, i aviat serà tot el món. Vivim en un Estat espanyol democràtic i autonòmic en el marc de la tercera restauració després d?un pronunciamiento més cruent que el de Pavia. I que ha mostrat les limitacions d?evolució en el tractament de la voluntat i les necessitats de Catalunya. Ara, toca el catalanisme global.

En aquest context, la Catalunya que, a mitjà termini (16-20 anys), crec que podem raonablement imaginar i que imperiosament necessitem construir, si volem evitar els impactes negatius de la globalització econòmica i la dependència política, podria definir-se amb aquests sis atributs:

? Una Catalunya globalitzada, oberta al món, competitiva en els principals mercats internacionals i líder mundial en alguns sectors econòmics d?alt valor afegit. Un país d?emprenedors, de pimes i de milers de multinacionals, de gent amb el món al cap, amb sentit de l?esforç, del risc i la responsabilitat.

? Una Catalunya plenament inserida en l?economia del coneixement, que esdevingui el principal clúster de la formació superior del sud d?Europa i una referència internacional en recerca i innovació. Catalunya país d?acollida i de potenciació del talent.

? Una Catalunya que hagi estat capaç de convertir la seva identitat pròpia en un valor afegit de determinats sectors econòmics (des de les industries culturals fins al turisme, passant pel sector agroalimentari, l?artesania i el model comercial).

? Una Catalunya multiracial i multilingüe cohesionada al voltant dels valors democràtics, el civisme i la llengua catalana com a llengua comuna i d?arrelament. I amb una societat civil forta, amb organitzacions plenament democràtiques que superin el corporativisme.

? Una Catalunya amb una Administració simple, transparent, eficaç i eficient, però amb prou potència i lideratge com per garantir la cohesió social i el suport al teixit productiu. I, per tant, garant d?un Estat català del benestar avançat amb polítiques laborals, migratòries i socials que garanteixin la reproducció del capital humà amb millores en les seves condicions de vida.

? Una Catalunya, a l?últim, que hagi assolit, com a mínim, un nivell de reconeixement del seu dret a decidir semblant al que tenen o estan a punt d?assolir, en el marc europeu, Baviera, Escòcia o Flandes; que compti amb tots els recursos ?econòmics i polítics? necessaris per desenvolupar-se sense artificials limitacions externes i que hagi fet de l?esforç de sobirania el millor aliat del seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

 
2. Punts forts que apuntalen la visió

2.1 Capital humà a les empreses

Comptem amb un saber fer industrial que ens permet, des d?una economia molt diversificada, ser capaços de superar, sense excessius traumes, diverses reconversions i adaptacions del paradigma econòmic. Hem desenvolupat clústers que caldrà reforçar en la seva capacitat d?abordar la internacionalització i la innovació amb èxit.
 
? Clústers estratègics (segons el producte o la tecnologia de fabricació): químic, electrònic-TIC, agroalimentari, d?indústries culturals/media, packaging, tèxtil-moda, metall-automoció….

? Clústers transversals: TIC, tecnologies dels materials, de biotecnologies, disseny, gestió empresarial…

2.2 Capital humà a la recerca i a les universitats

En què som bons des d?un punt de vista científic? En matemàtiques, supercomputació, ciències materials, fotònica, mecànica quàntica i bioinformàtica. A banda de les investigacions en la lluita contra el càncer, amb eminències mundialment reconegudes ?algunes dels quals, presents avui a la sala?, també tenim referents mundials en ciència econòmica. També hi ha hagut contribucions interessants en ciències físiques.

Si bé no hi ha cap estàndard fixat sobre els criteris que qualifiquen les universitats, en els diversos rànquings existents les universitats catalanes se situen entre les primeres dins el context de l?Estat espanyol: en concret de les 6 universitats més ben valorades, 4 són catalanes.

Tanmateix, en el context internacional la situació és molt diferent, ja que, segons els criteris utilitzats, entre les 100 primeres universitats europees només n?hi ha una o dues de catalanes.

Les universitats catalanes es troben en una bona posició pel que fa a la dedicació a la recerca, com ho posa de manifest que els recursos financers mitjans obtinguts per professor de les administracions i empreses per destinar a la recerca bàsica i aplicada és superior al doble de la mitjana estatal d?universitats (21,3 milers d?euros enfront dels 10,8 milers d?euros). Així mateix, el percentatge de personal docent i investigador funcionari amb sexennis de recerca reconeguts i avaluats és a Catalunya del 54,8% enfront del 48,9% a Espanya.

En termes generals, les universitats catalanes es troben sempre entre les primeres en obtenció de recursos competitius. Així, per exemple, entre les 10 primeres universitats que han obtingut més projectes amb finançament dins del 6è Programa marc de la Unió Europea, n?hi ha 6 de catalanes.

El sistema universitari català, com el de tot Europa, es troba sotmès a un intens procés de reconfiguració conegut com el Procés de Bolonya, que ens ha d?aportar un ampli conjunt d?avantatges:

? Afavoreix la integració en el mercat laboral  i de recerca europeu dels nostres estudiants.

? Permet adequar les titulacions universitàries als nous perfils professionalitzadors lligats a les necessitats socials.

? Permet la implantació de formació orientada a l?assoliment de competències mitjançant nous models de metodologia docent centrats en l?aprenentatge de l?alumne.

? Permet assolir la modernització i millora de la qualitat de la universitat.

? Millora el rendiment acadèmic dels estudiants (redueix la taxa d?abandonament dels estudis).

? Millora l?atenció a la formació continuada.

? Incrementa la mobilitat de l?estudiantat, el personal docent i investigador, i el personal administratiu i de serveis.

Aquest procés significarà també ?cal explicitar-ho? la necessitat d?abocar un bon grapat de recursos econòmics al sistema universitari, derivats de les necessitats d?adaptació al nou sistema metodològic.

2.3 L?embranzida econòmica de Catalunya

Amb les xifres actuals ningú no pot negar que l?economia catalana  travessa un moment que podríem definir com de bonança moderada però sostinguda.

El 2006 (3,9% d?increment real del PIB) ha estat el quart any consecutiu que l?economia de Catalunya ha crescut per sobre de la taxa de l?any anterior i el tercer que ho fa per sobre del 3%.

Pel que fa a l?ocupació, les dades de l?Enquesta de població activa mostren una evolució favorable dels indicadors del mercat de treball: durant el 2006 la població ocupada es va incrementar un 3,9%, i la reducció de l?atur va ser de l?1,8%.

El sector industrial sembla que s?ha recuperat de l?estancament dels quatre exercicis anteriors i creix a una taxa mitjana anual del 2,9%, la qual cosa és més prometedora encara vista la seva evolució progressiva durant l?any 2006 i l?inici del 2007.

En segon lloc, es produeix una contenció de la taxa de creixement del dèficit amb l?estranger que, en la darrera dada disponible (2006) es situava en el -0,5% del PIB, molt per sota de la dada del 2005 (-2,1% del PIB) i dels dos darrers exercicis (-1,9% del PIB). La principal causa de millora del dèficit exterior és la millora dels intercanvis comercials amb l?estranger (és a dir, sense considerar el saldo amb la resta de l?Estat espanyol) i, en particular la recuperació del ritme de creixement de les exportacions.

Les darreres dades disponibles per a les exportacions (primer trimestre del 2007) confirmaven Catalunya com la comunitat autònoma amb més pes en el total de les exportacions espanyoles (27,6%) i amb una aportació més gran al total del creixement estatal de les exportacions (un 30%).

El tercer i últim element conjuntural que els destacaré és el fet que, continuant la tendència del 2005, la locomotora preferent del creixement econòmic durant el 2006, per la via de la demanda, ha estat la inversió (6,4% d?increment respecte de l?any anterior), singularment la de béns d?equipament, la qual cosa significa que l?economia productiva catalana s?està capitalitzant, i això és assentar les bases de futures millores de la productivitat i, per tant, de la competitivitat.

