Miquel Roman

Ahir, tornant en metro cap a casa, vaig acabar de llegir el llibre “La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936)“. Es tracta d’un recull d’articles que la periodista Irene Polo feu en aquestes dates als diaris Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant, i Última Hora.

El llibre, editat per Quaderns crema el 2003, te força motius d’interés. Dona una visió d’una època important del nostre país i ho fa des de mitjans de comunicació en veu d’una dona jove. No havia gaires dones que poguessin fer periodisme professional i encara menys que sortissin del periodisme només de societat per abocar-se amb l’investigació. Magnífic el seu infiltrament a la manifestació de l’Escorial del 1934 per mitjà de les Joventuts d’Acció Popular a Barcelona …

Irene Polo practica un periodisme fresc i en primera persona. En certa manera podria semblar proper als tele-predicadors dels mitjans de comunicacció d’avui en dia. Però seria fals: Ella no feia de predicadora, no predicava, interrogava. La resposta, directa, dialogada, la donava l’interlocutor, no pas ella. Evidentment, no foren pocs els articles censurats … Irene Polo va marxar de Catalunya el 1936 (abans de les eleccions i de la guerra) com a membre de la companyia teatral de Margarida Xirgu. El 1942 es va suïcidar a Argentina. Llegint els seus articles, no puc deixar de pensar que tinc la sort de gaudir de la millor Irene. La que tenia ganes i il·lusió per viure i feia escapades de vacançes a Ibiça. I és amb aquest record d’ella que em vull quedar.