La inversió industrial a Catalunya ha crescut, el 2006, un 6,7%, la taxa més elevada dels darrers sis anys. L?augment d?aquest indicador és important per la seva incidència directa sobre altres paràmetres: d?una banda, la inversió augmenta o modernitza l?estoc de capital productiu i és decisiva en la millora dels nivells de productivitat i competitivitat. D?una altra, la inversió industrial és el principal factor  responsable de les fluctuacions que experimenten a curt termini els nivells de producció del PIB. Així mateix, la inversió està molt vinculada a les expectatives empresarials, de manera que només augmenta si els empresaris tenen confiança en el futur proper.

Les empreses petites i mitjanes (per sota de 50 treballadors) han estat les més dinàmiques a l?efecte inversor, atès que la seva taxa de creixement va doblar la mitjana del sector industrial (13,8% d?increment).

L?economia catalana és una economia clarament inserida en el procés d?internacionalització, amb una taxa d?obertura exterior superior al 60% (2005).

Més encara, es pot afirmar que els sectors industrials catalans amb més vocació exterior són avui sectors plenament globalitzats, en els quals la multilocalització de diverses parts del seu procés productiu és un fet habitual. Una prova d?això és que les tipologies de productes amb un pes important en les exportacions són també les que tenen un pes important en les importacions. A Catalunya, els sis sectors més exportadors (indústries químiques, plàstic, tèxtil, metalls comuns, material elèctric i material de transport, que representen el 73,2% del total d?exportacions) són alhora els sectors més importadors (els que generen el 68,4% del total d?importacions).

Les darreres dades de l?any 2006 mostren la favorable evolució de la component tecnològica de les exportacions catalanes, que tenen un contingut alt en el 14% i superen clarament la referència de l?Estat espanyol (9,2%), i amb una evolució molt dinàmica en els darrers tres exercicis (el 2006 van créixer un 25,3% en relació amb l?any anterior). Analitzant el pes de Catalunya en el conjunt de l?Estat, el 2006, el 43% de les exportacions espanyoles d?aquest grup de productes eren catalanes, cosa que manifesta una especialització relativa de Catalunya en les activitats de contingut tecnològic alt, en relació amb l?Estat.

Aquestes xifres permeten contemplar amb un cert optimisme la competitivitat tecnològica de l?economia catalana, sense deixar, però, aparcades les necessàries actuacions públiques en matèria de recerca, desenvolupament i innovació a les quals em referiré posteriorment.

Catalunya compta amb més de 300 empreses multinacionals i 1.500 empreses molt innovadores, no obstant això, hi ha suficients arguments per a les empreses foranies que vulguin invertir a Catalunya:

? Centre de dinamisme econòmic europeu: Catalunya lidera un dels creixements econòmics sostinguts més importants de l’àrea del Mediterrani.

? Catalunya ofereix un alt nivell d’excel?lència en la xarxa de subministradors i proveïdors.

? Presència de recursos humans qualificats i motivats: A Catalunya, les empreses poden disposar d’uns recursos humans qualificats, eficients, especialitzats i motivats.

? Disseny, tecnologia i innovació: Una xarxa de parcs i centres de recerca fomenta les activitats innovadores a Catalunya i diverses empreses estan establint centres de recerca i disseny.

? Estabilitat i marc normatiu: Catalunya es caracteritza per l’estabilitat del sistema institucional, del tipus de canvi i del marc macroeconòmic, com també per la llibertat de moviment de capitals, mercaderies i serveis.

? Excel?lent qualitat de vida: Catalunya és un país molt agradable per viure-hi,i Barcelona consolida la seva posició com la millor ciutat europea en termes de qualitat de vida.

Catalunya compta, també, amb un Govern capaç d?establir prioritats clares i de construir un espai d?estabilitat política i cohesió social per fer-les possibles. Es tracta d?un Govern amb una actitud proempresarial, que dóna suport tant a l’activitat empresarial com al canvi estratègic.

 
3. Punts febles que dificulten i alenteixen la visió

L?actual conjuntura econòmica favorable per a Catalunya es produeix malgrat la presència d?alguns factors estructurals que frenen de forma considerable el seu dinamisme actual i hipotequen les seves possibilitats de desenvolupament futur. M?estic referint a factors estructurals amb efectes econòmics, però que tenen una clara i definida arrel política. Diguem-ho clarament: la subordinació de Catalunya a l?Estat espanyol ha deixat de ser ?si és que alguna vegada ho fou? un negoci rendible per al país.

Només posaré tres exemples: el dèficit fiscal, la manca d?infraestructures i les febleses internes del nostre sistema econòmic.

3.1 L?espoli fiscal

La necessitat d?establir les bases per a un nou sistema de finançament per a Catalunya, que redrecés, si més no parcialment, el tracte fiscal discriminatori dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, en relació amb altres comunitats de l?Estat, va ser, entre d?altres, un dels principals motius impulsors de la reforma de l?Estatut d?autonomia.

Fruit dels diversos sistemes de finançament aplicats des de l?inici de l?estat autonòmic, Catalunya arrossega un dèficit fiscal (diferència entre els impostos pagats pels catalans i les catalanes i la despesa pública aplicada al territori de Catalunya) en relació amb la resta de l?Estat de proporcions exagerades, al voltant d?un 10% de la renda generada al país, i que per l?any 2005 ha estat estimat en més de 19.000 M? o, en termes per capita, uns 2.700 ? per persona.

La dimensió i perpetuació en el temps d?aquest dèficit ha fet créixer el convenciment generalitzat en el món econòmic de Catalunya que, sense la seva correcció, entre altres coses, difícilment es podrà mantenir la competitivitat de l?economia catalana i desenvolupar els instruments de l?estat del benestar que garanteixen la nostra cohesió social.

D?acord amb l?Informe oficial de la Conselleria d?Economia i Finances de la Generalitat, el sistema de finançament autonòmic actualment vigent, pactat entre CiU i el PP el 2001, manté un fort desequilibri vertical entre l?Estat i les comunitats autònomes, incompleix del principi d?equitat horitzontal entre les comunitats autònomes i agreuja les diferències significatives amb els resultats que proporciona el règim foral.

En termes quantitatius, d?acord amb la mateixa font, el resultat de l?actual sistema de finançament autonòmic és que Catalunya ha passat d?estar un 2% per sota de la mitjana estatal en finançament per capita (1999) a un 4% per sota (2004), i això quan l?aportació tributària de cada persona a Catalunya és, en termes mitjans, un 23% superior a la del contribuent mitjà de l?Estat espanyol.

Fa pocs dies, sentíem en boca d?un destacat dirigent empresarial del país les següents paraules:

?L?economia catalana ha contribuït com ningú no només que Catalunya funcionés econòmicament, sinó també la resta de comunitats autònomes, però aquest ajut, aquest esforç, aquest traspàs de rendes, no pot ser etern. Això mateix està dient a Espanya la Unió Europea respecte dels fons europeus. Aquí i ara tenim les nostres prioritats, debilitats i necessitats.? 

Si me les senten dir a mi, segurament a molts i a moltes de vostès els sonarà a cançoneta coneguda; dites per Joan Rosell ?com és el cas?, crec que evidencien transformacions importants en la forma com una part de l?empresariat d?aquest país valora l?actual model de finançament de Catalunya.

I és evident que als sobiranistes ja ens està bé aquest canvi. I encara més quan les bases del nou model de finançament previstes per l?Estatut, derivades del pacte Mas-Zapatero, impossibiliten les millores ?limitades si és vol, però substancials? que es podien haver derivat del model de concert econòmic cooperatiu, d?inspiració federalista, aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. Un model basat en la bilateralitat, la recaptació total dels impostos des de Catalunya i la determinació d?un retorn a l?Estat (cupo) amb dos components (serveis de l?Estat i solidaritat interterritorial). En aspectes clau per al país, com aquest del finançament, amb el nou Estatut som allà on érem.

Tanmateix, el nou Estatut introdueix alguns mecanismes que podrien millorar, tímidament, els ingressos de l?Administració catalana i alguns procediments de gestió tributària. El desplegament i la concreció de la norma estatutària en l?àmbit del sistema de finançament, ha de ser, doncs, una de les prioritats clares del procés de desenvolupament estatutari. Però, ja m?excusaran si mostro un elevat grau d?escepticisme en una norma que queda condicionada a la Comissió de Política Fiscal i Financera de majoria subsidiada.

L?objectiu torna a ser, com ja tenia Guillem Graell el 1902, el concert econòmic cooperatiu.

3.2 Infraestructures

El segon exemple és la manca d?inversió estatal en infraestructures i el desgavell en la gestió de les que són de titularitat estatal. Fa temps, aquests temes eren només objecte d?anàlisi acadèmica (ho continuen sent, de fet). Després alguns ?corcons parlamentaris? (entre els quals, just és reconèixer-ho, m?hi trobava) van explicar i traslladar el tema al debat polític. Però avui, després del caos de l?aeroport del Prat d?encara no fa un any, la vergonya dels incidents de rodalies de RENFE (a una mitjana d?un incident diari durant els darrers tres anys), el col?lapse de la xarxa ferroviària del sud de Barcelona de divendres o l?anunciat retard de tres anys en la connexió del TGV amb França, han creat una profunda preocupació en la societat catalana.

També, des dels sectors econòmics s?han constatat, cada cop amb més força, les limitacions que ens imposa tant la manca d?infraestructures (és a dir, d?inversió) com el model radial de planificació d?aquestes mateixes infraestructures. Cambres de comerç, patronals i sindicats són progressivament més conscients que les artificials mancances que introdueix, per exemple, la gestió radial de les infraestructures o un sistema de finançament discriminatori, afecten negativament les possibilitats de creixement econòmic i de creació d?ocupació estable i de qualitat. Recentment, hem assistit a iniciatives de reivindicació de més sobirania ?per exemple, en matèria aeroportuària?, d?àmplia base en el món econòmic. Paradoxalment, entre els qui han donat suport a aquestes reivindicacions es troben alguns dels qui, durant el procés de reforma estatutària, van pressionar per accelerar-ne la conclusió, encara que fos amb renúncies, i que ara comproven la magnitud d?aquestes cessions. No vull retreure res, simplement constato allà a on ens trobem.

He de dir, a més, que les relacions del Departament que dirigeixo i l?empresariat català han estat presidides, fins ara, per la col?laboració, el diàleg i la lleialtat. I no parlo només de les organitzacions empresarials, sinó principalment de l?empresariat considerat individualment, la dedicació central del qual és desenvolupar les seves empreses, internacionalitzar-se, innovar, mantenir i si pot incrementar els seus llocs de treball i, en definitiva, fer créixer quantitativament i qualitativa el teixit econòmic del país. Un empresariat que troba en el COPCA i el CIDEM uns aliats competents per desenvolupar les tasques que tot just ara enumerava.

Reprenent el tema de les infraestructures, crec que hi ha alguns objectius que no només són irrenunciables, sinó que haurien de constituir una plataforma programàtica comuna del partits de tradició catalanista (i, per tant, fora del debat partidista) en les properes eleccions generals per tal de ser concretades en el primer any de legislatura:

? Recuperació del concepte d?inversió estatal en infraestructures implícit en el nou Estatut: no és admissible que l?Estat faci una interpretació peremptòria d?aquest concepte per rebaixar-nos l?aportació que l?EAC estableix de forma clara (el mateix percentatge que Catalunya representa sobre el PIB espanyol), amb el resultat que enguany l?Estat invertirà 800 milions d?euros menys dels que tocarien, d?acord amb un estudi recent del professor Jordi Pons per a la Cambra de Comerç de Barcelona.

? Si el percentatge del PIB sobre infraestructures no inclou totes les inversions territorialitzables de l?Estat (incloses les TIC, les de recerca o les culturals), això és una estafa.

? La gestió de l?aeroport de Barcelona: de forma immediata, abans de les eleccions. Cal unitat entorn d?objectius molt focalitzats i no parar fins a aconseguir-los. L?aeroport és l?actual objectiu. N?han de venir altres.

? L?eix ferroviari mediterrani d?ample europeu.

? El traspàs a l?ATM de tot el transport públic (inclòs el servei de rodalies de RENFE sencer) de la Regió Metropolitana de Barcelona.

? La configuració d?un 5è cinturó mitjançant el desdoblament de la carretera Vilafranca-Manresa per connectar amb l?Eix Transversal.

3.3 Les febleses internes

La manca de sobirania ens condiciona cada dia. L?Estat desenvolupa una actuació pressupostària en àmbits competencials que no li pertoquen, nous reglaments o lleis invasives de competències o incompleix de forma reiterada les poques sentències del Tribunal Constitucional favorables a l?autogovern; una actuació, en definitiva, que ens impedeix de ser com un d?aquest països petits, però dinàmics, que tenen per mercat el món i que lideren els  rànquings de competitivitat internacional. No ens queda altre remei que defensar allò que es pugui d?un Estatut que va quedar sense les seves parets mestres del 30 de setembre de 2005: nació, concert cooperatiu i blindatge de competències.

Però no ens podem passar la vida plorant. El segle XVIII va ser un exemple de com, després d?una desfeta política que va aniquilar les institucions d?autogovern de Catalunya, el país va saber tirar endavant i aprofitar les oportunitats que el nou model econòmic emergent (la industrialització) aportava al seu desenvolupament. Ara passa el mateix: el fracàs de l?opció reformista en un sentit federal (l?Estatut del 30 de setembre de 2005) no ens ha de deixar sense actuar, tot i saber que Madrid ens juga en contra. Des de la societat civil ens cal avançar en la mobilització i la unitat de plantejaments: la nació es construeix des de la societat; però les estructures d?estat es construeixen des de l?Administració ?com ja sabia Prat de la Riba?, i per això en cal que el Govern lideri, amb un plantejament nacionalment ambiciós, aquest procés.

La globalització ha generat diversos fenòmens col?laterals, un dels més punyents ?per l?impacte que ha tingut a Catalunya? és, sens dubte, la immigració. Encara que el signe del seus efectes econòmics sembla globalment positiu , sí és cert que el seu volum i la composició ens posen en els límits de la cohesió social, com a tots els països europeus que l?experimenten. Crec que aquí l?actuació del Govern de Catalunya ha estat la que calia: s?està gestant un pacte nacional per a la immigració que assentarà sobre bases sòlides i a llarg termini la intervenció en aquesta matèria, s?ha posat l?accent en el procés d?integració en la societat d?acollida com a element central i s?ha demostrat la validesa de la llengua catalana com a instrument d?integració. Ens cal desenvolupar polítiques d?acollida més àmplies, formació específica (principalment en el sector dels serveis, com ara en els subsectors del comerç i del turisme). La formació continuada està en mans de sindicats i patronals, per la qual cosa els convidaria a decidir-se en aquest sentit.

Arrosseguem una comercialització deficient, des de l?oli a la recerca científica. El tòpic que els catalans sabem vendre?ns i el sentit de la pela és bastant fals. Falta esperit comercial i desacomplexament davant la legitimitat i la necessitat de la valorització econòmica del treball. El mercat privat o públic fa l?avaluació del nostre treball. Catalunya està passant de ser la fàbrica d?Espanya, amb els amos a Madrid, a ser una incubadora de talents, amb el control de les patents a la Gran Bretanya, Alemanya o els Estats Units.

L?individualisme i la ineficient governança d?institucions i administracions, que actua tant en les empreses, com en les institucions o en grups de recerca, no ens beneficia gens.

El capital nacional, d?altra banda, no fa prou de motor innovador.

Tenim ?és just reconèixer-ho? una Administració massa ineficient. La Comissió de Simplificació Administrativa creada pel Govern està fent un esforç de reducció burocràtica i simplificació administrativa, establint les bases, per exemple, per a la creació de la figura de l?interlocutor estable per part de l?Administració amb cada una de les empreses.

Així mateix, avancem en l?elaboració d?organigrames més eficients de servei a l?empresariat. Fruit del contacte i el diàleg quotidià amb les organitzacions representatives de l?empresariat, hi ha diversos elements previstos en l?Acord programàtic del Govern d?Entesa, que després s?han incorporat al Pla de Govern 2007-2010, com ara la integració de les actuacions i dels processos del COPCA i el CIDEM en un òrgan del qual dependran les polítiques de competitivitat.

 
4. Amenaces a la visió

És evident que aquesta visió de Catalunya, que els he dibuixat abans, rep diverses amenaces externes:

? Madrid és una metròpoli bel?ligerant, que cerca aliances en altres ciutats i compta amb molta influència en les decisions d?Estat. Hem de tenir present que no tenim uns veïns col?laboratius: la seva visió del seu propi futur no ens afavoreix en algunes de les vocacions pel futur (hub aeroportuari del sud d?Europa, porta a l?Amèrica del Sud, vocació atlantista).

? Els partits estatals estan instal?lats en una política econòmica de liberalisme ?no practicant?: en cas contrari resulta de difícil explicació la ?carta blanca? de la qual encara gaudeixen els antics oligopolis. Per què en el camp del suport a les empreses o als grups de recerca no s?aplica únicament el criteri de l?excel?lència de la competició? Per què sistemàticament es volen aplicar criteris pseudosolidaris, de compensació territorial?

? La persistència de la maquinària centrípeta confon les polítiques d?Estat amb les polítiques que afavoreixen la ?Gran Castella?.

? El declivi d?un cert ?europapanatisme?: en gran part el fiasco del referèndum per la Constitució europea ha denotat, arreu, l?aparició d?un europeisme ?agnòstic?. Si Europa únicament es configura com una unitat de mercat (parcial) i mútua d?assegurances democràtica, el futur Europeu és trist. Com a país, ens cal anar més desacomplexadament a defensar els interessos dels grups econòmics predominants en les nostres zones, i cal exigir a Madrid que s?afegeixi a aquesta defensa. En aquest sentit, ara s?encetarà la convocatòria de 7è Programa marc de suport a la innovació, i cal que ens posem les piles. Al Departament hem creat una unitat específica de serveis per als centres de recerca, administracions i empreses catalanes que hi vulguin concórrer.

El signe del nostre temps és la globalització. L?obertura il?limitada de mercats, la desregulació de les activitats econòmiques… són molts els elements que s?han posat sobre la taula en el debat sobre els efectes negatius de la globalització. Estic plenament d?acord amb Joseph Stiglitz quan diu que:

?(…) la globalització té el potencial per aportar grans beneficis tant als habitants dels països desenvolupats com als dels països en vies de desenvolupament, però, actualment, tenim una infinitat de proves que indiquen que ha fracassat a l?hora de dur a terme aquest potencial (..). El fet més preocupant és que la globalització pot estar creant països rics amb habitants pobres.? 

No tots els problemes, però, vénen de fora, i per a Catalunya és  una amenaça no conèixer-se a si mateixa. Tenim consciència de les fortaleses i de les limitacions? Sovint demanem l?impossible i renunciem al possible, i ens oblidem de l?escalat, com diu Ramon Folch. Quins objectius ens podem permetre amb un PIB del volum del nostre i del qual se?ns resta, sistemàticament, el 10,5%? I essent el percentatge de la població mundial que som? No fer-se aquestes preguntes ens porta, a vegades, a estirar més el braç que la màniga: a caure en l?aïllament o en l?abandonament més eixorc.

És la ?síndrome del Barça?: que com som l?equip al qual se li demana que sigui més que un club, traiem pit per amagar altres mancances del país. Un país que, malgrat les seves modestes dimensions, no sap actuar com un club, com ens van explicar del dret i del revés en un recent viatge a Finlàndia. On no necessiten despuntar simbòlicament perquè saben comportar-se en la realitat formativa, econòmica i social com un club, amb estratègies compartides basades en una anàlisi realista de les possibilitats del seu país de 5,2 milions de persones i de llacs glaçats, semidesèrtic, en un finisterrae inhabitable. Catalunya, si sap on va, pot actuar com a nació adulta, lluny de la covardia a què de vegades seny i de la desesperació a què de vegades diem rauxa.

Vivim encarar amb massa ?tics? de corporativisme i resistència als canvis al si de l?Administració i d?institucions, però es comença a notar ja l?eclosió de noves generacions de funcionaris i de dirigents de la societat civil, noves generacions de possibles futurs líders socials, viatjats, desacomplexats, amb sentit patriòtic i de l?eficiència.

I això està passant també en el món empresarial, i és fonamental per saber créixer: tenir un país de pimes està molt bé si hi ha un conjunt potent de grans empreses tractores, però Catalunya té l?amenaça del raquitisme empresarial. Necessitem crear i atreure grans centres de decisió empresarial. Ho deia Francesc Cabana, en el seu comentari del cap de setmana passat: per què les empreses mitjanes no ens passen a grans?

Necessitem un país on la gent no deixi de ser enginyer perquè costa massa esforç. Necessitem un país amb empresaris que saben que el risc és la condició que cal pagar per construir grans projectes, gent que trobi un país preparat culturalment i econòmicament per assumir riscos. Tenim les principals escoles per a executius empresarials del món, tenim la més alta nota de tall en estudis de comunicació. Però ens falten empresaris i enginyers, esforç i risc. I patriotisme: del ?què ha fet la societat per mi??, al ?què puc fer jo pel meu país??. Ens cal, també, èpica. Qui si no els empresaris creen la riquesa i els llocs de treball que permeten garantir l?estat del benestar? Qui si no els científics i els enginyers són determinants per trobar solucions als reptes del planeta i garantir la sostenibilitat del nostre sistema econòmic? Ens toca divulgar i difondre: ens ho demanava el president de la Confederació de Societats Científiques d?Espanya, Joan Guinovart. Difondre, a través dels mitjans de comunicació i la informació pública, les possibilitats d?ocupabilitat  i les necessitats de país, en aquesta matèria.

Si no volem que les nostres universitats preparin llicenciats per a la subocupació o emigrants treballant per a les metròpolis modernes del coneixement ?una nova via de neocolonialisme basat en la matèria gris?, hem de ser capaços d?atreure més talent que el que se?n va i convertir, amb aquest talent, el nostre potencial de coneixement en innovació. No podem permetre?ns el luxe de tenir una balança de capital humà negativa.

Ja portem uns quants anys treballant en aquesta línia. En els sis anys d?activitat, l?ICREA ha contractat un total de 173 investigadors ?tres quartes parts dels quals en els àmbits de ciències de la vida i medicina, ciències experimentals i matemàtiques, i en àrees tecnològiques?, tots destacats per l?excel?lència investigadora i amb una gran pluralitat de procedències nacionals. ICREA afronta ara la setena convocatòria, amb 25 places sènior i la continuació del Programa ICREA júnior, adreçat a la incorporació de joves investigadors tant en el sector acadèmic com en l’empresarial.

Així mateix, des de la Generalitat s?impulsa la retenció de talent científic, amb la voluntat d?estabilitzar els investigadors, ja sigui en la xarxa de centres de recerca impulsats des de la Generalitat, a les universitats catalanes, o en les empreses, per mitjà d?altres programes: les beques Beatriu de Pinós o el cofinançament dels Programes estatals Ramon y Cajal i el d?Incentivació de la incorporació i intensificació de l?activitat investigadora (I3).

Avui, Catalunya és la tercera comunitat autònoma d?Espanya ?darrere de Madrid i Navarra? amb més producció científica en revistes internacionals (amb 8,26 documents l?any per cada 10.000 habitants). El mateix posicionament es repeteix pel que fa a la producció en revistes científiques estatals.

Tanmateix, com he dit abans, ens cal aprofundir en la conversió d?aquest excel?lent potencial de coneixement en innovació. Malgrat que l?activitat patentadora de Catalunya representa el 25,5% del conjunt de l?Estat ?amb 72,8 patents sol?licitades a l?Oficina Europea de Patents (EPO) per milió d?habitants (2002) mostra una posició molt superior a l?espanyola?, està molt lluny encara de la mitjana de la UE-25 (133,6 patents sol?licitades a l?EPO per milió d?habitants), i encara més d?altres països capdavanters com ara Finlàndia (310,9 patents EPO sol?licitades per milió d?habitants). Pel que fa al nombre de patents sol?licitades a l?Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM), Catalunya és la tercera comunitat autònoma amb més sol?licituds, 153,1 per milió d?habitants, darrere de Navarra (262,9) i l?Aragó (167,8), i molt per sobre de la mitjana estatal (94,9).

Cal agrair aquí, els esforços d?alguns empresaris i de directius de multinacionals a Catalunya que han combatut, en intenses i sordes batalles globals, per retenir centres de producció a Catalunya, i ho han aconseguit gràcies al seu talent i a la capacitat de gestionar-lo reconvertint plantes manufactures obsoletes en àrees de producte de valor afegit i, encara més, en centres d?innovació referents mundials per a la seva companyia.

El Govern, a través de l?Agència Catalana d?Inversions (ACI) està donant suport aquests esforços i, també, a la captació de nous centres d?R+D multinacionals. Recentment, hem posat en marxa un programa (els ambaixadors empresarials) per organitzar i integrar en una xarxa tot el potencial que representa la notable presència de catalans i catalanes en llocs de decisió de grans multinacionals.

 
5. Oportunitats

Ningú no ens solucionarà allò que siguem incapaços de solucionar nosaltres. En primer lloc ens cal descomptar l?Estat espanyol, el qual no és ni serà un soci cooperatiu fiable i estable per a la societat catalana.

No obstant això, es comencen a percebre alguns símptomes d?oportunitats emergents:

? Noves generacions empresarials globals i desacomplexades.

? Recuperació del patriotisme i de la consciència de la responsabilitat social de les elits emprenedores, polítiques i universitàries.

? Noves generacions ?internacionalitzades? de professors i recercadors.

? Necessitat de les multinacionals d?establir xarxes de recerca, aprofitant els nòduls de ?matèria grisa?  més rellevants. Catalunya n?és un.

Hi ha límits del model d?acumulació del capital local, basat en sectors regulats, concessionats o de contractació pública i amb mercat captiu. Si no innoven poden ser devorats, cal fer un pas endavant i decidit afrontant estratègies que permetin superar aquest model.

Així mateix, podem tenir una certa ressaca de la deslocalització. Certament estem vivint un període difícil, però no tot és fantàstic a la Xina, i potser encara ho serà menys, quan hi arribin la democràcia i els sindicats, i els moviments ecologistes tinguin llibertat. A més, cal considerar un possible canvi del paradigma ?produir lluny els elements de baix valor afegit?: podria donar-se, en un futur indeterminat, un increment dels costos energètics que fes inviable l?actual model de transport de mercaderies a llarga distància i canviés els paràmetres que hi ha en l?actual forma de globalització.

També convindria fer una certa relectura ?geopolítica? dels interessos de desenvolupament econòmic. França està descol?locada i busca aliats, fins i tot regionals. Catalunya s?hauria de moure entre aigües (?la via andorrana?): cal potenciar l?Euroregió, l?eurodistricte aplicable a universitats i a empreses com noves oportunitats per al nostre país. Necessitarem aplicar un model de cooperació al desenvolupament intel?ligent al Magrib i a l?Àfrica: darrere dels cooperants altruistes, hi hauran d?anar els cooperants empresarials a muntar empreses privades i concessionades.

5.1 La globalització com a aliat de la causa sobiranista

La globalització ?com abans ho havia estat la integració europea? s?han convertit en aliats objectius de la causa sobiranista des de la perspectiva econòmica, en posar en joc, de forma generalitzada, unes forces que afavoreixen la viabilitat política i econòmica de països/estats de dimensions petites i mitjanes. Alberto Alesina, professor d?economia a la Universitat de Harvard, té un clàssic sobre la qüestió, un treball titulat Importa la mesura dels països?, en el qual escriu:

?La relació entre la grandària d?un país i la grandària del seu mercat depèn del règim de comerç. En un món de completa autarquia, la dimensió política d?un país i la del seu mercat coincideixen (…). En un món econòmicament integrat, la dimensió del mercat d?un país és més gran, a vegades molt més gran, que la dimensió política. En el cas extrem, en el qual les fronteres són totalment irrellevants per a les interaccions econòmiques, la grandària del mercat de cada país és el món.? 

Alesina destaca, encertadament, que la grandària necessària per fer ?viable? un estat disminueix amb la integració econòmica i amb la reducció de les probabilitats d?una confrontació armada global.

L?evidència empírica confirma les afirmacions d?Alesina ?compartides, també, per Kenichi Ohmae, Juha Kaskinnen o Manuel Castells?: els cinc països que encapçalen l?índex dels estats més competitius, que elabora anualment el World Econòmic Fòrum, en la seva edició 2006-2007 (Suïssa, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Singapur), són estats petits, el més gran dels quals (Suècia) té 9 milions d?habitants, i el més petit (Singapur) en té 4,3 milions; estats petits, competitius i amb un estat del benestar potent.

Ens cal, doncs, potenciar la internacionalització de Catalunya especialment en l?àmbit econòmic. En el nou món global aquesta és una necessitat imperativa per a la competitivitat, com a garantia del desenvolupament de qualsevol economia: no competim amb els veïns per mercats propers, sinó amb productors que es troben a milers de quilòmetres, i ho fem per qualsevol mercat del món. Això implica que les empreses catalanes competitives cada cop han d?establir menys la seva estratègia amb la referència del mercat de l?Estat espanyol, sinó a partir de referències internacionals, i que caldrà incrementar els posicionaments productius i comercials a escala internacional.

Des del COPCA s?està impulsant aquesta tasca de forma decidida i amb una elevada satisfacció dels sectors empresarials. Aquestes polítiques s?emmarquen dins d?una visió estratègica que es va formular en el Pacte del Tinell ?a on es van definir com a àrees objectiu de l?economia catalana el sud del Mediterrani i l?est d?Europa?, es va plasmar en al Pla estratègic d?internacionalització de l?empresa catalana 2005-2008 i ara serà objecte de revisió en la reflexió estratègica per al nou Pla 2009-2012, una de les principals bases del qual serà la incorporació de la innovació al concepte d?internacionalització (en una operació conjunta COPCA-CIDEM).

Podem distingir tres fórmules empresarials adaptades a la globalització: les empreses nascudes innovadores i globals, les transformables en innovadores i globals i, finalment, les creatives i ?glocals?.

Les nascudes innovadores i globals ocupen nínxols tan especialitzats que el seu mercat, des del seu inici, ha de ser necessàriament global. Habitualment es tracta d?empreses derivades (spin-off) d?universitats o centres tecnològics o start-up d?altres empreses tecnològiques, i el seu hàbitat natural són els entorns intensius en coneixement (universitats, parcs científics i tecnològics, centres tecnològics…). A Catalunya, tenim bones esperances en aquest tipus d?empreses en dos sectors concrets: TIC (com demostra la notable representació d?empreses catalanes en el congrés 3GSM) i el ?bio? (al voltant del projecte de la bioregió, la indústria farmacèutica i d?instrumental mèdic).

Les empreses transformables en innovadores i globals provenen, generalment, dels clústers clàssics. Van començar locals, després van ser estatals, des de fa 20 anys, europees, i ara són globals. La innovació ha acompanyat, amb caràcter previ o a posteriori, el procés d?internacionalització. Les estratègies per a la transformació innovadora d?aquests sectors són diverses: la hibridació de tecnologia (com, per exemple, en la indústria del suro i l?adopció de tecnologies de visió artificial o de TIC), l?orientació a nous segments o nous mercats (com ara la indústria dels cargols en odontologia), la detecció de noves àrees de producció o d?aprovisionament (com en el cas del sector tèxtil i, en particular, el sector del tèxtil adreçat a núvies) o, finalment, l?adopció de nous procediments de gestió (com, per exemple, ha fet Ros Roca).

La darrera tipologia empresarial, les empreses creatives i ?glocals?, configuren una bona part del que, en altres llocs, he anomenat economia de la identitat. Normalment estan vinculades al sector dels serveis, un sector que pot internacionalitzar-se més i innovar, també. Per exemple, en el cas dels despatxos d?arquitectes, el clúster de la construcció. No es pot continuar posant totxos com fa 30 anys, ens cal anar cap els edificis sostenibles i intel?ligents, amb la introducció de l?enginyeria de la sostenibilitat i la domòtica.

Molts serveis, d?altra banda, es mouen darrere de la creativitat, i aquesta molts cops es basa en la singularitat que donen les arrels. En el cas de Catalunya, prenen més rellevància els factors vinculats a l?economia de la identitat en sectors tant centrals com ara el turisme, el sector agroalimentari, l?artesania, la indústria cultural, o la moda i el disseny.

Per exemple, Catalunya és, amb 15,7 milions de turistes el 2006, la primera destinació de turisme estranger de tot l?Estat espanyol, que és al seu torn la segona destinació turística mundial. Amb 20 milions de turistes, inclosos el provinents de la resta de l?Estat espanyol, Catalunya esdevé un territori que estaria entre les 10 primeres destinacions turístiques mundials, amb una potència comparable a Alemanya, Mèxic, Àustria o Turquia.

Tot i així, el futur del turisme a Catalunya no vindrà propiciat només pel clima i el mar, sinó per la qualitat i la capacitat d?oferir alternatives diferencials. Per un preu similar o inferior al de Catalunya, el turista europeu pot, avui, seleccionar fàcilment mitja dotzena de destinacions emergents en el Mediterrani o fins i tot algunes del Carib. El manteniment de Catalunya com a potencia turística exigirà evolucionar cap a fórmules que potenciïn els elements identitaris (de la gastronomia fins a la història) que singularitzen l?oferta i la doten de valor afegit. El Pla estratègic de turisme de 2005-2010, preveu un gran grup d?actuacions en aquesta matèria.

Els posaré dos exemples d?aquesta cadena de valor, des de la recerca al mercat:

? La integració de recerca arqueològica, tecnologia TIC i altres sabers per reconstruir, realment o virtualment un entorn vital que ja no existeix, forma part dels formats moderns de centres d?interpretació turística. El turisme cultural arrossega així l?artesania, la indústria agroalimentària i la indústria cultural.

? El nou projecte de moda es fonamenta en diversos sectors: escoles superiors, creadors, innovació en la creació, vinculació entre independents i industrials, comercialització premis internacionals (o80) i internacionalització, franquícies, botigues multiautor, i passarel?les internacionals.

5.2 L?estratègia de Lisboa: l?economia del coneixement

Com vostès saben, la Unió Europea es troba immersa en un procés de redefinició del seu model de creixement econòmic, establert en la cimera de Lisboa (2000), que ha de convertir-la en l?economia basada en el coneixement més potent i dinàmica del món i amb més cohesió social. L?economia del coneixement ha esdevingut, doncs, l?estratègia d?Europa per respondre a la globalització.

Catalunya necessita afrontar aquest procés ?la segona gran oportunitat que li ofereix el context actual? amb totes les seves potencialitats i amb un consens ampli entre les forces polítiques i els agents socials i econòmics, per tal d?adoptar una estratègia a llarg termini que permeti que els principals elements d?aquest canvi (recerca, innovació, ensenyament superior, empreses) puguin ser abordats en un escenari estable i compartit. En certa forma, doncs, el Departament que dirigeixo és el ?Departament Lisboa?.

L?èxit de la inserció plena de Catalunya en l?economia del coneixement condicionarà la capacitat de mantenir i aprofundir no només la competitivitat de l?economia de Catalunya ?i de la capacitat, per tant, de crear ocupació?, sinó també els elements estructurals de la cohesió social, com passa en els països del nord d?Europa amb estats del benestar més desenvolupats.

Repeteixo: així com en els segles XVIII i XIX Catalunya va estar davant de la revolució industrial i per això sobrevisqué, ara no se?n sortirà si no està davant de la revolució de la societat del coneixement.

És clar que la universitat és clau en aquest procés, però no és l?únic agent. Les empreses són les principals responsables de transformar els resultats de la recerca que es fa des de les universitats ?però, també, des dels centres de recerca i les mateixes empreses? en processos generadors de riquesa i ocupació.

Existeix el convenciment generalitzat que el potencial de la transferència de tecnologia i coneixement de les universitats catalanes a les empreses és molt superior al nivell real actual, aquest convenciment es troba en la base de l?aposta d?aquest Govern quan va situar, sota una mateixa gestió estratègica, les polítiques públiques en els àmbits de les universitats, la recerca, la innovació i les empreses.

Només cal tenir present una dada: la darrera Memòria econòmica de Catalunya, editada per les cambres de comerç, posava de manifest que només el 4% de les empreses catalanes que innoven ho fan en cooperació amb les universitats, mentre que a Europa aquest percentatge es situa al voltant del 20%.

Aquest model d?organigrama ?en el qual s?apleguen les competències sobre universitats, recerca i economia productiva? no és, tanmateix, un model aïllat: altres comunitats autònomes i altres països (Dinamarca, Finlàndia) han desplegat un model idèntic o molt semblant. Un model en el qual la vinculació amb la innovació és clau per a la competitivitat no només de la indústria, sinó també del serveis (turisme i comerç).

Ens cal impulsar, des de l?Administració, l?esforç que estan fent, per exemple, les empreses catalanes del sector turístic per incorporar la innovació (en processos d?organització, qualitat del treball i tecnologies de la informació) als seus productes i serveis; un esforç que esdevé un model de referència en el context europeu, com recentment posava de manifest un estudi italià .

Les dades internacionals que permeten la comparació del nivell de despesa assolit en R+D per països relacionen aquesta despesa amb el PIB. Segons aquestes dades, el nivell assolit per la despesa en R+D a Catalunya l?any 2005 és de l?1,36%, enfront a la mitjana de la UE-25 que ha estat de l?1,85%. En el conjunt del període 2000-2005 Catalunya ha passat d?1,06% a 1,36%, mentre que pel conjunt de la UE25 s?ha mantingut aquest nivell; fins i tot s?ha produït una lleugera disminució de l?1,87% a l?1,85%.

Si apliquem el criteri europeu que el sector privat ha de contribuir a la despesa d?R+D en 2/3 del total i que pertoca al sector públic finançar el terç restant, les administracions i les universitats (estan a prop del compliment de l?objectiu de superar el 2% del PIB el 2010), el sector privat es troba més allunyat del compliment de l?objectiu.

El sistema universitari de recerca de Catalunya té, en el context estatal i europeu, un important nivell d?excel?lència. Hi ha dos fets per destacar: Catalunya lidera les comunitats autònomes de l?Estat, des de fa uns anys, en termes de despesa absoluta en R+D a través de les universitats i, d?altra banda, el nivell de recursos captats per les universitats de Catalunya en les convocatòries competitives estatals de projectes d?R+D està al voltant del 30%, un nivell molt superior al pes del sistema universitari català en la resta de variables.

La despesa en innovació tecnològica a les empreses catalanes va créixer d?un 13,6% el 2005, mentre que el 2004 el creixement va ser d?un 5,4%. Si observem aquesta informació per grandària de l?empresa veurem que encara hi ha alguna assignatura pendent: contrasta el creixement de la despesa en innovació per part de les empreses amb menys de 250 treballadors, només un 2,1%, amb el de les empreses més grans, on la taxa registrada va ser d?un 22,2%. I segur que moltes petites empreses catalanes apliquen innovacions organitzatives, no recollides en aquestes dades. Però hem de pensar que el teixit econòmic de Catalunya es basa, precisament, en la pime. Si la pime es refreda, l?economia catalana tindrà una pulmonia. Precisament per això, des del meu Departament estem treballant per aconseguir que la pime catalana destaqui pel seu esforç innovador. La innovació tecnològica també ha de ser un dels puntals de la competitivitat de les pimes catalanes.

5.3 Propostes i polítiques actuals

En aquest context, l?Administració ha de jugar un doble paper: ha de ser proactiva en el foment d?àrees d?investigació i reactiva a les propostes d?empreses i altres institucions, tot optimitzant l?ús de recursos tant públics com privats.

Després de tres plans quadriennals de recerca i un, també quadriennal, d?innovació, el CIRIT va elaborar el Pla de recerca i innovació de Catalunya 2005-2008 (PRI), que va ser aprovat pel Consell Executiu el gener del 2005. Amb el PRI, la Generalitat disposa per primera vegada d?un pla que aborda conjuntament recerca i innovació, i en el qual es defineixen cinc línies prioritàries en àmbits de recerca, una estratègia sectorial i tecnològica, deu objectius, i el conjunt de programes i iniciatives per assolir-los.

En l?actualitat, doncs, es trobem en ple procés d?execució del PRI. Això significa, per exemple en l?àmbit universitari, que el pressupost del 2007 conté un increment molt significatiu (22%) de les partides del Comissionat per a les Universitats i la Recerca destinades a R+D amb una dotació total propera als 149 M?, i amb alguna actuació específica ?com ara la investigació biomèdica? amb un creixement superior al 60%.

Pel que fa a les actuacions més directament orientades a la innovació o al desenvolupament tecnològic industrial, voldria destacar sis grans línies d?actuació:

? El foment de projectes d?R+D+I cooperatius entre empreses, universitats i centres de recerca. Sense oblidar que la cooperació implica, en molts casos, la identificació de socis en l?àmbit internacional. S?han de trencar les visions parcials i sectorials, els interessos particulars més gremials, i adoptar una perspectiva més àmplia i estratègica. La cooperació és la clau de la innovació. Aquesta línia tindrà una dotació total de 34,6 M? (entre subvencions i crèdits preferents) en el pressupost del 2007.

? L?ordenació, promoció i dinamització de les diferents xarxes tecnològiques que operen al territori (des dels centres tecnològics, fins als punts d?innovació CIDEM).

? La promoció, valoració, comercialització i vigilància tecnològica en els centres creadors de coneixement. Recentment, en el viatge del Govern a Finlàndia, s?ha posat en marxa la figura dels ?cònsols tecnològics?, que han de ser un instrument d?aquesta tasca de captació tecnològica.

? Els ajuts per a nuclis estratègics d?innovació cooperativa, adreçats a la promoció de projectes empresarials consorciats, amb un mínim d?inversió de 2 M?, que comportin la participació de grups de recerca, centres tecnològics i empreses derivades (spin-off) d?universitats.

? El reforç de la competitivitat dels clústers madurs, mitjançant la implementació de plans de treball a curt i mitjà termini amb actuacions conjuntes i individuals (organització, estratègia, canvi tecnològic, internacionalització o la detecció de noves oportunitats de negoci).

? El suport als emprenedors innovadors i de base tecnològica, donant-los suport en totes les fases del seu projecte empresarial: des de la generació de la idea de negoci, fins a la posada en marxa i posterior creixement i internacionalització de l?empresa.

El conjunt d?actuacions de foment de la innovació tindrà en el pressupost del 2007 una dotació global de 119 M?, un 59% més que la dotació del 2006.

Cal tenir en compte, també, que aquestes línies són fruit d?una actuació d?ordenació del suport públic, tot buscant sinergia i complementarietat amb les línies estatals i europees, per definir un marc únic de suport a la innovació.

Com he dit, és imprescindible fomentar clústers de competitivitat ciència-tecnologia-empresa, visibles nacionalment i internacional, on treballin plegats universitats, empreses, centres de recerca, centres tecnològics, parcs científics i tecnològics. Clústers que impulsin la creativitat i la innovació, i on la transferència i valorització del coneixement ha de ser un element clau.

Aquest impuls ha de ser per a tot el territori, especialitzant els territoris en àmbits estratègics i afavorint la seva coordinació nacional, com és el cas de l’anella agroindustrial o l?anella internacional, creant pols de més massa crítica com la bioregió o la tecnoregió. Cal ser  conscients que aquests processos són complexos. No es pot fer tot ràpid i en un moment, cal planificar estratègicament i a llarg termini la recerca i la innovació, i els processos clau com ara la transferència de coneixement. Això no s’ha fet fins ara al nostre país. I ara ho farem. Amb els agents socioeconòmics i del coneixement treballant amb una visó compartida. Per aquest motiu, cal actuar amb estratègia i consens, emprant eines clau com el Pacte per a la recerca i la innovació i l’Acord estratègic per a la competitivitat.

Adoptant un altre enfocament i resumint: com actua el DIUE en el sistema d?innovació? Com a actuació preliminar, el Departament defineix les àrees (sectors) estratègiques del país, ordena, doncs, els seus productes d?acord amb el client-destinatari. Entre aquestes àrees, caldria esmentar l?automoció i altres productes de gran consum, els aliments, les màquines i eines, els productes culturals i d?oci-turisme, la salut, el benestar social i l?energia i les tecnologies mediambientals.

La primera tasca del Departament és endreçar el sistema nacional de recerca i innovació. Per això, cal focalitzar les actuacions cap a clústers d?interès nacional (?bio?, materials, química, ?agro?…), definir objectius a llarg termini i definir el paper dels agents del sistema ?universitats (CR, grups de recerca,..), empreses (associacions, sectorials, CC, altres), CT, parcs científics i tecnològics, AEI…? i, naturalment, realitzar el compromís de recursos per a les actuacions suficients perquè l?Administració comparteixi el risc amb el sector privat.

En segon lloc, el DIUE fomenta la cooperació entre els agents, a partir del principi que la relació universitat-empresa es construeix d?acord amb la suma de projectes  concrets de cooperació. Alguns exemples d?aquesta línia d?actuació són:

? Els projectes d?R+D+I: des dels CENITS fins als cooperatius, adreçats a projectes consorciats o cooperatius de diversos agents.

? Els parcs científics i tecnològics: organitzats a Catalunya en forma de xarxa (amb 12 parcs socis i 3 associats), impliquen una relació total universitat-empresa. Allotgen grups de recerca, centres tecnològics i altres agents. I realitzen promoció de sòl per a empreses innovadores, espais comuns per compartir serveis, espais per a noves empreses de base tecnològica.

? Els centres tecnològics: entitats jurídiques privades governades majoritàriament per empreses i universitats, del quals Catalunya compta, en l?actualitat, amb nou centres (inclòs el CENTA, inaugurat el passat 22 de juny, dedicat a tecnologies agroalimentàries i que aplega 10 empreses del sector, la UdG, l?IRTA i el CIDEM i forma part de l?anella agroalimentària), i té sis centres més en preparació.

? Els projectes d?internacionalització del coneixement: una operació conjunta CIDEM- COPCA per incorporar la innovació al concepte internacionalització. Estem treballant en la configuració d?una unitat de gestió de projectes internacionals per a empreses i xarxes de transferència.

A l?últim, l?actuació departamental té com a objectiu l?establiment de sinergies amb els fons i les línies estatals i europees, cercant l?efecte multiplicador i la complementarietat de les mesures que l?Estat i la Unió Europea (VII Programa marc) posen a disposició de les empreses. Amb aquesta finalitat, es defineix un marc únic del suport públic a la innovació, ajudant oportunament a les empreses en les línies més adients.

5.4 El Pacte nacional per a la recerca i la innovació

?Es necessita un consens general de la societat política i civil sobre l?aportació de l?excel?lència a la investigació i a les universitats, així com la necessitat de fomentar-la. Aquest consens ha d?intentar, en part, protegir en la mesura que sigui possible el sector de la investigació dels riscos que representen les circumstàncies fluctuants.?  

Hem de ser conscients, però que en  matèria de recerca i innovació partim d?una posició endarrerida i, per tant, l?esforç haurà de ser més intens si no volem perdre?i no ens ho podem permetre? el tren de l?economia del coneixement.

Segons el darrer índex d?innovació per a les regions europees, Catalunya ocupava la posició 82 d?un total de 203 regions europees, amb les nostres principals febleses concentrades en els àmbits del sistema de recerca, la formació continuada i la presència de serveis d?alta tecnologia.

Ens cal, doncs, emprendre un canvi de paradigma important en matèria de política de recerca i innovació, que ens permeti abordar un salt endavant qualitatiu i quantitatiu en inversió en matèria d?R+D+I i, sobretot, que es generi una àmplia conscienciació, del conjunt de la societat, sobre el fet que si això no es fa ara, veurem compromesos el benestar i la cohesió social en el futur.

Malgrat els avenços d?aquests darrers anys, a Catalunya encara no hem assolit prou consens estratègic per integrar el sistema nacional de ciència-tecnologia-empresa.

Tanmateix, cal constatar que aquesta no és una realitat aïllada, si més no a Europa; l?Informe sobre recerca i innovació a Europa del 2006, dirigit per Esko Aho (exprimer ministre de Finlàndia), arribà a la següent conclusió:

?Encara hi ha molta diferència entre la retòrica del sistema socioeconòmic i polític que aplaudeix la societat del coneixement i els petits canvis que s?observen en la realitat de les prioritats de les agendes, de les accions i dels pressupostos adreçats a impulsar-la?.

És per tot això que el president de la Generalitat ha encarregat al Departament que dirigeixo el lideratge  d?un Pacte nacional per a la recerca i la innovació, el procés de concertació del qual tenim la intenció d?iniciar amb caràcter immediat, amb tots els actors implicats i amb l?eix bàsic del Consell Interdepartamental per a la Recerca i la Innovació Tecnològica (CIRIT). Un acord que ha de tenir tres objectius fonamentals:

? Posar l?R+I com una prioritat estratègica en l?agenda política, social i econòmica de Catalunya.

? Generar una visió compartida a llarg termini sobre els reptes, les estratègies principals i els esforços (econòmic, organitzatiu?) necessaris en R+I.

? Facilitar una acció sinèrgica, eficaç i eficient de tots els agents implicats en l?R+I, basada en la confiança, el compromís i el sentit de país.

Necessitem passar de la ?Triple Hèlix? (agents del coneixement, agents socials, administracions) a la ?Quadruple Hèlix? (incorporar el conjunt de la societat).

L?aplicació del pacte Pacte nacional per a la recerca i la innovació ha de proporcionar a Catalunya, entre altres coses, un posicionament estratègic en R+I  eficaç i fiable, amb l?estabilitat a llarg termini de les polítiques en R+I , i una transformació del model de creixement i ocupabilitat.

El continguts del Pacte haurien d?abastar, si més no, els cinc àmbits següents:

? Les estructures i mecanismes d?R+I  per ?fer-ho bé?, és a dir, per ser eficaços en la presa de decisions estratègiques, en l?aplicació de polítiques i instruments, i en l?avaluació amb qualitat i independència de les mesures adoptades.

? La generació d?un sistema d?R+I  proactiu i avançat, que coordini tots els nivells (nacional, territorial, sectorial), estigui alineat amb l?Estat  i la Unió Europea, i actuï sota criteris d?excel?lència i valor socioeconòmic i amb un fort partenariat públic-privat en totes les àrees.

? Els recursos que són necessaris per donar un salt qualitatiu i quantitatiu sostingut en R+I i qui/com prendrà decisions de priorització.

? Les estratègies i les complicitats necessàries per produir un canvi cultural en la societat que incideixi sobre la conscienciació de la importància de l?R+I.

? Els elements estratègics i prioritats de desplegament de l?Estatut per reforçar l?R+I a Catalunya.

En els propers dies, s?iniciaran els treballs de la Comissió Permanent d?Experts que ha de ?monitoritzar? tot el procés d?elaboració del Pacte. Creiem que a principi del 2008 es disposarà d?un document bàsic de propostes que serveixi de base per al Pacte nacional per a la recerca i la innovació entre el Govern, els agents del coneixement i els agents socioeconòmics, i que comprometrà en el desplegament un ampli ventall d?actors, amb el propòsit de fer de l?economia del coneixement una oportunitat per a Catalunya.

 
6. Conclusió

La visió és possible i, per portar-la a terme, esdevenir un país cada dia més sobirà ens hi ha d?ajudar. La sobirania no és només una opció política que defensa el ple desenvolupament nacional de Catalunya, és també la condició per fer una Catalunya més competitiva en el nostre món.

Tenim talent, aquest s?ha de gestionar bé, cal una cultura de la cooperació. Aquest talent recercador, universitari o empresarial té una primera responsabilitat social: retornar a la societat (entorn familiar i nacional), que l?ha incubat, capacitat de generació de riquesa, innovació social i aportació proporcional al pes econòmic de Catalunya en el món, a la solució dels reptes globals.

En aquesta estona en la qual he tingut el plaer de compartir amb vostès algunes reflexions al voltant del que ha generat i configurat el gruix de les línies estratègiques del Departament del qual sóc titular i, també, d?algunes consideracions sobre els factors que polítics que, al meu entendre, emmarquen i configuren el futur immediat de Catalunya, he anat desplegant una visió estratègica ?una visió, insisteixo, mot personal i molt íntima, un desig en definitiva? del que m?agradaria que fos el meu país en els propers anys. Permetin-me tancar aquesta intervenció amb una recordatori final dels sis elements que defineixen la Catalunya en què crec que ens convindria viure en els propers anys:

? Una Catalunya globalitzada, oberta al món. I amb el valor de la cooperació com a base de l?emulació i la competitivitat.

? Una Catalunya plenament inserida en l?economia del coneixement i país acollidor del talent.

? Una Catalunya que hagi estat capaç de convertir la seva identitat en un valor afegit als sectors econòmics basats en l?originalitat, des de les industries culturals fins al turisme.

? Una Catalunya multiracial i multilingüe cohesionada al voltant dels valors democràtics, la creativitat, l?esforç, el civisme i la llengua catalana.

? Una Catalunya amb una Administració simple i eficaç, però prou potent per garantir la cohesió i la innovació social i el suport al teixit productiu.

? Una Catalunya, a l?últim, que hagi assolit, com a mínim, un nivell de reconeixement del seu dret a decidir semblant al d?un estat federat.

Ho he dit abans, crec que és una visió creixentment compartida. Només fa falta que tots llaurem en solcs paral?lels amb il?lusió; la que ha cantat Lluís Llach  en la cançó Vida:

M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.

Barcelona, 25 de juliol de 2007